23
d'octubre
del
2019
Actualitzat
a les
14:50h
El passat dissabte, Castellnou va viure l'estrena del cicle 2001, el paisatge que som. Amb una primera edició el 2018 en què es va posar en valor la vinculació del municipi amb la pel·lícula de Kubrick, enguany el cicle consisteix en tres sessions que es van encetar amb la conferència inaugural del Catedràtic de Geografia Humana a la Universitat de Girona Joan Nogué, amb el títol El paisatge com a bé comú. Després, la vetllada va tenir un colofó esplèndid amb Xilema, a càrrec del reconegut poeta i artista Perejaume, acompanyat de la veu de Neus Borrell i de la guitarra de Miquel Joan.
Si, tal i com exposa el díptic promocional, la intenció del cicle és posar en valor la necessitat de transcendir l'element material del paisatge que ens envolta, l'acte va assentar unes primeres bases. Les rocoses parets de l'església de Sant Andreu van acollir un acte intimista de cap a peus, d'aquells en què les paraules brollen de la serenor que facilita parlar de conceptes aparentment tan innocus com el leitmotiv del cicle però que, en les mans sabies d'en Joan Nogué, ens remeten de seguida a allò de la utilitat de l'inútil de Nuccio Ordine. I és que, ben aviat, el catedràtic de la UdG va transmetre la transcendència i el caràcter irrenunciable de la gestió i preservació del paisatge com a bé comú.
Així, recordà que, més enllà del component material, el paisatge n'ostenta d'altres intangibles, culturals, socials, sensorials o espirituals que haurien de permetre la seva singularització geohistòrica amb continguts emocionals o memorables per a l'individu i per a la comunitat. Com ell mateix indicava, el paisatge és reflex del nostre projecte col·lectiu i no hauria de conformar-se amb polítiques cosmètiques. Dit en paraules de Perejaume, "la terra és feta d'estar-s'hi".
Acabada la conferència inaugural, l'acte continuà amb l'espectacle Xilema. Estrenat a la setmana de la poesia de Barcelona, va anar intercalant reflexions, lectures i cançons en un tot que durant el vespre embolcallà els assistents com una flassada reconfortant. I cal posar èmfasi en aquest “tot” perquè el resultat no va ser una superposició de textos i músiques, sinó una proposta sòlida. Tal i com en Perejaume concep la geografia "com una manera de ser del món en el món", allí les paraules resultaven completes i, alhora, vivaces.
Fa molt que en Perejaume pregona la necessitat de deixar d'imitar la natura per passar a viure-la sense artificis. Per això, els textos que es llegiren i cantaren en cap cas l'apel·laren descrivint-la. Per a Perejaume, la "paraula és allò que genera l'univers". O potser es podria dir que el conté, germinant-lo. Per tant, no li cal ser evident i es desenvolupa millor lluny de la hipervisibilitat. Amb un to gairebé litúrgic, les lectures de textos d'autors tan diversos com Blai Bonet, Verdaguer o San Juan de la Cruz es van anar movent amb la veu franca i clara de la Neus Borrell, tan de camp com les paraules del poeta, i la respectuosa, per natural i nítida, guitarra d'en Miquel Joan. De fet, en sortir de l'acte, tothom coincidia en la descoberta d'aquest duet que va entusiasmar i que caldrà seguir de prop.
Si, tal i com exposa el díptic promocional, la intenció del cicle és posar en valor la necessitat de transcendir l'element material del paisatge que ens envolta, l'acte va assentar unes primeres bases. Les rocoses parets de l'església de Sant Andreu van acollir un acte intimista de cap a peus, d'aquells en què les paraules brollen de la serenor que facilita parlar de conceptes aparentment tan innocus com el leitmotiv del cicle però que, en les mans sabies d'en Joan Nogué, ens remeten de seguida a allò de la utilitat de l'inútil de Nuccio Ordine. I és que, ben aviat, el catedràtic de la UdG va transmetre la transcendència i el caràcter irrenunciable de la gestió i preservació del paisatge com a bé comú.
Així, recordà que, més enllà del component material, el paisatge n'ostenta d'altres intangibles, culturals, socials, sensorials o espirituals que haurien de permetre la seva singularització geohistòrica amb continguts emocionals o memorables per a l'individu i per a la comunitat. Com ell mateix indicava, el paisatge és reflex del nostre projecte col·lectiu i no hauria de conformar-se amb polítiques cosmètiques. Dit en paraules de Perejaume, "la terra és feta d'estar-s'hi".
Acabada la conferència inaugural, l'acte continuà amb l'espectacle Xilema. Estrenat a la setmana de la poesia de Barcelona, va anar intercalant reflexions, lectures i cançons en un tot que durant el vespre embolcallà els assistents com una flassada reconfortant. I cal posar èmfasi en aquest “tot” perquè el resultat no va ser una superposició de textos i músiques, sinó una proposta sòlida. Tal i com en Perejaume concep la geografia "com una manera de ser del món en el món", allí les paraules resultaven completes i, alhora, vivaces.
Fa molt que en Perejaume pregona la necessitat de deixar d'imitar la natura per passar a viure-la sense artificis. Per això, els textos que es llegiren i cantaren en cap cas l'apel·laren descrivint-la. Per a Perejaume, la "paraula és allò que genera l'univers". O potser es podria dir que el conté, germinant-lo. Per tant, no li cal ser evident i es desenvolupa millor lluny de la hipervisibilitat. Amb un to gairebé litúrgic, les lectures de textos d'autors tan diversos com Blai Bonet, Verdaguer o San Juan de la Cruz es van anar movent amb la veu franca i clara de la Neus Borrell, tan de camp com les paraules del poeta, i la respectuosa, per natural i nítida, guitarra d'en Miquel Joan. De fet, en sortir de l'acte, tothom coincidia en la descoberta d'aquest duet que va entusiasmar i que caldrà seguir de prop.