La fi del sistema de caixes catalanes

El Banc d'Espanya va garantir a Caixa Manresa la «viabilitat» d'una fusió que va ser l'inici de la seva fi

Manel Rosell, Feliu Formosa i Josep Maria Badia es van desplaçar a Madrid pocs dies abans de la signatura per assegurar l'operació i van rebre l'empenta d'un banc central estatal que un any després intervindria CatalunyaBanc

per Pere Fontanals, Manresa, 11 de juny de 2019 a les 12:41 |
El director general i el president de Caixa Manresa, Feliu Formosa i Manel Rosell, el març de 2010 | ACN
Els responsables del Banc d'Espanya van garantir la "viabilitat financera" de la fusió entre Caixa Catalunya, Caixa Tarragona i Caixa Manresa al president de l'entitat manresana, Manel Rosell, al seu vicepresident Josep Maria Badia, i al director general, Feliu Formosa, durant una reunió que van mantenir a Madrid, a principis de 2010, poc abans que es precipitessin les negociacions i la signatura de l'acord entre les tres caixes, segons ha pogut saber NacióManresa. Poc més d'un any després d'aquella reunió, el Banc d'Espanya intervenia i es quedava amb el 90% de CatalunyaBanc.

Els tres directius de Caixa Manresa es van desplaçar a la seu del Banc d'Espanya perquè els ratifiqués l'informe de l'auditora externa Deloitte, que aconsellava la fusió, i la resposta que varen rebre va ser que el banc central estatal els garantia la "viabilitat" de l'operació que poc després tancarien amb Caixa Catalunya i Caixa Tarragona.


Els antecedents

Entre setembre i octubre de l'any anterior, Caixa Manresa havia iniciat converses per fusionar-se amb Caixa Catalunya i Caixa Tarragona. Abans de l'estiu, l'entitat manresana també havia temptejat la fusió amb Caixa Sabadell, Caixa Terrassa i Caixa Manlleu, que a la postre seria Unim, però finalment es va descartar. Tot plegat arribava després que Valentí Roqueta deixés la presidència de l'entitat a favor de Manel Rosell, el juny d'aquell any.

El març de 2010, les tres caixes aprovaven el seu pla d'integració i el 17 de maig les assemblees generals de les tres entitats d'estalvi aprovaven definitivament la fusió.

Una "viabilitat" molt optimista


Poc després de la fusió, però, ja es va veure que la "viabilitat financera" que havia garantit el Banc d'Espanya era, com a mínim, molt optimista. Pocs mesos després, a primers de 2011, l'entitat resultant Caixa de Catalunya, Tarragona i Manresa, s'havia de convertir en banc per accedir "en igualtat de condicions" al mercat financer interior i internacional.

La conversió s'aprovava el febrer de 2011 i només un mes després el Banc d'Espanya els instava a ampliar el capital per evitar la intervenció. El juliol d'aquell mateix any es formalitzava la conversió en banc, i el setembre d'aquell mateix any, el Banc d'Espanya intervenia CatalunyaBanc i es quedava amb el 90% de les seves accions a través del FROB.

Una Caixa Manresa de "primera divisió"

En el resum interbancari del primer semestre de 2009, quan els responsables de Caixa Manresa ja temptejaven la fusió, primer amb les caixes de Sabadell, Terrassa i Manlleu, i després amb les caixes de Catalunya i Tarragona, l'entitat manresana tenia l'índex de morositat més baix de Catalunya, creixia en tots els marges més del 30% i aprofitava els bons resultats en el negoci tradicional bancari per fer dotacions extraordinàries per morositat, un 300% per sobre de les exigències del Banc d’Espanya.

"Feia temps que Caixa Manresa, però, havia decidit jugar a la primera divisió de la banca estatal, i malgrat que al 2009 la morositat era molt baixa, aquesta situació no s'hagués aguantat més enllà de 2011", explica un membre del Consell d'Administració de l'entitat a NacióManresa. El resultat de la crisi sobre els actius immobiliaris de l'entitat haurien arrossegat Caixa Manresa a la fusió "més d'hora que tard", com posteriorment "es va veure que li va passar a CatalunyaCaixa amb diverses promocions que havien sigut de l'entitat manresana".

La fusió de les caixes era un pas indispensable per poder accedir als fons del FROB, i tot i que Caixa Manresa, en principi, no ho necessitava, hi havia un especial interès de la banca privada i del Banc d'Espanya per "racionalitzar" el sistema de caixes espanyol, dominat, sobretot, per un fort teixit de caixes catalanes. "Els números eren bons a Caixa Manresa, però només hagués faltat que el Banc d'Espanya ens hagués instat a dotar econòmicament la inversió immobiliària amb un 25%, per exemple, perquè tot petés", explica. A més, la situació financera de Caixa Catalunya sí que requeria de liquiditat.

El Banc d'Espanya tenia la clau i tenia la força de la coacció per empènyer Caixa Manresa a la fusió: "feia anys que Caixa Manresa no tenia res a veure amb caixes com les d'Ontinyent o Pollença; s'havia superat el model de banca tradicional en que prestes sobre els dipòsits que fan els teus clients, estàvem en mans dels mercats".

Les alternatives no eren millors

Amb la distància del temps es confirma que una hipotètica fusió amb Caixa Sabadell, Caixa Terrassa i Caixa Manlleu, tampoc no hauria tingut uns resultats diferents. Unim, l'entitat resultant d'aquella fusió també va acabar a mans del BBVA, tal i com li va passar a CatalunyaBanc.

Per una altra part, la possibilitat de fusionar-se amb "la Caixa" "no garantia la pervivència de l'Obra Social amb identitat pròpia". La Caixa tenia la política d'integrar en la seva obra social tot el que arribés de la resta de les obres socials de les entitats que s'hi fusionaven.

En poc més d'un any, per al Banc d'Espanya la fusió entre Caixa Catalunya, Caixa de Tarragona i Caixa Manresa va passar de ser "viable" a intervenir l'entitat resultant per, posteriorment, oferir-la al BBVA. Pel camí també es van desmantellar la pràctica totalitat de caixes locals catalanes.

 

Participació