El Flaquer, de la glòria a l'oblit

Dissabte 9 de setembre, mentre pujaven cap a la Masia del Flaquer, des del camí podíem observar en un toll de la riera del mateix nom, una au, que fora del color negre, haguéssim jurat que era una cigonya, ens vam deturar per observar-la fins que potser saciada ja la seva set, va aixecar el vol.

La casa a mercè de tots el vàndals que volten pel país, està força malmesa, els detalls que expliquen encara els seus moments de glòria se’ns fan però presents, a la planta baixa s’endevinen més que es veuen els restes d’un forn en el que es coïa el pa de tota la resistència a l’exèrcit francès, que malgrat haver reconegut com idioma oficial el català, no va obtenir mai la col·laboració dels catalans. Certament sí la dels barcelonins i possiblement l’abandonament de les seves obligacions mínimes per part de l’exèrcit espanyol, com a forma de facilitar la implantació dels invasors. L’ombra de la traïció –una vegada més- plana sobre els fets ocorreguts a Catalunya i a Espanya, en el període 1808-1814.

Els moments de màxima glòria, van del 1811 amb l’incendi del Monestir de Montserrat, i la voladura de les seves restes l’any següent, fins al 1814, en que els francesos, abandonen definitivament el front del Llobregat, i el traslladen al Fluvià.

L’ascendent del Flaquer sobre les terres de la Vall del Montcau i àdhuc del Bages, perduraria durant bona part del Segle XVIII, al caliu de l’exportació a les Amèriques de vi concentrat en aiguardent .

El Bages assoliria el cim de la producció catalana.1878-1900, la fil·loxera; la mort de la vinya, va ser l’inici del fi, pel Flaquer certament, però també pel Bages i les terres que des del Llobregat s’encimellen als contraforts de la serralada litoral. La producció es concentra en el terres planes del Penedès, abandonant-se progressivament els conreus en terrassa tant característics d’aquesta zona, que des del Pont de Vilomara, podem resseguir avui encara, fins a la Vall de Marfà, en terrenys ja del Moianes.

L’inici de l’activitat manufacturera i industrial al llarg del Llobregat, va ajudar considerablement a justificar l’abandonament dels conreus, per raons d’estricta rendibilitat econòmica.

Avui des del Consorci de les Valls del Montcau, es fan esforços, per donar a conèixer el patrimoni excepcional, que conformem les tines de vi, que en gran nombre, i en bon estat de conservació podeu trobar al llarg del camí, que des del trencall d’Oristrell , us portarà fins a la casa del Flaquer; Tines de la Bleda, Tines de l’Escudelleta, del Ricard,... La casa, majestuosa des de la seva alçada, ho contempla tot, passats llargament els millors anys de la seva existència, mentre els arbres fruiters continuen fent la seva funció, només ja, per als ocells i alguna bestiola. El Tomás s’enduria com a record una magrana.

La sensació de que Catalunya, no està ni de bon tros, al nivell dels seus propis fills, se’ns fa evident –una vegada més– en la darrera contemplació que des del camí de baixada, fem de la casa i les tres tines, que son les úniques edificacions visibles.

La propietat en el seus millors anys tenia una segona casa, que ens queda oculta des d’aquest punt.

És una obligació moral, evitar la destrucció total d’aquesta casa.

Fotografies d'Antonio Mora Vergés: de dalt a baix; Flequer tines de la Bleda, Flequer tines de l'escudelleta i Flequer tines del Ricardo