27
de març
del
2019
Actualitzat
a les
20:41h
Tenien raons per estar nerviosos. Potser no tantes com set, però sí d'un pes important. Avui, Gerard Quinto, Esteve Soler i David Torras estrenaven a casa. I això sempre afegeix pressió. "Aquí la gent ens coneix", mormolaven. I ja se sap: qui més t'estima és qui més sincer és. I a vegades les veritats no agraden.
En el fons, però, tots tres directors sabien que la seva primera pel·lícula, 7 raons per fugir, no decebria. I ho sabien perquè abans de presentar-la a Manresa –la seva ciutat natal– ja l'havien portat a Texas (al SXSW d'Austin) i al Festival de Cinema de Màlaga, i les crítiques havien estat excel·lents. I també perquè fa encara no una setmana els van comunicar que la seva creació cinematogràfica formaria part del cartell del BIFFF (Brussels International Fantastic Film Festival), un dels certàmens de cinema fantàstic més importants del món.
"Quan vam començar a gestar la pel·lícula no ens esperàvem que arribaria on ho està fent", asseguraven, una hora abans de la projecció al Teatre Kursaal, mentre el photocall (amb catifa vermella) que s'havia col·locat per a l'ocasió rebia un degoteig constant d'incursions fotogràfiques d'amics, coneguts, saludats i admiradors dels directors. I és que tenir l'oportunitat de fer-se una foto davant d'un cartell com el de 7 raons per fugir (amb les cares de Sergi López, Emma Suárez, Aina Clotet, Francesc Orella, David Verdaguer i Vicky Penya, entre d'altres) ja és tot un privilegi.
"La sort ens ha somrigut: tenint en compte que a Catalunya, en un any, es fan, només, set o vuit pel·lícules, és un miracle que una d'aquestes sigui la nostra", celebrava Esteve Soler just abans que comencés la projecció del film, davant d'una platea plena a vessar i d'un amfiteatre també força poblat. A banda dels altres dos directors de la cinta [Quinto i Torras], acompanyaven Soler a l'escenari de la sala gran del teatre manresà els actors Albert Ribalta, Àgata Roca i Oleguer Noguera; Martín Samper, un dels productors del film (No Hay Banda), i el crític de cinema Jordi Bordas, amic dels tres directors i un dels responsables de "cultivar la nostra consciència crítica durant els anys que vas dirigir l'entitat CineClub", li han agraït els tres cineastes.
La recepta ideal per interpel·lar sense deprimir
Set portes. Per poder fugir. També podrien haver estat finestres, o túnels subterranis. Sigui com sigui, són escapatòries per baixar d'aquest món i reflexionar en què s'ha convertit. En què ens hem convertit. Cada porta ens endinsa en una de les històries que conforma la pel·lícula, cadascuna d'elles amb un títol identificatiu: Família, Solidaritat, Ordre, Propietat, Treball, Progrés i Compromís. Però totes elles amb l'humor negre per bandera i sota una idea conjunta, que els directors deixen clara des del principi, agafant una frase que un dels seus referents cinematogràfics, Luís Buñuel, va escriure a El fantasma de la llibertat: "Estic fart de la simetria".
Partint d'aquesta màxima, que ningú esperi, després de veure el film, entendre exactament el mateix que el seu company. I és que de fet, una de les coses que busquen els autors és, precisament, lectures diverses d'un mateix tema: "la pel·lícula busca fer reflexionar l'espectador a través del trencament del gènere de la comèdia amb elements d'horror. Això genera una distància crítica que condueix al debat posterior", apuntaven. I és ben cert: la comèdia tal com la coneixem pot ser crítica, però difícilment conduirà a una cavil·lació profunda i conscient. En canvi, si a aquest humor hi afegim un toc de perversitat i de surrealisme salvatge, sembla que l'argument se'ns clavi com una llança i ens interpel·li: segur que som solidaris? segur que empatitzem amb les desgràcies dels altres? segur que som lliures?
Una mica de retrospectiva...
Escrita per Esteve Soler, 7 raons per fugir és la culminació d'un procés que va portar el dramaturg a consolidar-se com un dels ambaixadors de la comèdia negra per excel·lència. Tot va començar l'any 2007, quan va presentar, en el festival alemany Theatrertreffen, l'obra Contra el progrés, que va gaudir d'un gran èxit i que de seguida es va representar arreu del món. L'èxit d'aquesta primera proposta va fer que decidís seguir amb aquesta tònica antisistema, i, quatre anys més tard, va treure a la llum Contra la democràcia i Contra l'amor. El boom va ser tan gran, que els tres textos van acabar esdevenint una trilogia que va rodar per nombrosos teatres europeus.
Però Soler no en va tenir prou, i juntament amb els seus companys David Torras i Gerard Quinto, va decidir adaptar una de les escenes de l'obra Contra el progrés, a la pantalla gran. Sota el títol Interior. Família, el curtmetratge entrava en la vida d'uns pares que anunciaven al seu fill que tenien intenció de matar-lo. De nou, la proposta va captivar el públic, que va tornar a meravellar-se quan, l'any passat, va estrenar-se Interior. Propietat, una altra joia audiovisual de dotze minuts que reflexionava, sempre amb to satíric, sobre els desnonaments i els suïcidis per no poder pagar la hipoteca.
Les ganes de seguir escrivint sobre tabús socials fent servir l'humor més irreverent van acabar desembocant amb el guió de 7 raons per fugir, que va rodar-se a les localitats de Manresa, Berga i Terrassa durant l'any 2017 i que s'estrenarà, a les sales de cinema d'arreu de l'estat espanyol, el proper 5 d'abril.
En el fons, però, tots tres directors sabien que la seva primera pel·lícula, 7 raons per fugir, no decebria. I ho sabien perquè abans de presentar-la a Manresa –la seva ciutat natal– ja l'havien portat a Texas (al SXSW d'Austin) i al Festival de Cinema de Màlaga, i les crítiques havien estat excel·lents. I també perquè fa encara no una setmana els van comunicar que la seva creació cinematogràfica formaria part del cartell del BIFFF (Brussels International Fantastic Film Festival), un dels certàmens de cinema fantàstic més importants del món.
"Quan vam començar a gestar la pel·lícula no ens esperàvem que arribaria on ho està fent", asseguraven, una hora abans de la projecció al Teatre Kursaal, mentre el photocall (amb catifa vermella) que s'havia col·locat per a l'ocasió rebia un degoteig constant d'incursions fotogràfiques d'amics, coneguts, saludats i admiradors dels directors. I és que tenir l'oportunitat de fer-se una foto davant d'un cartell com el de 7 raons per fugir (amb les cares de Sergi López, Emma Suárez, Aina Clotet, Francesc Orella, David Verdaguer i Vicky Penya, entre d'altres) ja és tot un privilegi.
"La sort ens ha somrigut: tenint en compte que a Catalunya, en un any, es fan, només, set o vuit pel·lícules, és un miracle que una d'aquestes sigui la nostra", celebrava Esteve Soler just abans que comencés la projecció del film, davant d'una platea plena a vessar i d'un amfiteatre també força poblat. A banda dels altres dos directors de la cinta [Quinto i Torras], acompanyaven Soler a l'escenari de la sala gran del teatre manresà els actors Albert Ribalta, Àgata Roca i Oleguer Noguera; Martín Samper, un dels productors del film (No Hay Banda), i el crític de cinema Jordi Bordas, amic dels tres directors i un dels responsables de "cultivar la nostra consciència crítica durant els anys que vas dirigir l'entitat CineClub", li han agraït els tres cineastes.
La recepta ideal per interpel·lar sense deprimir
Set portes. Per poder fugir. També podrien haver estat finestres, o túnels subterranis. Sigui com sigui, són escapatòries per baixar d'aquest món i reflexionar en què s'ha convertit. En què ens hem convertit. Cada porta ens endinsa en una de les històries que conforma la pel·lícula, cadascuna d'elles amb un títol identificatiu: Família, Solidaritat, Ordre, Propietat, Treball, Progrés i Compromís. Però totes elles amb l'humor negre per bandera i sota una idea conjunta, que els directors deixen clara des del principi, agafant una frase que un dels seus referents cinematogràfics, Luís Buñuel, va escriure a El fantasma de la llibertat: "Estic fart de la simetria".
Partint d'aquesta màxima, que ningú esperi, després de veure el film, entendre exactament el mateix que el seu company. I és que de fet, una de les coses que busquen els autors és, precisament, lectures diverses d'un mateix tema: "la pel·lícula busca fer reflexionar l'espectador a través del trencament del gènere de la comèdia amb elements d'horror. Això genera una distància crítica que condueix al debat posterior", apuntaven. I és ben cert: la comèdia tal com la coneixem pot ser crítica, però difícilment conduirà a una cavil·lació profunda i conscient. En canvi, si a aquest humor hi afegim un toc de perversitat i de surrealisme salvatge, sembla que l'argument se'ns clavi com una llança i ens interpel·li: segur que som solidaris? segur que empatitzem amb les desgràcies dels altres? segur que som lliures?
Els directors de «7 raons per fugir», juntament amb tres actors del film, davant del photocall del Kursaal Foto: AFT
Una mica de retrospectiva...
Escrita per Esteve Soler, 7 raons per fugir és la culminació d'un procés que va portar el dramaturg a consolidar-se com un dels ambaixadors de la comèdia negra per excel·lència. Tot va començar l'any 2007, quan va presentar, en el festival alemany Theatrertreffen, l'obra Contra el progrés, que va gaudir d'un gran èxit i que de seguida es va representar arreu del món. L'èxit d'aquesta primera proposta va fer que decidís seguir amb aquesta tònica antisistema, i, quatre anys més tard, va treure a la llum Contra la democràcia i Contra l'amor. El boom va ser tan gran, que els tres textos van acabar esdevenint una trilogia que va rodar per nombrosos teatres europeus.
Però Soler no en va tenir prou, i juntament amb els seus companys David Torras i Gerard Quinto, va decidir adaptar una de les escenes de l'obra Contra el progrés, a la pantalla gran. Sota el títol Interior. Família, el curtmetratge entrava en la vida d'uns pares que anunciaven al seu fill que tenien intenció de matar-lo. De nou, la proposta va captivar el públic, que va tornar a meravellar-se quan, l'any passat, va estrenar-se Interior. Propietat, una altra joia audiovisual de dotze minuts que reflexionava, sempre amb to satíric, sobre els desnonaments i els suïcidis per no poder pagar la hipoteca.
Les ganes de seguir escrivint sobre tabús socials fent servir l'humor més irreverent van acabar desembocant amb el guió de 7 raons per fugir, que va rodar-se a les localitats de Manresa, Berga i Terrassa durant l'any 2017 i que s'estrenarà, a les sales de cinema d'arreu de l'estat espanyol, el proper 5 d'abril.