Vuit històries amb nom de dona i amb segell manresà per commemorar el 8-M

Per commemorar el Dia Internacional de la Dona Treballadora, des de NacióManresa hem recollit els episodis vitals de vuit dones que van tenir un paper destacat en la història de la ciutat. No totes van néixer a la capital del Bages, però sí que van tenir-hi una relació especial i que les va marcar per la resta de les seves vides. Les vuit protagonistes d'aquest article tenen en comú la valentia i la lluita incansable per fer-se un lloc en una societat dominada únicament per homes. Totes elles van ser pioneres en els seus àmbits.

Però aquests vuit testimonis no són els únics. Hi ha infinitat d'històries de dones que han nascut o viscut a Manresa que són, també, molt interessants. Moltes d'elles estan recollides al blog Manresanes que han fet història, creat per les historiadores Conxita Parcerisas i Lluïsa Font. L'any 2017, la seva tasca de recerca les va fer mereixedores del Premi Regió7 de Comunicació. Molta de la informació inclosa en aquest article beu de les investigacions que elles han fet.

Assumpció Almuzara: una vida assistint parts

Assumpció Almuzara i Vila, nascuda el 3 de maig de 1899 a Monistrol de Montserrat, va formar part d'un dels primers grups de llevadores formades, a la Facultat de Medicina de Barcelona, pel cèlebre doctor Pere Nubiola Espinós, considerat el mestre més important de l'Escola Catalana d'Obstetrícia (entre d'altres gestes, va ser el primer metge de l'estat espanyol en fer una cesària segmentària i en practicar una pubiotomia, i va introduir i difondre les operacions dilatadores del canal ossi del part). A banda de ser una de les primeres alumnes de Nubiola, Almuzara es va convertir en una de les primeres llevadores amb títol de Manresa, juntament amb Elvira Sivila, Conxita Espadamala i Francesca Tost.

De pare aragonès i mare bagenca, Almuzara va descobrir l'ofici de llevadora per la seva mare, que el practicava sense títol amb totes aquelles parteres que no tenien diners per pagar un metge. Així va ser com, amb 16 anys, va decidir enfocar la seva trajectòria professional en aquest àmbit; una voluntat que va acabar esdevenint realitat sis anys més tard (l'any 1921), moment en el qual va rebre el títol de llevadora.

Durant els primers anys va treballar a Manresa, Aguilar de Segarra i Sant Salvador de Guardiola (cobrant segons les possibilitats econòmiques de cada família), i el 1943 va passar a ser llevadora de la Seguretat Social. Va jubilar-se l'any 1968, amb 69 anys, i durant les gairebé cinc dècades en actiu, va assistir 7.455 gestants. Rigorosa en la feina i molt organitzada, Almuzara tenia molt clara la professió de llevadora. És precisament per això, que quan els metges van començar a assistir les dones en els parts, ella va negar-se a treballar d'auxiliar.

Va morir el 2 d'octubre del 1987, amb 88 anys. Dinou anys més tard, el treball basat en el seu dietari com a partera Una llevadora a Manresa. Estudi de 7.455 parts assistits entre 1922 i 1968 va rebre el Premi Antoni Esteve de ciències naturals i de la salut, atorgat pel Centre d'Estudis del Bages.
 
Ignàsia Salvans: entre les 40 primeres metgesses de Catalunya

Nacuda a Manresa el 18 de juny de 1906, Ignàsia Salvans va ser, juntament amb la també manresana Montserrat Bové, una de les primeres metgesses titulades a Catalunya. De fet, entre el 1906 i el 1936, a tot el territori català només van llicenciar-se quaranta dones, en medicina. En el seu cas, va obtenir el títol amb 22 anys (el 1928), atorgat per la Universitat de Barcelona, amb la qualificació d'excel·lent.

Durant la carrera, va ser escollida alumna interna de la càtedra de Microbiologia, dirigida per Jaume Ferran Clua. Aquesta experiència la va portar a treballar com a metgessa ajudant del cirurgià Joaquim Soler Dopff i a col·laborar en la càtedra d'Histologia de la Facultat de Medicina de Barcelona, on el seu marit (Diego Ferrer) n'era professor adjunt. L'aportació del matrimoni a la ciència va seguir amb la publicació, l'any 1934, de l'estudi Acerca del origen de la microglía i del llibre Esquemas de Histología.

Però la carrera de Salvans no va acabar aquí. Degut al seu interès per la ginecologia, a partir del 1949 va posar-se a treballar com a ginecòloga a la Mútua Regional de Manresa fins que l'any 1956 guanya, per oposició, la plaça de cap clínic del Servei de Ginecologia de l'Hospital de la Vall d'Hebron. Allà es va convertir en una de les poques metgesses de la seva època en exercir la cirurgia i va ser, també, en aquell període quan va presentar la tesi doctoral Estudio de las alteraciones histopatológicas del sistema nervioso periférico en la craurosis vulvar a la Facultat de Medicina de Cadis.

Descrita com una persona amb nombroses inquietuds, Salvans va seguir cultivant la seva carrera mèdica llicenciant-se, l'any 1964, en Farmàcia. A banda, però, també va destacar per la seva habilitat en el món del dibuix i la pintura, que la va portar a estudiar, durant cinc anys, a l'Escola de Belles Arts de Barcelona.

El 23 d'abril de 1970, va finar víctima d'una leucèmia mieloblàstica aguda.
 
Josefina Oliveras: farmacèutica pionera i responsable de la revitalització de Rocafort

En el número del mes de març passat, la revista El Pou de la Gallina va dedicar un extens reportatge a les farmàcies manresanes centenàries. Entre elles, van parlar de la que va regentar Josefina Oliveras Ferrer, situada al barri de les Escodines, que va obrir les portes l'any 1939. Actualment encara existeix sota el nom de Farmàcia Rosa Arroyo.

Aquesta dona nascuda a Castellbell i el Vilar el 18 de febrer de l'any 1910 va ser la primera batxiller en ciències en aprovar el curs a l'Institut de Manresa, acabat d'inaugurar l'any 1927. Set anys més tard d'aconseguir aquest reconeixement, va coronar una altra gesta: es va llicenciar en farmàcia i es va convertir, per primera vegada en la història de la farmàcia a Manresa, en propietària i titular d'un establiment farmacèutic.

Pionera en la seva professió, Oliveras va ser, segons explica el blog Manresanes que han fet història, "una persona molt estimada al barri de les Escodines per la seva dedicació i servei, juntament amb el seu marit, el metge Sebastià Guañabens i Pujol".

A banda, però, de la seva trajectòria professional, també destaca la vinculació cultural que va tenir amb el poble de Rocafort. De fet, va ser una de les impulsores en tornar a revitalitzar aquest indret pertanyent al Pont de Vilomara (va publicar diversos treballs fent-ne referència) i va ser una de les responsables de reinstaurar-hi la Festa Major, amb tradicions com la benedicció del terme o el ballet de Déu de Rocafort del Bages. Arran d'això, el municipi bagenc va instaurar, fa vint-i-dos anys, el premi de poesia Josefina Oliveras, com a agraïment per la feina feta.

Oliveras va morir a Rocafort el 30 d'abril de 1996, amb 86 anys.
 
Rosa Delhom: mestra de la República capdavantera en la renovació de l'ensenyament

No va néixer a Manresa (és filla de Sant Quirze de Besora), però hi va tenir una estreta relació. De fet, l'escola Renaixença (Grup Escolar Renaixença, en aquell temps) va ser el primer centre educatiu on va rebre una plaça en propietat, després d'aprovar les oposicions l'any 1933, amb 23 anys. En plena Segona República.

Casada amb el també mestre Francesc Montserrat, tots dos van dirigir, durant els anys 1935 i 1936, les colònies escolars organitzades per l'Ajuntament de Manresa, que van tenir lloc a Pineda de Mar. Durant aquell mateix període, va ser nomenada vicesecretària del Consell Local de Primera Ensenyança.

Amb l'arribada de la Guerra Civil, va tenir una intensa activitat sindical, formant part de la delegació del Bages del Consell de l'Escola Nova Unificada (CENU) en representació de la UGT, i de la junta del sindicat de la Federació Espanyola de Treballadors de l'Ensenyament (FETE). Tal com exposa el portal memòria.cat, Delhom "va ser una mestra capdavantera en la renovació de l'ensenyament", donant a conèixer el sistema educatiu de l'Escola Moderna.

Aquesta intensa activitat pública i pedagògica va fer que, un cop acabada la Guerra Civil, "fos la persona més esmentada en els expedients de depuració dels mestres manresans com a partidària de les idees d'esquerra". Espantada pel que li podria passar amb la dictadura franquista, va fugir, sola, a França; una decisió que l'expulsaria de l'ensenyament públic a instàncies el Ministerio de Educación Nacional, a finals de 1940.

Un parell d'anys més tard va tornar a Catalunya de manera clandestina i va assentar-se a Barcelona, on feia classes en acadèmies particulars. L'any 1950, juntament amb el seu marit, el seu consogre i el seu germà Josep Maria -també mestres-, van fundar unes quantes acadèmies al barri de Gràcia. Al cap de set anys també va crear l'editorial Prima Luce, dedicada als llibres d'ensenyament, que va donar feina a algunes persones que havien tornat de l'exili.

Quan va haver mort Franco, Delhom va aconseguir que la rehabilitessin com a funcionària pública i que se li reconeguessin com a anys de serveis els 35 que havia estat separada del cos de mestres. Va jubilar-se el 18 de novembre del 1976, després d'haver treballat de mestra al Colegio Nacional Carrero Blanco, de Vilanova i la Geltrú.
 
Pilar Planes: la cotitzada artista que s'amaga darrere la germana de Josep Maria Planas

Qui no coneix Josep Maria Planes, un dels escriptors i periodistes més cèlebres de Manresa? Qui no coneix el seu estil narratiu o les seves cròniques innovadores? Qui no coneix el seu malaurat assassinat? Però hi ha algú (més enllà dels historiadors locals i els amants de l'art) que sàpiga que aquest pioner en el periodisme d'investigació tenia una germana que també va destacar en el camp de la creació? Doncs sí. I es deia Pilar Planes. I era cinc anys més jove que el seu germà.

Va néixer l'any 1912, a Manresa i va treballar -durant els anys 1943 i 1949- com a professora de dibuix a l'institut Lluís de Peguera i com a funcionària de la Diputació de Barcelona, unes feines que combinava amb la seva gran passió: la pintura. Deixebla de l'artista terrassenc Rafael Benet, Planes va destacar com a colorista en la pintura del paisatge, natura morta i retrat, obtenint nombrosos reconeixements i participant en múltiples exposicions individuals i col·lectives a Barcelona, Manresa, Madrid o Xile.

Membre dels cercles artístics de Maillol i Sant Lluc, així com també del Saló de Maig de Barcelona, va signar retrats fets a Josep Maria de Segarra, Gaziel, Àngel Marsà, Dalí o Juan Cortés, entre d'altres. Una de les seves obres, a més, va ser escollida per un jurat de crítics d'art de Barcelona per a l'exposició de la Crítica de Madrid. 

Va morir a Barcelona el 8 de maig de 1967, amb 55 anys.
 
Anna Solà: l'activista antifeixista condemnada a mort en un consell de guerra

Una de les històries més punyents incloses en aquest article, donada a conèixer al blog Manresanes que han fet història gràcies al testimoni de la filla de la protagonista, a qui els seus pares mai van amagar el seu esgarrifós passat.

Anna Solà Sardans va néixer a Manresa l'1 de novembre del 1918. Taquimecanògrafa de professió, amb 18 anys (just quan va començar la Guerra Civil) va entrar a treballar d'auxiliar a la Delegació d'Economia i Transports de la Generalitat, situada a Manresa. Com que molts dels seus companys de feina marxaven cap al front, ella va començar a assumir més responsabilitats fins al punt que viatjava sovint a Barcelona per prendre notes taquigràfiques de reunions importants del Govern.

A banda de la feina remunerada, Solà col·laborava amb el Socors Roig Internacional i treballava activament en el PSUC, participant en mítings i en manifestacions i publicant articles a la premsa (en nom de la Unió de Dones de Catalunya, una agrupació de dones de diferents partits i col·lectius). Va ser justament aquest activisme la que la va portar a ser detinguda un cop acabada la guerra, i engarjolada a la presó de Manresa. Un mes i escaig després del seu empresonament, va ser sotmesa a un consell de guerra. El fiscal, acusant-la de "rebel·lió militar" i de "propagandista roja", va condemnar-la a mort.

Tot i que, finalment, la sentència condemnatòria va acabar sent de vint anys i un dia de presó (que més endavant es van commutar per sis anys gràcies a la tasca de l'advocat manresà Lluís Alegre), ella va estar quinze dies pensant-se que en qualsevol moment la cridarien per executar-la. Complia condemna a la Presó de Dones de Les Corts de Barcelona, custodiada per monges sense pietat.

Durant el seu engarjolament, va començar a cartejar-se amb Josep Batalla, un extinent republicà tancat a la Model i condemnat a trenta anys de presó, que també havia passat pels camps de concentració d'Argelers i Orduña. Es van enamorar i quan ell va sortir de la garjola l'any 1946 (ella ho havia fet cinc anys abans) es van casar i van tenir una filla.

"L'Anna era una dona culta i brillant, de caràcter fort, que no es va poder tornar a incorporar al món del treball de forma regular", explica Conxita Parcerisas al web Manresanes que han fet història, tot afegint que com que tenia antecedents penals "ningú li volia fer un contracte de treball".

Solà i Batalla van anar-se'n a viure a Torredembarra. Ell va morir l'any 1985 i ella el 2004.
 
Betty Marris: la primera professora d'anglès de Manresa que va ser presonera dels nazis

Tot i que fins als 29 anys no va trepitjar Manresa, Betty Marris Prat (Regne Unit, 1921) va ser molt coneguda per la ciutadania: d'una banda, perquè va ser la primera professora d'anglès que va tenir la capital del Bages, i de l'altra, per la seva història de vida de superació i lluita.

Filla d'un matrimoni que es va conèixer a França durant la Primera Guerra Mundial, Marris va passar els seus primers anys de vida a París.

L'any 1940, i amb l'explosió de la Segona Guerra Mundial, els nazis van detenir el seu pare. Quatre mesos més tard van fer el mateix amb ella i la seva mare. Les van internar en una caserna de Besançon, juntament amb dues mil persones més (dones, infants i gent gran), on s'hi van estar encara no un mes. Immediatament després les van traslladar al balneari de Vittel, on van estar-s'hi fins l'any 1944, moment en el qual van poder arribar a Leeds (Anglaterra), on van anar a viure amb uns familiars.

Va ser llavors quan Marris va decidir allistar-se a l'exèrcit britànic. Van enviar-la a Berlín, l'any 1946, per fer d'intèrpret de la delegació britànica de la quatripartita Conferència de Potsdam. També va participar en judicis contra criminals nazis. Va marxar d'Alemanya el març del 1948, quan la URSS va bloquejar Berlín.

El seu contacte amb Manresa va començar l'any 1950 quan, després d'uns contactes per carta, va acceptar la invitació de Lingua Club Manresa per ensenyar anglès als seus socis. Va residir a la capital bagenca durant quatre mesos i no hi va tornar fins al 1955, moment en el qual va començar una relació amorosa amb Manuel Duran, destacat caricaturista manresà, que va culminar amb un casament l'any 1958. A partir de llavors, es va establir a Manresa definitivament, on es va convertir en la primera professora d'anglès de la ciutat.

Va morir el 21 de gener de 2011, amb 89 anys.
 
Conxita Grau: la gran potenciadora de la cultura entre les dones

L'any 1965 naixia, a Manresa -de la mà d'Eulàlia Calsina, Dolors Orfila i Rosa Manubens- el primer Centre de Cultura Popular, un espai que tenia la voluntat de millorar la formació de moltes dones que no havien pogut estudiar i que, a causa de la dictadura franquista, havien perdut totalment l'autonomia i havien passat a tenir la categoria d’esposes i mares, sense cap oportunitat de culturalitzar-se.

Una de les persones clau en l'apropament de les dones de Manresa a la cultura va ser Conxita Grau. Nascuda l'any 1925, va ser la impulsora dels centres culturals de la Sagrada Família i de la Mion-Puigberenguer, creats, respectivament, l'any 1968 i l'any 1973. Definida, per la gent que la va conèixer, com una persona "amb molta empenta i una gran capacitat de treball", Grau va veure la necessitat d'alçar un Centre de Cultura Popular al barri de la Sagrada Família quan des de les parròquies de la ciutat van demanar ajuda als feligresos perquè repartissin lots de llet americana a la gent més necessitada. Ella s'hi va presentar voluntària, i mentre repartia, veient que qui anava a buscar els envasos eren només dones amb els seus fills, va pensar que havia de muntar alguna activitat destinada a aquelles mares de família.

Va ser així com va néixer el centre; un centre que, a banda d'oferir servei de guarderia, organitzava activitats d'alfabetització, de llengua catalana, de cultura i d'actualitat.

L'èxit de la proposta va fer que cinc anys després li proposessin dirigir un nou centre a la barriada Mion, en el qual, a banda de les activitats esmentades més amunt, també s'hi van dur a terme tallers de treballs manuals i de cuina; xerrades amb persones influents de la ciutat, i sortides per conèixer el patrimoni de la comarca del Bages.

Tres anys abans que es morís (va finar el mes de maig del 2010), l'Ajuntament de Manresa va entregar la Medalla de la Ciutat a les impulsores dels centres de cultura popular. L'any 2016, Conxita Grau va rebre, a títol pòstum, el cinquè Premi Santi Vidal atorgat per Creu Roja Manresa.