13
de febrer
del
2019
Actualitzat
el
14
de febrer
a les
9:33h
Amb la platea i les localitats de l'amfiteatre central atapeïdes, Manresa va acollir amb gran entusiasme l'extraordinària labor que la jove companyia dels Amics de l'Òpera de Sarrià realitza en pro de la divulgació de l'òpera de cambra i la promoció dels joves músics del país.
La seva aposta per redescobrir títols de petit i mitjà format que difícilment troben sortida a les temporades dels grans escenaris ("La serva padrona", "L'occasione fa il ladro", "Rita", "Il signor Bruschino", entre d'altres exemples); el seu compromís per recuperar el llegat de compositors que en el seu moment van gaudir de notable èxit però que avui resten injustament oblidats (Manuel García, Paisello, Balducci, Pauline Viardot o el mateix Cimarosa), així com el seu entusiasme artístic -capaç de fer de la necessitat virtut per vestir amb escassos recursos uns espectacles radiants de vitalitat i dinamisme escènic- fan d'aquesta jove companyia un element essencial per a la normalització musical d'un país més folklorista que artísticament compromès en donar projecció i oportunitats als nous talents i intèrprets emergents.
En una de les seves primeres sortides fora del seu feu de Sarrià, van presentar a la capital bagenca la simpàtica opereta bufa "La scala di seta", un dels primers èxits de joventut del popular compositor Gioacchino Rossini. Es tracta de la típica comèdia d'embolics entre joves amants, vells tutors i intrèpids criats que, sense gaire més pretensions transcendentals que fer passar una bona estona a l'auditori, és capaç de divertir-nos i de seduir-nos (més de dos-cents anys després de la seva estrena!) gràcies a l'inconfusible empremta musical rossiniana i al bon fer general d'un equip d'intèrprets de gran vàlua.
Entre aquests darrers, van distingir-se la deliciosa Giulia d'Irene Mas, d'impecable i seductora línia canora; l'elegant tenor Jorge Franco (Dorvil); l'esplèndid cantant buf Roberto Maietta, qui va brodar el paper de l'impertinent criat Germano, així com l'extraordinari Blansac del baríton navassenc Carles Pachón, una de les joves veus més prometedores de la lírica catalana actual. Al seu torn, van complir també amb notable solvència la coqueta Lucilla de Núria Vinyals i l'entregat tutor d'Elías Juan Ongayt.
La jove formació Orquestra Barcelona Concertante va fer justícia a la partitura rossiniana amb una lectura enèrgica i dinàmica, concertada per l'eficient batuta d'Assunto Nese. La posada en escena, resolta amb uns pocs elements d'atrezzo que configuraven un saló d'estètica vintage, amb abundants caixes de cartró i, en lloc d'una escala di seta, una bastida de fons, va explotar amb gran eficàcia els embolics còmics de l'acció dramàtica, hàbilment treballats per la direcció escènica d'Anna Ponces.
Cal felicitar als responsables del Teatre Conservatori per aquesta exitosa iniciativa i confiem que ben aviat tinguem una nova ocasió de poder gaudir a Manresa d'alguna de les engrescadores produccions d'aquesta jovial companyia de cambra que tan entusiastament dirigeix Raúl Giménez. I és que, malgrat els temps d'afamades èpiques prosopopeiques, no hem d'oblidar que, tal com resa la dita catalana, molt sovint al pot petit és on hi ha la bona confitura.
La seva aposta per redescobrir títols de petit i mitjà format que difícilment troben sortida a les temporades dels grans escenaris ("La serva padrona", "L'occasione fa il ladro", "Rita", "Il signor Bruschino", entre d'altres exemples); el seu compromís per recuperar el llegat de compositors que en el seu moment van gaudir de notable èxit però que avui resten injustament oblidats (Manuel García, Paisello, Balducci, Pauline Viardot o el mateix Cimarosa), així com el seu entusiasme artístic -capaç de fer de la necessitat virtut per vestir amb escassos recursos uns espectacles radiants de vitalitat i dinamisme escènic- fan d'aquesta jove companyia un element essencial per a la normalització musical d'un país més folklorista que artísticament compromès en donar projecció i oportunitats als nous talents i intèrprets emergents.
En una de les seves primeres sortides fora del seu feu de Sarrià, van presentar a la capital bagenca la simpàtica opereta bufa "La scala di seta", un dels primers èxits de joventut del popular compositor Gioacchino Rossini. Es tracta de la típica comèdia d'embolics entre joves amants, vells tutors i intrèpids criats que, sense gaire més pretensions transcendentals que fer passar una bona estona a l'auditori, és capaç de divertir-nos i de seduir-nos (més de dos-cents anys després de la seva estrena!) gràcies a l'inconfusible empremta musical rossiniana i al bon fer general d'un equip d'intèrprets de gran vàlua.
Entre aquests darrers, van distingir-se la deliciosa Giulia d'Irene Mas, d'impecable i seductora línia canora; l'elegant tenor Jorge Franco (Dorvil); l'esplèndid cantant buf Roberto Maietta, qui va brodar el paper de l'impertinent criat Germano, així com l'extraordinari Blansac del baríton navassenc Carles Pachón, una de les joves veus més prometedores de la lírica catalana actual. Al seu torn, van complir també amb notable solvència la coqueta Lucilla de Núria Vinyals i l'entregat tutor d'Elías Juan Ongayt.
La jove formació Orquestra Barcelona Concertante va fer justícia a la partitura rossiniana amb una lectura enèrgica i dinàmica, concertada per l'eficient batuta d'Assunto Nese. La posada en escena, resolta amb uns pocs elements d'atrezzo que configuraven un saló d'estètica vintage, amb abundants caixes de cartró i, en lloc d'una escala di seta, una bastida de fons, va explotar amb gran eficàcia els embolics còmics de l'acció dramàtica, hàbilment treballats per la direcció escènica d'Anna Ponces.
Cal felicitar als responsables del Teatre Conservatori per aquesta exitosa iniciativa i confiem que ben aviat tinguem una nova ocasió de poder gaudir a Manresa d'alguna de les engrescadores produccions d'aquesta jovial companyia de cambra que tan entusiastament dirigeix Raúl Giménez. I és que, malgrat els temps d'afamades èpiques prosopopeiques, no hem d'oblidar que, tal com resa la dita catalana, molt sovint al pot petit és on hi ha la bona confitura.