16
de gener
del
2019
Actualitzat
a les
8:59h
Aquest dijous a les 7 de la tarda al Centre Cultural del Casino el Col·lectiu Una altra educació és possible organitzarà una xerrada sobre "Com combatre la post-veritat" a càrrec de l'escriptor i divulgador científic Ignasi Llorente.
Des que l’any 2016 l’Oxford Dictionary escollís post-veritat (post-truth) com a paraula de l’any, aquest terme ha estat molt present a xarxes socials i mitjans de comunicació, però no sempre amb un ús adequat. La post-veritat no és una mentida com les altres, on els receptors podem passar la responsabilitat a l’emissor del missatge. La post-veritat és una mentida que ens volem creure, i, per tant, en som també coresponsables quan la ajudem a difondre-la.
Però, per quin motiu els humans tant sovint preferim una mentida reconfortant enlloc d’una veritat inquietant o incòmoda? La resposta més fàcil, i errònia, seria culpar les xarxes socials, però aquesta tecnologia (com totes) no és responsable dels nostres actes. La culpa és l’ús que en fem, no la tecnologia en sí mateixa. És evident, doncs, que hi ha altres factors: culturals, evolutius i, fins i tot, neurològics.
El humans, però, podem aprendre a superar aquests obstacles que sovint nosaltres mateixos hem creat. El pensament crític, el dubte metòdic, l’escepticisme analític... són eines que ciència, art i filosofia ens han anat donant al llarg del temps i que ara podem adaptar als nous reptes d’un segle que marcarà el nostre futur com a espècie.
Des que l’any 2016 l’Oxford Dictionary escollís post-veritat (post-truth) com a paraula de l’any, aquest terme ha estat molt present a xarxes socials i mitjans de comunicació, però no sempre amb un ús adequat. La post-veritat no és una mentida com les altres, on els receptors podem passar la responsabilitat a l’emissor del missatge. La post-veritat és una mentida que ens volem creure, i, per tant, en som també coresponsables quan la ajudem a difondre-la.
Però, per quin motiu els humans tant sovint preferim una mentida reconfortant enlloc d’una veritat inquietant o incòmoda? La resposta més fàcil, i errònia, seria culpar les xarxes socials, però aquesta tecnologia (com totes) no és responsable dels nostres actes. La culpa és l’ús que en fem, no la tecnologia en sí mateixa. És evident, doncs, que hi ha altres factors: culturals, evolutius i, fins i tot, neurològics.
El humans, però, podem aprendre a superar aquests obstacles que sovint nosaltres mateixos hem creat. El pensament crític, el dubte metòdic, l’escepticisme analític... són eines que ciència, art i filosofia ens han anat donant al llarg del temps i que ara podem adaptar als nous reptes d’un segle que marcarà el nostre futur com a espècie.