13
de novembre
del
2018
Actualitzat
el
14
de novembre
a les
10:59h
Té vint-i-sis anys i des de l'agost del 2017 que viu a Montreal, al Canadà. El Bernat de las Heras va néixer a Manresa, va estudiar a l'Oms i de Prat i al Lluís de Peguera i quan va acabar el batxillerat, va traslladar-se a Girona per cursar la carrera de Ciències de l'Activitat Física i l'Esport (CAFE), que va complementar amb dos màsters. Després d'un temps treballant de preparador físic al Bàsquet Girona, el cuquet de seguir estudiant el va tornar a envair. Aquell cop, però, fora de Catalunya i l'Estat espanyol: "volia sortir de la meva zona de confort", apunta.
"Durant el temps que vaig estar enviant currículums a diverses universitats estrangeres, un conegut em va dir que coneixia un home que havia fet un màster de les característiques que jo buscava, i que em podria assessorar", explica De las Heras. De seguida li va enviar un correu electrònic "i deu minuts més tard me'l responia proposant-me de fer una vídeotrucada". Aquell home era Marc Roig, un científic d'Amposta que havia estudiat a Manchester, a Copenhaguen i a Vancouver i que llavors estava fent d'investigador principal a la universitat de McGill, a Montreal.
"Abans d'acabar la conversa em va dir que m'havia vist un noi amb molta curiositat i inquietuds, i em va proposar d'anar a fer un màster de dos anys en neurociència a la universitat on ell treballava", explica el manresà. Va acceptar l'oferta i el 22 d'agost del 2017 "em vaig plantar a Montreal, exposat al destí i a l'aventura que em venia".
- Encara no has acabat el màster, doncs.
- No, però ja no l'estic cursant.
- Ah no?
- No. Quan vaig acabar, ara fa uns mesos, el primer curs, em van proposar de fer una fast track, que és com una via ràpida que et permet accedir directament a un doctorat que només s'ofereix a aquells estudiants que creuen que valen la pena perquè han fet les coses bé.
- Això ja són paraules majors...
- La veritat és que vaig treure molt bones notes aquest primer any de màster. Em van donar cinc premis i tot, que sobretot em van anar molt bé a nivell econòmic.
- I vas acceptar fer el doctorat.
- Em va costar decidir-me, però sí. Vaig començar-lo a principis d'octubre.
- I en què es basa?
- En descobrir com el factor genètic pot modificar, a través de l'exercici físic, la recuperació dels pacients que han patit ictus.
- A què et refereixes quan parles de factor genètic?
- Hi ha un gen, el BDNF, que és un dels més importants en la modulació de la plasticitat neuronal. Creiem que és ell, i la seva forma d'expressió en cada individu, el responsable que hi hagi gent que es recuperi més ràpid o més lent després d'un ictus.
- I es pot canviar, la seva forma d'expressió?
- No. Però si aconseguim saber com es manifesta en cadascú, tindrem una eina molt potent per enfocar la recuperació de pacients amb ictus. Per entendre'ns, hi ha gent a qui aquest gen la limita en un procés de recuperació (com si portés un fre de mà), i n'hi ha a qui no. Això de moment s'ha demostrat en animals, però no en humans.
- Com se sap quina forma d'expressió té el gen en cada persona?
- A través de la sang. Si una persona té un ictus, només fent-li una anàlisi de sang podrem saber com se li manifestarà el BDNF. I, a partir d'aquí, actuar en conseqüència fent-li començar la rehabilitació més aviat.
- Què vol dir més aviat?
- De moment s'ha comprovat que si fas fer recuperació a una persona que ha patit un ictus just després d'haver-lo tingut, els efectes de la recuperació seran negatius. De la mateixa manera, si la rehabilitació es fa tres mesos després, tampoc s'obtenen beneficis. Però si es fa entre les dues setmanes i el primer mes i mig, el potencial de millora és enorme. I això és el que estem intentant demostrar.
- Per què pacients amb ictus?
- Quan vaig començar el màster, a banda de la part teòrica, feia pràctiques en el laboratori d'un hospital especialitzat amb pacients amb ictus, que era on treballava el Marc Roig, el meu supervisor. És per això que vaig seguir formant-me en aquesta branca. M'apassiona saber que a través de l'activitat física puc potenciar que els pacients amb ictus millorin el seu diagnòstic de recuperació!
- Però no és una obvietat que fer esport és bo per tot?
- En principi sí, però la realitat és que el sedentarisme i l'obesitat infantil no paren d'augmentar. Per tant, no tothom en practica, i això potser es deu al fet que les autoritats haurien de fer-ne més divulgació. A banda, i tornant a l'ictus, encara hi ha molt pocs fisioterapeutes que estiguin d'acord en començar els processos de recuperació tan al començament. Nosaltres volem canviar aquest paradigma i demostrar que en les fases prèvies es pot incidir en aquest potencial de millora.
- Parlem molt de l'esport, però no hem d'oblidar que el teu doctorat és sobre neurociència.
- La neurociència és un dels camps a nivell científic on hi ha més potencial de coneixement en els pròxims deu o vint anys. En aquest sentit, el que passa dins del cervell quan nosaltres ens movem és apassionant, tant en persones amb alguna patologia com en gent sana, amb la qual també treballem.
- Amb gent sana també?
- Efectivament. Fa pocs mesos el Wall Street Journal va publicar un article sobre una descoberta que vam fer.
- Quina?
- Que fer exercici físic i dormir entre vuit i deu hores després d'haver après una nova habilitat motora, en potencia l'aprenentatge i en millora la consolidació.
- Així doncs, si després d'estudiar anem a córrer, retindrem més el temari?
- Exacte. Fer exercici després d'haver après una cosa nova augmenta la plasticitat cerebral i, en conseqüència, consolida i reté amb més facilitat el que s'ha après.
- Qualsevol activitat física és vàlida?
- En l'estudi que hem publicat parlem de fer quinze minuts d'exercici d'alta intensitat.
- Anar a caminar no compta, doncs?
- Caminar és un exercici físic, però no és d'alta intensitat, i nosaltres a l'estudi parlem d'activitats molt dinàmiques i aeròbiques. Hem demostrat que anar a córrer quinze minuts, per exemple, produeix més canvis a nivell neuroplàstic que caminar o fer ioga.
- Dormir les hores que toca és l'altre ingredient essencial.
- I aquí és on rau el nostre descobriment. Fins ara sabíem que fer exercici físic millorava la plasticitat neuronal. El que no se sabia era que això, sumat al fet de dormir, potencia la consolidació d'aquesta memòria. El que creen a nivell neuronal aquests dos fenomens entrellaçats és el que estudiarem en el proper any i mig.
- I com ho fareu?
- Farem tres grups de persones sanes i els farem aprendre una tasca motora. Després d'això, el primer grup farà exercici i dormirà; el segon farà exercici però no dormirà, i el tercer dormirà però no farà exercici. Llavors els hi farem repetir la tasca del començament. La nostra hipòtesi és que els primers subjectes milloraran la consolidació de la memòria. Això demostrarà que aquests dos factors generen un efecte multiplicador en el nostre cervell.
- Què et permet el Canadà que no hagis trobat a Catalunya?
- Aquí tinc la oportunitat de poder deixar el món una mica millor de com l'he trobat amb una cosa que m'agrada i m'apassiona. Això és el que em fa estar content i motivat cada dia. Hem de pensar que Canadà té trenta milions d'habitants i tot i així és un dels països punters en recerca a nivell mundial. El sistema funciona, i molt bé, i això és una cosa que a Catalunya no es veu.
"Durant el temps que vaig estar enviant currículums a diverses universitats estrangeres, un conegut em va dir que coneixia un home que havia fet un màster de les característiques que jo buscava, i que em podria assessorar", explica De las Heras. De seguida li va enviar un correu electrònic "i deu minuts més tard me'l responia proposant-me de fer una vídeotrucada". Aquell home era Marc Roig, un científic d'Amposta que havia estudiat a Manchester, a Copenhaguen i a Vancouver i que llavors estava fent d'investigador principal a la universitat de McGill, a Montreal.
"Abans d'acabar la conversa em va dir que m'havia vist un noi amb molta curiositat i inquietuds, i em va proposar d'anar a fer un màster de dos anys en neurociència a la universitat on ell treballava", explica el manresà. Va acceptar l'oferta i el 22 d'agost del 2017 "em vaig plantar a Montreal, exposat al destí i a l'aventura que em venia".
- Encara no has acabat el màster, doncs.
- No, però ja no l'estic cursant.
- Ah no?
- No. Quan vaig acabar, ara fa uns mesos, el primer curs, em van proposar de fer una fast track, que és com una via ràpida que et permet accedir directament a un doctorat que només s'ofereix a aquells estudiants que creuen que valen la pena perquè han fet les coses bé.
- Això ja són paraules majors...
- La veritat és que vaig treure molt bones notes aquest primer any de màster. Em van donar cinc premis i tot, que sobretot em van anar molt bé a nivell econòmic.
- I vas acceptar fer el doctorat.
- Em va costar decidir-me, però sí. Vaig començar-lo a principis d'octubre.
- I en què es basa?
- En descobrir com el factor genètic pot modificar, a través de l'exercici físic, la recuperació dels pacients que han patit ictus.
- A què et refereixes quan parles de factor genètic?
- Hi ha un gen, el BDNF, que és un dels més importants en la modulació de la plasticitat neuronal. Creiem que és ell, i la seva forma d'expressió en cada individu, el responsable que hi hagi gent que es recuperi més ràpid o més lent després d'un ictus.
- I es pot canviar, la seva forma d'expressió?
- No. Però si aconseguim saber com es manifesta en cadascú, tindrem una eina molt potent per enfocar la recuperació de pacients amb ictus. Per entendre'ns, hi ha gent a qui aquest gen la limita en un procés de recuperació (com si portés un fre de mà), i n'hi ha a qui no. Això de moment s'ha demostrat en animals, però no en humans.
Bernat de las Heras amb una pacient de l'hospital canadenc des d'on fa el doctorat Foto: Arxiu particular
- Com se sap quina forma d'expressió té el gen en cada persona?
- A través de la sang. Si una persona té un ictus, només fent-li una anàlisi de sang podrem saber com se li manifestarà el BDNF. I, a partir d'aquí, actuar en conseqüència fent-li començar la rehabilitació més aviat.
- Què vol dir més aviat?
- De moment s'ha comprovat que si fas fer recuperació a una persona que ha patit un ictus just després d'haver-lo tingut, els efectes de la recuperació seran negatius. De la mateixa manera, si la rehabilitació es fa tres mesos després, tampoc s'obtenen beneficis. Però si es fa entre les dues setmanes i el primer mes i mig, el potencial de millora és enorme. I això és el que estem intentant demostrar.
- Per què pacients amb ictus?
- Quan vaig començar el màster, a banda de la part teòrica, feia pràctiques en el laboratori d'un hospital especialitzat amb pacients amb ictus, que era on treballava el Marc Roig, el meu supervisor. És per això que vaig seguir formant-me en aquesta branca. M'apassiona saber que a través de l'activitat física puc potenciar que els pacients amb ictus millorin el seu diagnòstic de recuperació!
- Però no és una obvietat que fer esport és bo per tot?
- En principi sí, però la realitat és que el sedentarisme i l'obesitat infantil no paren d'augmentar. Per tant, no tothom en practica, i això potser es deu al fet que les autoritats haurien de fer-ne més divulgació. A banda, i tornant a l'ictus, encara hi ha molt pocs fisioterapeutes que estiguin d'acord en començar els processos de recuperació tan al començament. Nosaltres volem canviar aquest paradigma i demostrar que en les fases prèvies es pot incidir en aquest potencial de millora.
- Parlem molt de l'esport, però no hem d'oblidar que el teu doctorat és sobre neurociència.
- La neurociència és un dels camps a nivell científic on hi ha més potencial de coneixement en els pròxims deu o vint anys. En aquest sentit, el que passa dins del cervell quan nosaltres ens movem és apassionant, tant en persones amb alguna patologia com en gent sana, amb la qual també treballem.
- Amb gent sana també?
- Efectivament. Fa pocs mesos el Wall Street Journal va publicar un article sobre una descoberta que vam fer.
- Quina?
- Que fer exercici físic i dormir entre vuit i deu hores després d'haver après una nova habilitat motora, en potencia l'aprenentatge i en millora la consolidació.
- Així doncs, si després d'estudiar anem a córrer, retindrem més el temari?
- Exacte. Fer exercici després d'haver après una cosa nova augmenta la plasticitat cerebral i, en conseqüència, consolida i reté amb més facilitat el que s'ha après.
Bernat de las Heras, a l'hospital canadenc en el qual investiga Foto: Arxiu particular
- Qualsevol activitat física és vàlida?
- En l'estudi que hem publicat parlem de fer quinze minuts d'exercici d'alta intensitat.
- Anar a caminar no compta, doncs?
- Caminar és un exercici físic, però no és d'alta intensitat, i nosaltres a l'estudi parlem d'activitats molt dinàmiques i aeròbiques. Hem demostrat que anar a córrer quinze minuts, per exemple, produeix més canvis a nivell neuroplàstic que caminar o fer ioga.
- Dormir les hores que toca és l'altre ingredient essencial.
- I aquí és on rau el nostre descobriment. Fins ara sabíem que fer exercici físic millorava la plasticitat neuronal. El que no se sabia era que això, sumat al fet de dormir, potencia la consolidació d'aquesta memòria. El que creen a nivell neuronal aquests dos fenomens entrellaçats és el que estudiarem en el proper any i mig.
- I com ho fareu?
- Farem tres grups de persones sanes i els farem aprendre una tasca motora. Després d'això, el primer grup farà exercici i dormirà; el segon farà exercici però no dormirà, i el tercer dormirà però no farà exercici. Llavors els hi farem repetir la tasca del començament. La nostra hipòtesi és que els primers subjectes milloraran la consolidació de la memòria. Això demostrarà que aquests dos factors generen un efecte multiplicador en el nostre cervell.
- Què et permet el Canadà que no hagis trobat a Catalunya?
- Aquí tinc la oportunitat de poder deixar el món una mica millor de com l'he trobat amb una cosa que m'agrada i m'apassiona. Això és el que em fa estar content i motivat cada dia. Hem de pensar que Canadà té trenta milions d'habitants i tot i així és un dels països punters en recerca a nivell mundial. El sistema funciona, i molt bé, i això és una cosa que a Catalunya no es veu.