09
de novembre
del
2018
Actualitzat
el
10
de novembre
a les
11:31h
Porta 21 anys de periodista malgrat que només en compta 36 d'edat. Ha escrit articles sobre la corrupció de la mineria a les zones rurals del seu país, Hondures, on tota una xarxa mafiosa extreu or, plata, i antimoni, amb la complicitat d'autoritats, empreses i, fins i tot, l'església catòlica.
Milthom Robles ha patit atropellaments, pallisses, tortures, i fins i tot es va veure involucrat en un tiroteig. Escriu articles, edita vídeos i tenia el seu propi espai radiofònic. Té a mig fer un llibre sobre la situació política d'Hondures i també escriu poesia. Ara, però, tot plegat ho fa des de Catalunya, a l'empara del PEN Català, després que hagués d'exiliar-se del seu país, perquè la seva vida corria seriós risc.
No sap si hi tornarà: "no m'ho plantejo". És molt crític amb tota l'Amèrica Llatina, excepte amb l'Uruguai. Diu que en uns països es veu més i en altres està més maquillat, però la corrupció és sistèmica arreu, "de Mèxic a Xile".
Aquest divendres ha estat a Manresa i amb la Delegació Catalunya Central del Col·legi de Periodistes ha concedit una entrevista a NacióManresa.
- Vostè que es queixava que l'Amèrica Central no sortia gaire als mitjans, ara, amb l'èxode centreamericà, ha protagonitzat bastants noticiaris...
- És el que passa amb tots els morbos, igual que amb el cop d'estat del 2009 o quan van matar, l'any 2016, l'activista dels drets humans Berta Cáceres. Es tracta de notícies que en el seu moment són un boom, però la realitat és que s'explica molt poca cosa de la situació que viuen la majoria de països de Llatinoamèrica. Sempre prima el que més ven, i el que més ven a Europa és Veneçuela, ara mateix. Als mitjans els és igual el que passi a les altres regions, encara que visquin una situació pitjor. És per això que reclamo que s'hi presti més atenció. No és tant una queixa, sinó més aviat un reclam.
- Aquests països ignorats a què es refereix, deuen ser sobretot els de l'Amèrica Central continental...
- Sí, Mèxic i l'Amèrica Central, tot i que de Mèxic sí que se'n parla una mica, perquè és una nació gran i pels seus nexes històrics amb Espanya. De l'Amèrica Central, en canvi, se'n parla comptades vegades. Les organitzacions de drets humans que recullen dades de criminalitat i de persecució a periodistes, es queden amb els informes oficials, però no van més enllà. Potser sí que tenen un representant o una comitiva de dues o tres persones in situ, però a Honduras, per exemple, van només a les ciutats de Tegucigalpa i San Pedro Sula. I ja està. Els 298 municipis restants que conformen el país (el 90% dels quals són rurals), és com si no existissin.
- No es mouen de l'urbs, doncs.
- Exactament. I llavors passa el que succeeix amb els treballadors de la xarxa de mitjans de comunicació comunitaris de la zones rurals, per exemple, que són perseguits i assassinats en molts casos. I en els informes oficials que redacten els organismes internacionals no hi apareix.
- Les situacions que ha denunciat com a periodista no s'entenen sense una implicació dels governs. No és només una corrupció del sistema sinó que des del govern, encara que sigui per omissió, n'han d'estar al corrent.
- És com un conglomerat. A Hondures hi ha tres poders: l'executiu, el legislatiu i el judicial. Ara mateix, una sola persona els controla tots, que és el president aquest que jo dic que és il·legal.
- Il·legal?
- El Tribunal Suprem Electoral va convocar eleccions l'any passat, violentant l'article 239 de la Constitució de la República que diu que qualsevol ciutadà que hagi exercit la titularitat de la presidència de la república no pot aspirar novament al càrrec en qüestió. Juan Orlando Hernández, doncs, va manegar-s'ho –perquè ho controla tot– i va argumentar un dret humà a escollir-se; va reformar l'article, i va convocar eleccions. Per això dic que és il·legal. Aquestes eleccions, que eren nul·les, les va avalar la delegació de la Unió Europea a Hondures i la Organització d'Estats Americans.
- Ningú no queda lliure de culpa.
- Ningú. Estem parlant de crim organitzat per part del govern però també d'entitats públiques, d'organitzacions religioses, d'empresaris... tothom hi està involucrat. El que passa és que la part visible recau en la gent jove pertanyents a bandes de carrer i maras quan, en realitat, ells també són víctimes d'aquest sistema liderat per criminals amb americana i corbata, que són els que reben els diners sorgits de les extorsions, del narcotràfic, de la mineria, dels segrestos i del tràfic d'influències.
- A l'Estat espanyol també s'han destapat moltes trames de corrupció, últimament. A diferència del que passa a Hondures, aquí només hi estan involucrades les cúpules. Quan la corrupció és tan sistemàtica i està tan estesa, com ho pot fer, Hondures, per aconseguir, d'aquí uns anys, assemblar-se a Costa Rica o, inclús, a Panamà?
- Precisament Costa Rica no és gaire bon exemple: de portes enfora sembla una cosa però de dins no té res a veure. Si parlem de països de l'Amèrica Llatina, el que potser té una dinàmica que dista més de la resta és Uruguai. Dels altres no se'n salva cap. Només fan veure que estan bé per donar una bona imatge al món i al turista. I ho poden fer, precisament, perquè controlen els mitjans de comunicació. A Costa Rica la gran majoria de periodistes són gent molt acomodada que no es posa amb el govern, i hi n'hi ha una petita part, que són de mitjans alternatius i digitals en gran part, de més independents.
- Com s'investiguen –en llocs com Hondures, en el seu cas– trames delictives sense témer conseqüències de cap tipus?
- És impossible no córrer riscos. Sempre he dit que un periodista d'investigació que vagi amb guardaespatlles no és periodista d'investigació. Des del moment que vas amb persones armades que t'escorten, ja et clissen. I llavors sí que no podràs aconseguir informació fidedigna de cap manera. Un periodista d'investigació (o defensor dels drets humans) ha d'entrar, sí o sí, a les escombraries; sense pensar que potser li sortiran fongs als peus o que s'embrutarà. I hi ha d'entrar assumint que corre uns riscos i que li podria passar qualsevol cosa. És més una convicció que no pas la voluntat de viure de la professió.
- Però la situació econòmica també compta, no? Perquè per molt que les seves vivències cridin l'atenció (l'han atropellat, ha estat enmig d'un tiroteig, ha rebut amenaces...), si vostè fa un article hi ha d'haver algun mitjà valent que s'atreveixi a publicar-lo...
- En el meu cas comptava amb mitjans digitals i, a banda, participava en un programa radiofònic en què jo pagava per l'espai que ocupava. La idea principal de cada investigació que he fet ha estat que transcendís més enllà de les fronteres d'Hondures. En el cas de la darrera que he fet, la de l'impost de guerra, la idea era fer-ne un documental, perquè ja sé que cap mitjà de comunicació ho publicarà, això. Hem de pensar que el 95% estan tarifats i acomodats al sistema de govern. I la minoria que queda, va en sintonia amb altres partits polítics.
- Una lluita d'interessos.
- Efectivament. Al final ens trobem que l'objectivitat no existeix, ni tampoc la veracitat periodística. Només ens queda l'honestedat i la responsabilitat ja no com a periodistes, sinó com a éssers humans. I d'aquí neix el fet que tu puguis tenir un criteri independent i que puguis dir les coses tal com han succeït. En canvi, si pel fet de ser d'esquerres tapes la corrupció o la podridura que hi ha en la teva línia ideològica, ja no ets periodista; ets un activista polític. Tu com a ésser humà pots pensar i creure el que vulguis i com vulguis, però com a periodista o com a defensor dels drets humans has d'entendre que hi ha una responsabilitat de cara a la col·lectivitat, a la societat, i que no pots ni manipular ni desinformar.
- S'ha plantejat que potser no pot tornar a Hondures?
- Neixo i visc cada trenta segons. Per tant, no penso gaire en el futur i lluito molt. El que passi, passarà. I si no passa, doncs no passarà. Ara mateix el govern m'amenaça amb penes de presó, perquè en cada entrevista que faig senyalo la corrupció que ells protagonitzen. És una dictadura terrible, i ara mateix sí que és impossible tornar-hi. Jo, per la meva banda, seguiré lluitant des de qualsevol trinxera per un món millor. No només és per a Hondures, és per canviar un sistema.
- Compensa, el teu compromís per canviar aquest sistema? O hi ha dies que preferiries haver escollit un altre tipus de vida?
- Em compensa pel que fa a la meva consciència social. El dia que em mori el món no em recordarà com un corrupte o una persona conformista que, simplement, va acomodar-se al sistema i no va lluitar per canviar-lo; no em recordarà com algú egoista que ve pensar únicament en ell mateix.
- Estem en un món, de fet, que els mitjans no només emmascaren la realitat sinó que fabriquen fake news...
- De fet, el creixement de la ideologia feixista a nivell mundial és part precisament d'aquestes notícies inventades. Donald Trump, per exemple, va guanyar a través de Facebook. Jair Bolsonaro, a Brasil, va vèncer mitjançant el Whatsapp. Fa pocs dies va sortir a la llum que va ser la mateixa persona qui els va assessorar; una persona que treballa en una companyia analítica que roba la informació que tenim els periodistes com nosaltres i creen mentides amb la voluntat d'orientar el vot a la seva conveniència. La desinformació que creen les xarxes socials és terrible. I aquí hi entra un altre problema que també pesa molt, i és que avui en dia tothom es creu periodista, a la xarxa. Algú pot gravar-se dient alguna bestiesa i la gent se'l creu i el vídeo es fa viral, i fins i tot els mateixos professionals podem caure en la trampa. Malauradament no sé com s'hauria de combatre, tot plegat.
- Si ja donem per certes informacions de coses que passen al costat nostre que poden no ser veritat, imagini's si ens venen de més lluny. Llavors, si no tenim res on agafar-nos, quan rebem una notícia -sigui o no fake news- no tindrem mai la certesa que sigui verídica i contrastada...
- A Veneçuela, per exemple, si bé és cert que Maduro és un dictador (i per a mi les dictadures són dolentes i sempre violenten les llibertats i els drets humans), no tot el que es diu d'ell és veritat. Des dels mitjans de comunicació de tot Europa, com que els interessa potenciar la dreta veneçolana, només es parla de les coses que no fa bé Maduro i no diu, en cap moment, que l'oposició amaga tonelades de menjar i que els estudiants universitaris reben un abonament econòmic cada mes. Sí que diuen, en canvi, que el govern d'Hondures ha aconseguit combatre la criminalitat quan és precisament ell, el major criminal.
- Ara que ja fa un temps que és a Catalunya i que també ha estat a Madrid, com veu el procés català?
- Els fenòmens socials varien segons d'on vens, d'on ets i d'on et trobes. Del lloc on vinc jo assassinen gent al carrer, no permeten parlar i hi ha inseguretat a tot arreu. Aquí t'amenacen amb la Llei Mordassa, però no arriben a l'extrem del meu país. En aquest sentit, quan em pregunten sobre el tema de Catalunya, el que veig és que utilitzen la gent: sembren una llavor perquè l'arbre germini però llavors, la classe política tradicional només vetlla pels seus interessos i s'emporta per davant tota la gent que ha cregut en el futur d'aquest arbre.
- Té dret a ser independent, Catalunya?
- Jo sempre he defensat el dret dels pobles a l'autodeterminació i a decidir què volen fer amb el meu entorn. Tot i així, el poble ho som tots, fins i tot els corruptes, i s'han de tenir en compte totes les parts; cap es pot imposar a una altra. El que he vist jo en el cas de Catalunya és que hi ha dues parts més mediàtiques, però en totes dues hi ha una classe política bruta que se n'està aprofitant, sobretot en la part independentista: uns polítics van sembrar aquesta llavor però ha abandonat la causa. També hi ha una part més mediadora que penso que podria ser la més saludable per evitar aquesta divisió, i no se l'està escoltant. No sé si s'aconseguirà que Catalunya es reconegui com a nació, però penso que les fronteres no s'han de crear per als éssers humans; les hem de crear pel capitalisme salvatge que és el que ens està perjudicant.
Milthom Robles ha patit atropellaments, pallisses, tortures, i fins i tot es va veure involucrat en un tiroteig. Escriu articles, edita vídeos i tenia el seu propi espai radiofònic. Té a mig fer un llibre sobre la situació política d'Hondures i també escriu poesia. Ara, però, tot plegat ho fa des de Catalunya, a l'empara del PEN Català, després que hagués d'exiliar-se del seu país, perquè la seva vida corria seriós risc.
No sap si hi tornarà: "no m'ho plantejo". És molt crític amb tota l'Amèrica Llatina, excepte amb l'Uruguai. Diu que en uns països es veu més i en altres està més maquillat, però la corrupció és sistèmica arreu, "de Mèxic a Xile".
Aquest divendres ha estat a Manresa i amb la Delegació Catalunya Central del Col·legi de Periodistes ha concedit una entrevista a NacióManresa.
- Vostè que es queixava que l'Amèrica Central no sortia gaire als mitjans, ara, amb l'èxode centreamericà, ha protagonitzat bastants noticiaris...
- És el que passa amb tots els morbos, igual que amb el cop d'estat del 2009 o quan van matar, l'any 2016, l'activista dels drets humans Berta Cáceres. Es tracta de notícies que en el seu moment són un boom, però la realitat és que s'explica molt poca cosa de la situació que viuen la majoria de països de Llatinoamèrica. Sempre prima el que més ven, i el que més ven a Europa és Veneçuela, ara mateix. Als mitjans els és igual el que passi a les altres regions, encara que visquin una situació pitjor. És per això que reclamo que s'hi presti més atenció. No és tant una queixa, sinó més aviat un reclam.
- Aquests països ignorats a què es refereix, deuen ser sobretot els de l'Amèrica Central continental...
- Sí, Mèxic i l'Amèrica Central, tot i que de Mèxic sí que se'n parla una mica, perquè és una nació gran i pels seus nexes històrics amb Espanya. De l'Amèrica Central, en canvi, se'n parla comptades vegades. Les organitzacions de drets humans que recullen dades de criminalitat i de persecució a periodistes, es queden amb els informes oficials, però no van més enllà. Potser sí que tenen un representant o una comitiva de dues o tres persones in situ, però a Honduras, per exemple, van només a les ciutats de Tegucigalpa i San Pedro Sula. I ja està. Els 298 municipis restants que conformen el país (el 90% dels quals són rurals), és com si no existissin.
- No es mouen de l'urbs, doncs.
- Exactament. I llavors passa el que succeeix amb els treballadors de la xarxa de mitjans de comunicació comunitaris de la zones rurals, per exemple, que són perseguits i assassinats en molts casos. I en els informes oficials que redacten els organismes internacionals no hi apareix.
- Les situacions que ha denunciat com a periodista no s'entenen sense una implicació dels governs. No és només una corrupció del sistema sinó que des del govern, encara que sigui per omissió, n'han d'estar al corrent.
- És com un conglomerat. A Hondures hi ha tres poders: l'executiu, el legislatiu i el judicial. Ara mateix, una sola persona els controla tots, que és el president aquest que jo dic que és il·legal.
- Il·legal?
- El Tribunal Suprem Electoral va convocar eleccions l'any passat, violentant l'article 239 de la Constitució de la República que diu que qualsevol ciutadà que hagi exercit la titularitat de la presidència de la república no pot aspirar novament al càrrec en qüestió. Juan Orlando Hernández, doncs, va manegar-s'ho –perquè ho controla tot– i va argumentar un dret humà a escollir-se; va reformar l'article, i va convocar eleccions. Per això dic que és il·legal. Aquestes eleccions, que eren nul·les, les va avalar la delegació de la Unió Europea a Hondures i la Organització d'Estats Americans.
- Ningú no queda lliure de culpa.
- Ningú. Estem parlant de crim organitzat per part del govern però també d'entitats públiques, d'organitzacions religioses, d'empresaris... tothom hi està involucrat. El que passa és que la part visible recau en la gent jove pertanyents a bandes de carrer i maras quan, en realitat, ells també són víctimes d'aquest sistema liderat per criminals amb americana i corbata, que són els que reben els diners sorgits de les extorsions, del narcotràfic, de la mineria, dels segrestos i del tràfic d'influències.
Milthon Robles durant l'entrevista de Pere Fontanals. Foto: Anna Vilajosana
- A l'Estat espanyol també s'han destapat moltes trames de corrupció, últimament. A diferència del que passa a Hondures, aquí només hi estan involucrades les cúpules. Quan la corrupció és tan sistemàtica i està tan estesa, com ho pot fer, Hondures, per aconseguir, d'aquí uns anys, assemblar-se a Costa Rica o, inclús, a Panamà?
- Precisament Costa Rica no és gaire bon exemple: de portes enfora sembla una cosa però de dins no té res a veure. Si parlem de països de l'Amèrica Llatina, el que potser té una dinàmica que dista més de la resta és Uruguai. Dels altres no se'n salva cap. Només fan veure que estan bé per donar una bona imatge al món i al turista. I ho poden fer, precisament, perquè controlen els mitjans de comunicació. A Costa Rica la gran majoria de periodistes són gent molt acomodada que no es posa amb el govern, i hi n'hi ha una petita part, que són de mitjans alternatius i digitals en gran part, de més independents.
- Com s'investiguen –en llocs com Hondures, en el seu cas– trames delictives sense témer conseqüències de cap tipus?
- És impossible no córrer riscos. Sempre he dit que un periodista d'investigació que vagi amb guardaespatlles no és periodista d'investigació. Des del moment que vas amb persones armades que t'escorten, ja et clissen. I llavors sí que no podràs aconseguir informació fidedigna de cap manera. Un periodista d'investigació (o defensor dels drets humans) ha d'entrar, sí o sí, a les escombraries; sense pensar que potser li sortiran fongs als peus o que s'embrutarà. I hi ha d'entrar assumint que corre uns riscos i que li podria passar qualsevol cosa. És més una convicció que no pas la voluntat de viure de la professió.
- Però la situació econòmica també compta, no? Perquè per molt que les seves vivències cridin l'atenció (l'han atropellat, ha estat enmig d'un tiroteig, ha rebut amenaces...), si vostè fa un article hi ha d'haver algun mitjà valent que s'atreveixi a publicar-lo...
- En el meu cas comptava amb mitjans digitals i, a banda, participava en un programa radiofònic en què jo pagava per l'espai que ocupava. La idea principal de cada investigació que he fet ha estat que transcendís més enllà de les fronteres d'Hondures. En el cas de la darrera que he fet, la de l'impost de guerra, la idea era fer-ne un documental, perquè ja sé que cap mitjà de comunicació ho publicarà, això. Hem de pensar que el 95% estan tarifats i acomodats al sistema de govern. I la minoria que queda, va en sintonia amb altres partits polítics.
- Una lluita d'interessos.
- Efectivament. Al final ens trobem que l'objectivitat no existeix, ni tampoc la veracitat periodística. Només ens queda l'honestedat i la responsabilitat ja no com a periodistes, sinó com a éssers humans. I d'aquí neix el fet que tu puguis tenir un criteri independent i que puguis dir les coses tal com han succeït. En canvi, si pel fet de ser d'esquerres tapes la corrupció o la podridura que hi ha en la teva línia ideològica, ja no ets periodista; ets un activista polític. Tu com a ésser humà pots pensar i creure el que vulguis i com vulguis, però com a periodista o com a defensor dels drets humans has d'entendre que hi ha una responsabilitat de cara a la col·lectivitat, a la societat, i que no pots ni manipular ni desinformar.
- S'ha plantejat que potser no pot tornar a Hondures?
- Neixo i visc cada trenta segons. Per tant, no penso gaire en el futur i lluito molt. El que passi, passarà. I si no passa, doncs no passarà. Ara mateix el govern m'amenaça amb penes de presó, perquè en cada entrevista que faig senyalo la corrupció que ells protagonitzen. És una dictadura terrible, i ara mateix sí que és impossible tornar-hi. Jo, per la meva banda, seguiré lluitant des de qualsevol trinxera per un món millor. No només és per a Hondures, és per canviar un sistema.
- Compensa, el teu compromís per canviar aquest sistema? O hi ha dies que preferiries haver escollit un altre tipus de vida?
- Em compensa pel que fa a la meva consciència social. El dia que em mori el món no em recordarà com un corrupte o una persona conformista que, simplement, va acomodar-se al sistema i no va lluitar per canviar-lo; no em recordarà com algú egoista que ve pensar únicament en ell mateix.
- Estem en un món, de fet, que els mitjans no només emmascaren la realitat sinó que fabriquen fake news...
- De fet, el creixement de la ideologia feixista a nivell mundial és part precisament d'aquestes notícies inventades. Donald Trump, per exemple, va guanyar a través de Facebook. Jair Bolsonaro, a Brasil, va vèncer mitjançant el Whatsapp. Fa pocs dies va sortir a la llum que va ser la mateixa persona qui els va assessorar; una persona que treballa en una companyia analítica que roba la informació que tenim els periodistes com nosaltres i creen mentides amb la voluntat d'orientar el vot a la seva conveniència. La desinformació que creen les xarxes socials és terrible. I aquí hi entra un altre problema que també pesa molt, i és que avui en dia tothom es creu periodista, a la xarxa. Algú pot gravar-se dient alguna bestiesa i la gent se'l creu i el vídeo es fa viral, i fins i tot els mateixos professionals podem caure en la trampa. Malauradament no sé com s'hauria de combatre, tot plegat.
- Si ja donem per certes informacions de coses que passen al costat nostre que poden no ser veritat, imagini's si ens venen de més lluny. Llavors, si no tenim res on agafar-nos, quan rebem una notícia -sigui o no fake news- no tindrem mai la certesa que sigui verídica i contrastada...
- A Veneçuela, per exemple, si bé és cert que Maduro és un dictador (i per a mi les dictadures són dolentes i sempre violenten les llibertats i els drets humans), no tot el que es diu d'ell és veritat. Des dels mitjans de comunicació de tot Europa, com que els interessa potenciar la dreta veneçolana, només es parla de les coses que no fa bé Maduro i no diu, en cap moment, que l'oposició amaga tonelades de menjar i que els estudiants universitaris reben un abonament econòmic cada mes. Sí que diuen, en canvi, que el govern d'Hondures ha aconseguit combatre la criminalitat quan és precisament ell, el major criminal.
- Ara que ja fa un temps que és a Catalunya i que també ha estat a Madrid, com veu el procés català?
- Els fenòmens socials varien segons d'on vens, d'on ets i d'on et trobes. Del lloc on vinc jo assassinen gent al carrer, no permeten parlar i hi ha inseguretat a tot arreu. Aquí t'amenacen amb la Llei Mordassa, però no arriben a l'extrem del meu país. En aquest sentit, quan em pregunten sobre el tema de Catalunya, el que veig és que utilitzen la gent: sembren una llavor perquè l'arbre germini però llavors, la classe política tradicional només vetlla pels seus interessos i s'emporta per davant tota la gent que ha cregut en el futur d'aquest arbre.
- Té dret a ser independent, Catalunya?
- Jo sempre he defensat el dret dels pobles a l'autodeterminació i a decidir què volen fer amb el meu entorn. Tot i així, el poble ho som tots, fins i tot els corruptes, i s'han de tenir en compte totes les parts; cap es pot imposar a una altra. El que he vist jo en el cas de Catalunya és que hi ha dues parts més mediàtiques, però en totes dues hi ha una classe política bruta que se n'està aprofitant, sobretot en la part independentista: uns polítics van sembrar aquesta llavor però ha abandonat la causa. També hi ha una part més mediadora que penso que podria ser la més saludable per evitar aquesta divisió, i no se l'està escoltant. No sé si s'aconseguirà que Catalunya es reconegui com a nació, però penso que les fronteres no s'han de crear per als éssers humans; les hem de crear pel capitalisme salvatge que és el que ens està perjudicant.