Alícia Puertas: «En el teatre és difícil mantenir sempre una estabilitat emocional»

- Com et vas iniciar en el món del teatre?
- Sempre ho he sabut des de petita. La meva tieta sempre ha fet teatre aquí a Manresa i jo anava amb ella els bolos dels caps de setmana i el meu tiet és molt aficionat al cinema i recordo que tenia tota una habitació plena de pòsters de les estrelles de Hollywood. A més, quan vaig estar a l’institut vaig conèixer una noia que feia teatre als Carlins amb el grup El Petit Espantall, m’hi vaig apuntar i em va agradar. Sempre havia dit que volia ser actriu, quan vaig acabar el COU vaig decidir apuntar-me a l’Institut del Teatre i fins ara estic molt contenta de la meva decisió.
 
- Un cop surts de l’Institut del Teatre et va costar trobar la teva primera feina com actriu?
- Sí, em va costar. Suposo que li passa a tothom que surt d’una carrera, perquè no t’ensenyen com buscar feina i quines portes trucar. El que jo vaig fer va ser muntar la meva pròpia companyia de teatre amb companys de l’Institut i vaig canalitzar-hi totes les meves energies. La companyia es deia Mite-les i la primera obra que vam fer va ser “Amb doble intensió”, després vam fer “Dones” que es va estrenar a la Fira del Teatre de Tàrrega al 1999 i va tenir molt bona acollida. El 2007 la companyia es va dissoldre perquè vam decidir donar-nos un temps.

- Fa poc que vas estar al Kursaal amb la obra “Volem anar al Tibidabo”. Era el primer cop que hi actuaves?
- Contractada sí i a la sala petita també, però vaig estar al Kursaal col·laborant a la sala gran amb els actes d’inauguració juntament amb les Mite-les.

- Com et vas sentir actuant a Manresa?
- Sempre és especial perquè és actuar a casa. Saps que et vindrà a veure gent del teu entorn, els teus amics i la teva família i sempre hi ha una mica més de pressió.

- Quines tècniques fas servir per posar-te a la pell dels personatges?
- No és que cada personatge tingui una tècnica especial però sempre intento abordar els personatges de la manera més realista possible. Tots tenen la seva petita problemàtica.

- Quin és el paper que més t’ha agradat interpretar?
Et diria que tots però el què més m’agrada fer és poder canviar de registre en cada obra. A “La Ruina” feia d’una dona amargada i frustrada mestressa de cassa abandonada pel seu marit i tenia la dificultat que havia de sortir en un moment molt destrossada. En canvi, després vaig passar a fer el personatge còmic de “Volem anar al Tibidabo”. Combinar aquests personatges m’agrada moltíssim.

- I quin és el paper que sempre has volgut interpretar i mai has tingut l’ocasió?
Sempre m’ha quedat el neguit de poder interpretar un Shakespeare perquè quan vaig estar a l’Institut del Teatre no ho vaig fer mai. El teatre en vers és difícil però m’agrada.

- En què estàs treballant actualment?
- Ara estic a la companyia Flyhard que és amb la que hem fet “Volem anar al Tibidabo” i amb la que la temporada passada vam estrenar al teatre Villarroel “La ruïna” i “La revolució”. Ara estic alternant els bolos de “La revolució” i de “Volem anar al Tibidabo”.

- Valorant la teva trajectòria com actriu i comparant-la, creus que és difícil fer-se un nom en aquesta professió?
- És difícil però hi ha gent que ho aconsegueix. És un ofici molt dur perquè és una feina molt inestable a nivell econòmic i a nivell professional perquè pots passar èpoques que estiguis treballant molt i altres que no tinguis feina. Fins i tot, en el teatre és difícil mantenir sempre una estabilitat emocional perquè et provoca alts i baixos. Però amb els anys he descobert la faceta de la docència i ara ho compagino amb el fet de ser actriu i m’agrada moltíssim.

- Com veus el teu futur com a actriu?
- Jo penso que és una professió a llarg termini. La carrera d’actriu és una carrera en la què et pots estar formant al llarg de tota la teva vida. Com més experiència guanyes més millores i és qüestió d’anar treballant i no desanimar-te.