30
de setembre
del
2018
Actualitzat
el
01
d'octubre
a les
9:41h
L'Alexandre Toses Maigí se sent orgullós d'haver defensat l'institut Quercus de Sant Joan de Vilatorrada el dia 1 d'octubre. De fet, si es tornés a fer un altre referèndum "faria el mateix que vaig fer fa un any, però potser aquest cop em posaria un casc", bromeja. Té 64 anys acabats de fer i en fa cinc que viu en aquest poblet del Bages. Abans residia al Passeig de Manresa, amb la seva dona. "Sant Joan ens ha donat la tranquil·litat que buscàvem", assegura.
L'1-O recorda que es va llevar aviat "i a les set del matí ja era al Quercus amb la dona". S'hi van estar fins que van arribar les urnes i es va obrir el col·legi per votar. "L'ambient era d'alegria. La gent aplaudia i estava contenta", explica. Cap a les nou del matí, i veient que tot rutllava amb normalitat, van decidir aprofitar per anar a casa a esmorzar. Va ser llavors quan, a la cuina estant, van sentir "molts crits i soroll" que venia de l'escola Joncadella, "que ens queda molt a la vora de casa". De seguida van intuir que alguna cosa no rutllava, "i vam apressar-nos a tornar al nostre col·legi, el Quercus, per assegurar-nos que tot anava bé". Allà els van confirmar que el xivarri que havien sentit havia estat conseqüència d'una càrrega policial.
A l'institut la calma s'imposava. Van votar i van estar debatent si tornar cap a casa o quedar-se una estona més. "Llavors vam sentir que un noi demanava a la gent que no se n'anés, que ja n'havia marxat molta i que si no quedarien quatre gats", explana Toses, tot afegint que "vam decidir quedar-nos-hi", i "ens vam asseure en un dels bancs de davant del centre de secundària".
La tranquil·litat, però, va durar poc. Cap a les dues va arribar la Guàrdia Civil. "Es van col·locar davant de les escales de la dreta de l'institut, tots formant, com si fossin un exèrcit romà, i jo i la dona vam córrer fins a l'entrada del col·legi i ens vam afegir a la resta de gent que era allà fent barrera", memora. La seva dona es va posar a les files de darrere, i ell a les de més endavant. "Sentia por, però pesava més la necessitat de quedar-me". Per un moment, fins i tot, "vaig pensar que si la policia veia que no la deixàvem entrar, marxaria o intentaria dissuadir-nos amb paraules".
Alexandre Toses Maigí, atès l'1-O després de les càrregues policials a Sant Joan de Vilatorrada
Però no. Lluny de parlar els agents van començar a repartir cops. "Tot va passar molt de pressa i de sobte vaig sentir un cop sec al front i vaig veure com la sang em rajava camisa avall". Mig marejat, es va recolzar a la barana de l'escala i va intentar allunyar-se de la pallissa. No recorda exactament quanta estona va passar fins que els crits van parar. "L'únic que sé és que de seguida unes noies em van venir a socórrer". També s'hi van atansar diversos veïns, "tots molt hospitalaris". "Recordo que un vailet, mig encongit, em va dur un paquet de mocadors de paper. Aquesta imatge la recordaré sempre". Igual que ho farà amb la del diputat danès que feia d'observador al seu col·legi i que va demanar-li que li expliqués amb pèls i senyals què li havia passat.
L'ambulància va tardar més de mitja hora a arribar: "la policia no la deixava passar; m'ho van explicar els mateixos infermers". Un cop a urgències, va adonar-se que no havia estat l'únic que havia rebut. Li van posar vint punts de sutura i el van tenir en observació durant unes quantes hores. L'endemà va llevar-se amb la cara plena d'hematomes. Va estar-se deu dies prenent antiinflamatoris. Fins que li van treure els punts.
Aspecte d'Alexandre Toses l'endemà de l'1-O. Foto: Arxiu particular
En les manifestacions i concentracions que hi va haver els dies després del referèndum "la gent m'aturava pel carrer, m'abraçava i em donava les gràcies", somriu. "Sento la mateixa satisfacció que si m'haguessin donat la Creu de Sant Jordi".
Altres casos al país
L'1 d'octubre del 2017 va ser possible gràcies a la contribució anònima de milers de ciutadans. Discretament, molt d'ells van complir ordres per custiodar les urnes fins als punts de votació. D'altres, es van concentrar als col·legis electorals per fer possible el referèndum. I, quan va aparèixer la polícia, no van desistir de resistir pacíficament, malgrat les empentes i els cops de porra. NacióDigital ha conversat amb diversos testimonis de Sabadell, Sant Joan de Vilatorrada, Lleida i Sant Carles de la Ràpita que van ser víctimes de la violència policial o van tenir un paper actiu en la defensa de les urnes. Aquest és el relat del que van viure fa un any. Són les veus de l'1 d'octubre.