Obrim fronteres

Khadija: «La meva família sempre m'ha rebutjat per ser una nena»

Els bagencs entren al camp de Diavata i coneixen a la Khadija i la Midya, siriana i marroquí respectivament, que els expliquen la història personal de la seva fugida a Grècia

per Marina Casas, 14 d'agost de 2018 a les 06:26 |
Aquesta informació es va publicar originalment el 14 d'agost de 2018 i, per tant, la informació que hi apareix fa referència a la data especificada.
Les peripècies per anar a la platja del dia anterior ens ha deixat rebentats, així que ens prenem el diumenge com el dia de relax. L'Edu, el coordinador de Where Is The Life?, està fresc, així que s'emporta els nanos a fer un volt amb bici. Nosaltres aprofitem el dia de descans per visitar el Mohamed i els seus dos fills, l'Ahmed i el Mustafa, que ja feia dies que ens demanaven que anéssim a casa seva a dinar. Ens sorprèn arribar-hi i veure que es tracta d'un pis molt agradable, net i espaiós. Durant el dinar el Mohamed ens explica que a l'Iraq tenia un xofer privat, i cometem l'error d'associar el que ens explica amb el fet de viure en aquella estança tan acollidora. "És clar, com que té diners, s'ha pogut pagar un pis per ell i els seus fills". Podría ser verídic, però més tard ens enterem que la seva nova llar és pagada per una organització de Grècia. Ens adonem de la gravetat que suposa la idea de trobar estrany veure refugiats vivint en un pis com cal, com els dels que no som refugiats ni refugiades.

Significa això que els europeus, nosaltres inclosos, hem normalitzat el fet que els refugiats estiguin en camps de treball? És realment impensable creure en un món on les persones refugiades siguin tractades com a éssers humsns, com a europeus "de primera", en el moment en què aquestes decideixen fugir del seu país, pel motiu que sigui? De fet, en un món imaginari així, l'etiqueta "persones refugiades" tindria una duració de dies, com a molt setmanes, ja que, en el moment d'arribar a un altre país, la concessió urgent d'habitatge seria tan imprescindiblement atorgada que ja no serien persones en busca de refugi, sinó en busca d'una vida millor. 


Mentre endrapem un arròs amb verdures i espècies deliciós, el Mohamed ens presenta a tota la seva família per Skype: germanes i germans, la mare, i fins i tot una de les seves dones, mare de dos fills que es troben amb ella. La seva segona esposa, mare del Mohamed i l'Ahmed, va morir durant la guerra.
 

La Marina, la Mariona i l'Oriol (qui fa la foto), dinant a casa el Mohamed amb els seus dos fills, el Mustafa i l'Ahmed. Foto: Oriol Barri


A la tarda fem reunió extraordinària. Hem de parlar del descontrol del dia anterior, i fer una planificació millor de cara al proper cap de setmana. Durant la reunió reafirmem que la comunicació és bàsica per tirar un projecte endavant, així que ens fem una nota mental per a la propera vegada.

Dilluns, ja ben recuperats, ens engresquem a tornar a anar a un camp de refugiats per a repartir fulletons de Where Is The Life? i per intentar captar alguna persona refugiada per entrevistar. Li diem al Suhaib, el nostre amic kurd, si ens pot acompanyar a Lagadikia, el camp de l'altre dia. Malauradament ens diu que Lagadikia li queda molt lluny d'on és ara, ja que, malgrat estar registrat en el camp, està vivint a Sendos a casa un amic seu, on disposa de més espai, llibertat i establiments alimentaris, de roba i lleure, entre altres, al seu voltant. Totalment comprensible. Tot i així, ens ofereix la possibilitat d'anar a Diavata, on s'hi troba un altre camp de refugiats que queda un xic més a prop de Tessalònica. Com que no tenim gaires més possibilitats de trobar un refugiat que ens acompanyi a dins d'un camp, acceptem la seva proposta de bon grat, i quedem amb ell a l'estació on haurem de canviar de busos. 

 

L'Oriol, la Marina, en Suhaib i la Mariona anant cap a Diavata, un camp de refugiats prop de Tessalònica. Foto: Oriol Barri


1.30h més tard, en baixar del segon bus ens plantem davant del camp. Aquesta vegada el Suhaib ens diu que no cal que anem per la porta del darrera, passarem directament per la porta principal. En serio? I si ens veuen els militars? Bé, el pitjor que ens pot passar és que ens facin fora del camp. O que ens tanquin a la presó per haver entrat a una base militar de manera il·legal. Que bé, quina tranquil·litat! 

Queda palès que el risc hi és, però ja que hem arribat fins aquí no volem desaprofitar l'oportunitat, així que entrem per la porta gran. Ho fem amb seguretat, fent petar la xerrada, com si nosaltres també fóssim refugiades, i miraculosament ningú ens diu res. Ens allunyem de la caseta del guàrdia i, assentada i amb un bastó a la mà, ens trobem a la Khadija, una dona marroquí de 63 anys que ens rep amb una rialla i que ràpidament s'aixeca per portar-nos cap a un container on el Suhaib hi té una amiga. La porta s'obre i de dins en surt la Mirya, siriana de 27 anys, que s'acaba de llevar i ens demana una mica de temps perquè s'acabi de despertar. Recordeu bé aquests noms, perquè seran clau durant la resta del nostre viatge.
 

Una lona de plàstic en forma de tenda alberga una família de refugiades. Al fons, containers on hi viuen més refugiades. Foto: Marina Casas

 

Dos nens juguen al parc infantil del camp de Diavata, un dels pocs llocs amb ombra del camp. Darrera seu s'hi veuen tendes d'habitatge de refugiades. Foto: Mariona Tegido


Mentrestant ens posem a parlar amb la Khadija, que amb un francès impecable ens fa quatre pinzellades de la seva història. Intento fer-li preguntes de la seva vida, però el meu francès de pa sucat amb oli que no utilitzo des de l'institut m'ho dificulta una mica. Sort que la Mariona el té més fresc i, entre les dues, aconseguim fer-nos una idea general del perquè de la seva estància aquí. De petita va ser rebutjada per la seva família pel fet de ser una nena. Va estudiar i treballar com a infermera, i va decidir casar-se i tenir fills per engendrar una nena i donar-li tot allò que la seva família no li havia donat a ella. El primer va ser un nen, a la segona ho va aconseguir. 

Menyspreada per a la seva família, va voler fugir del Marroc, però les fronteres de Ceuta i Melilla són tan perillosament impenetrables que només s'arrisquen a creuar-les bàsicament homes joves i amb bona condició física. Així doncs, per a la Khadija va ser molt més segur agafar un vol a Turquia i creuar el país fins a la frontera amb Grècia que entrar a Europa per Espanya. I nosaltres, espanyols per definició legal –però no per ideals-, ens trobem aquí, escoltant el seu testimoni i maleint els nostres polítics. 
 

La Khadija ensenya la seva sol·licitud d'asil a la Marina i la Mariona a dins de la seva casa-container, al camp Diavata. Foto: Suhaib


Trobem la seva història tristament impactant, i li preguntem si la podem entrevistar, al que accedeix il·lusionada. Primer, però, coneixem a la Midya, que sembla que ja s'ha despertat i ja està llesta per rebre'ns. La seva història també ens deixa esgarrifats. Siriana de naixement, ens explica que el seu pare era un conegut cap d'una companyia elèctrica que posseïa propietats amb un valor de milers de dòlars. Com era d'esperar, la seva figura no va passar desapercebuda, de manera que el seu capital va atraure mafiosos que el van voler segrestar per fer xantatge els seus familiars. Vist el risc que això comportava, tota la família va haver d'emigrar cap al país veí, Turquia, on uns amics els van acollir en una casa compartida amb altres famílies. La fortuna de tenir un bon capital els va permetre creuar la frontera amb taxis. Sabia que les persones refugiades solien agafar avions, vaixells i busos per creuar les fronteres, però mai m'hauria arribat a imaginar creuar-les en taxi. Un altre exemple del que pot arribar a canviar el capital, de travessar una frontera a peu amb la por i el risc que la policia et detingui o dispari, a creuar-la sota la carcassa dissimulada d'un taxi.

Tot i així, amb la urgència de marxar per les màfies i l'arribada posterior de la guerra, la família de la Midya va perdre centenars de milers de dòlars en propietats que no van tenir més remei que abandonar a Síria, així que, arribats a Turquia, ella i els seus germans van haver de buscar feina del que fos per mantenir la família. Ella va treballar per empreses tèxtils que li pagaven una misèria -150€ al mes-, i també va obrir una cafeteria. Allà hi va conèixer la Khadija, i des de llavors són inseparables. L'amistat no té edat, color ni nacionalitats, queda demostrat. 

A causa de les males condicions laborals que patien la Midyia i els seus germans, la família va decidir fer camí cap a Grècia. I aquí es troben. De tenir milers de dòlars en propietats i un negoci que cobria les necessitats de tota la família, a restar abandonats a un camp de refugiats escurats sense poder ni tan sols treballar. Un exemple claríssim de les voltes que pot arribar a fer la vida.

Després de les entrevistes, compartim el dinar totes juntes. Elles ens ofereixen el que els han repartit avui al camp: arròs bullit i macarrons amb un tallet de carn i un raig insignificant de salsa. Hi ha dies que el menjar els arriba podrit i que no el poden aprofitar, però avui tot està en bones condicions. Hem tingut sort. Són els àpats de tot el dia, dinar i sopar, i no dubten ni un moment a obrir tots els tapers per a tothom. Jo en la seva situació no sé si ho hauria fet pas. Donar el meu dinar i sopar a uns desconeguts, sense saber si a la nit em quedarà alguna cosa per menjar? Uf, ni de conya! Com a mínim hagués amagat un plat! Mentre elles ens donen una lliçó mestra del que significa compartir incondicionalment, nosaltres els oferim el dinar del Mohamed que ens va sobrar ahir. Sense voler, hem agafat el menjar d'uns refugiats que han tingut la sort de ser recol.locats en una vivenda digna, i l'hem ofert a uns altres que encara estan en una situació precària. És a dir, hem ajudat a que ells i elles s'ajudessin entre ells mateixos. Ara, recordant-ho amb perspectiva, confirmo allò de que "les coses màgiques només passen quan les fas sense pensar". 
 

La Marina, la Midya, la Khadija, el Suhaib, la companya d'habitació, l'Oriol i la Mariona dinant a dins del camp Diavata. Foto: Marina Casas

 

Vistes des de l'habitació-habitatge de la Midyia i la Khadija. Foto: Marina Casas

 

L'Oriol, la Marina, la Mariona, el Suhaib i la Khadija davant la tanca del camp de Diavata. Foto: Midya


Arribem a Tessalònica justos per fer un cafè i anar al centre WITL?. Estem força cansats del viatge en bus i la brutal experiència a Diavata, però entrem sense dubtar. Avui els nanos fan una mena de reportatge amb l'Eduard. Els que no estan tan il·lusionats amb la idea busquen altres incentius. Alguns fan classe de guitarra amb l'Oriol, d'altres es posen a jugar a l'UNO amb mi i la Mariona, i més tard també amb l'Oriol. Sortim del centre esgotats. Fem reunió i anem a dormir. Demà torna a tocar sessió doble.
 

L'Oriol, la Marina i la Mariona jugant a l'UNO amb algunes persones refugiades de Where Is The Life? Foto: WITL

 

L'Oriol amb dos alumnes de guitarra a WITL? Foto: WITL


Dimarts ens llevem d'hora altre cop per tornar a Lagadikia, al camp de la setmana passada. Hem quedat amb el Suhaib per segon dia consecutiu perquè ens acompanyi a repartir més pamflets amb l'esperança de recaptar alguna dona per a l'espai de dones dels dimecres. Aquesta vegada ens dividim: la Mariona, el Suhaib i jo anem al camp a parlar amb les dones, i l'Oriol va a inspeccionar la zona per intentar trobar refugiades que vulguin accedir a ser entrevistades. Tornem a entrar pel darrera i comencem a trucar portes. Quina sort de tenir el Suhaib, que els explica a les dones en àrab el projecte de WITL.
 

Caseta de fusta dins del camp de Lagadikia on fa poc més d'un any encara es realitzaven les activitats de Where Is The Life? Foto: Marina Casas


Entre conversa i conversa, poc a poc ens anem apropant al carrer principal del camp. De sobte ens trobem davant l'escola, que espiem per la finestra, i aprofito per fer uns plans amb el mòbil ara que sembla que no ens veu ningú. La Mariona em diu que potser ens estem atrevint massa, però no sabem com dir-li al Suhaib, que es planta al mig del carrer a parlar amb tothom que passa. Estem jugant amb foc. Sense saber com, surt una professora i ens enganxa tafanejant. Sortir corrents seria autodelatar-nos, així que fem com si res i li preguntem quina tasca fa ella allà, i quines activitats ofereix l'escola. Ella ens contesta que fan classes d'anglès per homes, dones i nens, però ràpidament ens diu que no està autoritzada per fer cap entrevista amb ningú. Merda, em sembla que sap que no tenim cap permís per estar aquí. Li donem les gràcies i anem marxant a poc a poc cap a la porta del darrere, cridant a en Suhaib perquè vingui. 

Hòstia, ens segueixen dues persones amb una mena d'etiqueta penjada el coll. Segur que són els responsables del camp! Ràpid, ràpid, apressem el ritme! Estem a punt d'arribar a la porta quan veiem a l'Oriol des de fora el camp fent plans amb la càmera. "Amaga la càmera, amaga la càmera!!!", li crido. L'Oriol s'adona de la situació i ens obeeix. Sortim per la porta però és massa tard. El mànager i una altra dona arriben fins on som. Ens han pillat. Decidim anar a parlar amb ells, ja que posar-nos a córrer ens deixaria en evidència. 

"You can not stay here", ens diuen. Ens fem els sorpresos. "Really?" "They are my friends!", diu en Suhaib. Uf, no podem permetre que això afecti a en Suhaib. Aquí l'hem cagada. Els hi diem que ens sap greu, que no sabíem que les visites no hi podien entrar, i que ja no hi anirem més. Amb cara de mala lluna ens deixen marxar, però ens adverteixen que serà l'última vegada. El sol abrasa amb força, i decidim tornar a Tessalònica. Avui tampoc hem aconseguit que vingui cap dona, i els plans de les instal·lacions que hem gravat no valdran gens la pena si això representa un risc per a en Suhaib. Creuem els dits i desitgem amb totes les forces que la nostra entrada al camp no hagi afectat als tràmits d'asil del nostre apreciat amic. 
 

La Marina i la Mariona xerren amb en Suhaib uns metres més enllà de l'entrada del camp de Lagadikia. Foto: Oriol Barri


A la tarda toquen danses, però a l'hora de començar només es presenten dos refugiats. Fem jocs amb la guitarra i poc a poc va arribant més gent. Al final acabem sent uns 10 o 12 i, per acabar, juguem al pistoler. Avui han vingut dos nois més, un petit èxit per al centre. Demà, però, tornem a tenir l'espai de dones i el repte de recaptar noves refugiades de gènere femení és doblement difícil: a la incomoditat de venir des de camps que es troben a gairebé dues hores d'autobús s'hi suma el rol de cuidadores de la família que tenen la majoria de musulmanes, per no parlar de les tasques de la llar, cosa que els dificulta enormement sortir de les seves cases –o tendes o containers-. A WITL? els paguem els tiquets de bus i els oferim venir amb els nens, però sembla que, de moment, no és reclam suficient. Creieu que aconseguirem portar algú? Per descobrir-ho, no us perdeu el pròxim article!
 

Voluntàries i refugiades fan jocs i danses conjuntament a Where Is The Life? Foto: WITL

 

Participació