27 dies, 660 quilòmetres... i molt més per endavant!

Ahir va ser un gran dia, va ser dissabte, però no un dissabte normal per a mi, sinò l'últim dia que havia de caminar per tal de poder acabar aquest trajecte de més de 650 quilòmetres que vaig començar el passat 2 de juliol. A més, era un dia on caminar era el de menys, fins i tot el paissatge i llocs quedaven en segona part. El més important per a mi va ser que em vaig retrobar amb els companys, amics i que arribava a casa, tan lluny que semblava fa un mes i ara ja la tenia a tocar.

Durant tot el temps que porto fent llargs recorreguts, en cap cas havia acabat a casa, i aquest fet li dóna un caire diferent a qualsevol altra travessa que hagi pogut fer fins ara, el que és habitual per a un durant tot l'any, en aquests moments pren un caire diferent, especial i emotiu.
 
Avui, a més, he quedat amb tres amics per fer els pocs més de 20 quilòmetres que em separen de Montserrat fins a Manresa, a la Cova de Sant Ignasi. Són l'Eduard, la Sílvia i l'Aleix, que m'esperen a Santa Cecília i quan just despunta el sol, pels volts de les set del matí, me'ls trobo en tan singular lloc. 
 
Gaudim de la baixada no sense deixar de mirar enrere i contemplar la meravellosa muntanya de Montserrat i gaudint dels colors de l'incipient dia. Passem a prop de Marganell i a Castellgalí parem a esmorzar. És un esmorzar diferent al dels altres dies, compartint la companyia i els riures. Després d'aquesta parada continuem la nostra ruta ja per la riera de Cornet i a l'alçada de La Masia ens enfilem per una pista fins a la serra de Monlleó, des d'on ja es comença a veure la capital del Bages.
 
No tardem en arribar a l'Oller del Mas i de tant en tant vaig consultant el mòvil on alguns companys ja m'han passat missatges que m'estan esperant, que no tardi.... que tenen set! Tanmateix, el regidor Calmet ja m'ha dit que m'està esperant a la torre de Santa Caterina i que vagi fent. Casualitats de la vida, li vaig dir que a les 12 del migdia arribaria a aquest lloc, i just sonen les campanes de la Seu indicant aquesta hora, quan arribem de forma puntual, ni fet expressament!
 
Salutacions, fotografies, i el millor de tot, des d'aquest bonic balcó tenim una estampa sensacional de Manresa. Són moments màgics, tants dies de caminar, tantes albades, tantes hores de calor, alguna que altre molèstia física, però finalment, amb constància i il·lusió, tot es pot fer, tot es pot aconseguir. L'ésser humà és sensacional i si ens proposem quelcom ho podem aconseguir, n'estic ben segur.
 
Baixem de tan bonic mirador i al Pont Vell, ens trobem amb el Pere Fontanals, que tant eficientment ha anat penjant aquestes cròniques al NacióManresa i també em dóna la benvinguda. Creuem el Cardener i ens enfilem vers la Cova de Manresa, punt final d'aquesta llarga travessa. Visitem tan peculiar indret, on des de que va arribar a final de març de 1522 un nou Ignatius (a Montserrat va decidir canviar el nom basc al llatí), va passar gran quantitat d'hores meditant i treballant els coneguts exercicis espirituals. Tot un lloc de peregrinació de l'ordre la companyia de Jesús, de gent arribada de tot arreu.
 
Després de recollir la corresponent "ignasiana" al Museu comarcal de Manresa, ens enfilem carrer de Santa Llúcia i Baixada del Pópul per entrar en la Plaça Major de la capital del Bages, on just avui hi ha mercat. Allà em trobo, segurament, un dels millors regals de tota la travessa: la benvinguda dels amics, que més o menys, m'han anat seguint al llarg d'aquest mes i han sabut de les meves aventures. A tots ells gràcies per la rebuda, i als que no han pogut venir, també, ja que també vaig rebre molts missatges... en certa part són part d'aquest camí.
 
Aquí gaudim del sensacional dia de juliol que fa i em demanen que els hi expliqui com ha anat. Entre riures i beures van passant l'estona i pels volts de les 4 de la tarda ja han marxat tots, i jo finalment marxo cap a casa, on un cop obro la porta amb les claus que he portat durant tota la travessa a la motxilla, m'envaeix una sensació de satisfacció, d'haver fet les coses penso, de la millor manera possible i per haver superat un nou repte. Tanmateix estic content per haver poder compartit amb molta gent aquesta experiència, gran experiència.

La meva conversió no ha estat ni molt menys la que va tenir Ignasi de Loiola, però penso que aquestes rutes et fan sentir, viure experiències i adquirir coneixements que perduren durant molts anys en la retina i que sempre apareixen en la gran biblioteca que tenim que és la ment. 

He conegut llocs, monuments, gent curiosa, més o menys agradable, gent genial, sensacional, retrobat amics, noves coneixences, un munt de relacions humanes que també marquen el recorregut. Un camí que sense pelegrí i les persones que li envolten no té sentit, ja que el camí en el fons no és un medi físic, sinò l'experiència que et portes de tot el viscut i el sentit al llarg de la travessa, on cada un que el fa el sent de manera diferent i que sempre es pot aplicar a la vida, aquest llarg camí ple de situacions i moments que cal decidir i escollir el millor recorregut, i on trobes gent que et marca més o menys l'itinerari.

Aquest dilluns a les 7 de la tarda, ho explicaré en una conferència a l'Espai 1522 de Manresa. Com deia un poema de l'escriptor grec Kavafis i interpretat per Lluís Llach com a "Viatge a Ítaca":

Quants surts a fer el viatge cap a Itaca, 
has de pregar que el camí sigui llarg,
ple d'aventures, ple de coneixences.
Has de pregar que el camí sigui llarg,
que siguin moltes les matinades,
que entraras en un port que els teus ulls ignoraven 
i vagis a ciutats per aprendre dels que saben