Obrim fronteres

Últims dies amb la Caravana Obrint Fronteres amb les accions més emotives i reivindicatives

"Abracem a persones refugiades, parlem amb un militar, ens manifestem davant la seu de Frontex i coneixem Riace, poble exemple d'autogestió i solidaritat entre pobles"

per Oriol Barri, Catània, 26 de juliol de 2018 a les 11:16 |
Aquesta informació es va publicar originalment el 26 de juliol de 2018 i, per tant, la informació que hi apareix fa referència a la data especificada.
Ens despertem a les 8:45h. del matí. En fa sis que dormim i el cos comença a avisar-nos de l'excés de cansament que està patint. Noto les cames fluixes. Fa molta calor. Esmorzem el cafè i el croissant que trobem al bar del camp de rugbi. N'estic fins els nassos de la pasta, de la pizza i dels croissants. Us ho juro. Com desitjo menjar amanida o verdura i esmorzar advocat amb pa d'espelta i fruita, però estem a Itàlia.

Arranquem a les 9:30. Bé, no. A les 9:50 ja que una part de la caravana s'ha adormit. No som els únic cansats i l'ambient general comença decaure un xic, però ens sentim fortes de ment i ho podrem tot! Això, sumat a la caravana que trobem al centre de la ciutat de Catània fa que arribem un pèl tard a la roda de premsa que tenim convocada al port de la ciutat on hi anirem una part del grup.


Aquest matí les tres-centes persones de la Caravana ens hem dividit en dos grups per visitar el port de Pozzalo i el de Catània. En el primer d'ells s'han acostat al "Hotspot" de Pozzalo, un centre d'internament amb capacitat per a 231 persones i on, segons ens han informat, hi malviuen 401 persones privades de llibertat. Davant aquest centre, han fet una manifestació i diverses accions. Han cantat i han representat les morts a la mar mediterrània (més de 1.000 persones en el que va d'any) amb cossos flotant inertes. També han fet un minut de silenci i han agafat forces per continuar.
 

Manifestants de la Caravana realitzant una acció a Pozzalo. Foto: Caravana Obrim Fronteres


Amb la "meva" part de la Caravana, a cent trenta-i-cinc kilòmetres de distància, a Catània, el nostre grup recollia la paraula en una roda de premsa on es presentava la Campanya Internacional de ports oberts i segurs. Vam parlar amb uns quants mitjans italians i vam fer una acció visual representant cossos plens de sang i morts davant el port.
 

Membres de la caravana es despullen i es pinten de vermell per fer l'acció visual. Foto: Caravana Obrim Fronteres


De fet, aquesta acció va ser portada del diari "La Sicília"el dia següent:
 

La notícia, recollida per la premsa italiana en portada. Foto: Oriol Barri

La notícia, recollida per la premsa italiana en portada. Foto: Oriol Barri


La sorpresa va ser majúscula quan ens informen que, amb el nostre autocar, un grup de companyes ha tornat al centre d'acollida CARA a recollir una cinquantena de persones nouvingudes que hi malviuen. Volíem treure-les d'allà encara que fos per unes hores. Els esperem i en pocs minuts veiem com arriben entre aplaudiments i abraçades. Tots (perquè tots son homes) tenen el mòbil a la mà. Somriuen alhora que estan encuriosits. Feia molt de temps que ningú els ajudava. Molts s'apunten al carro i agafen les pancartes. Ells són els protagonistes i en breu comencen a cantar amb nosaltres. Fins i tot alguns dels càntics en català. S'apunten a tot perquè, en aquell moment, som un.
 

Els refugiats del centre CARA arriben al port i s'uneixen a la Caravana. Foto: Oriol Barri

 

Els refugiats del centre CARA arriben al port i s'uneixen a la Caravana. Foto: Oriol Barri


Ens fem fotos, parlem i engeguem el camí cap a un parc proper on podem dinar tots i totes plegades.

Era la primera vegada que podíem mirar-nos als ulls amb tranquil·litat. Estem caminant cap al parc quan, al meu davant, en Peet -en va parlar ahir la Marina- camina coix mentre una companya de la Caravana li agafa la mà i caminen plegats.
 

En Peet i una voluntària de la Caravana Obrint Fronteres caminant agafats de la mà. Foto: Oriol Barri


Aquesta imatge m'enamora. Ella no parla anglès. Ell no parla català, evidentment. S'agafen de la mà i caminen gairebé un kilòmetre plegats sense dir-se gairebé res. Algun somriure, però no cal fer més. D'això se'n diu trencar fronteres.

Arribem al parc i ens asseiem al terra. Unes companyes van a comprar unes pizzes (per variar) i ens trobem, de nou, amb en Peet. La Marina hi va agafar molta confiança el dia anterior. De fet, mel trobo al parc dient "Where is my sister?" (on és la meva germana?) referint-se a la Marina. Vam pensar en que la seva història mereixia ser explicada i, aquell, va ser un bon moment per intentar entrevistar-lo si li venia de gust. La Marina li ho va preguntar i va accedir a canvi de no mostrar la seva cara. En l'entrevista ens va explicar en profunditat la seva història -que explica la Marina en l'anterior article-. Esperem poder-vos-la mostrar aviat.

Quan vam acabar vaig observar que el parc estava ple de rotllanes de converses entre refugiats i voluntàries. Allò donava sentit al viatge. És exactament aquest el sentit de la nostra caravana i, per mi, aquest ha estat el millor moment de tots. Ens miràvem als ulls. Ens reconeixíem i els omplíem d'esperança i de futur. Veien i es creien que algú, en algun lloc, confiava en ells i els donàvem esperança. Feia anys que no rebien visites. Alguns fa 5 anys que esperen. 5 anys! Penseu, per un segon, en totes les coses que heu fet en els darrers 5 anys i elimineu-ho de la vostra vida. Doncs això.

Per un segon crec que van sentir-se lliures. No ens vull posar cap medalla, però sí vull atacar frontalment a Europa, als estats i a totes les persones que se senten racistes sota les frases de "a casa no hi cabem tots", "no hi ha diners per a tots", "no podem assumir-ho". No tolero cap d'aquestes frases. Son els nostres estats els que fa segles que extorsionen, roben i eliminen les seves terres. Som totalment responsables de les causes que provoquen les seves fugides. Si et sents racista i creus que no hi cabem tots a casa nostra, fàcil: marxa tu i el teu racisme.

Després de dinar vam anar al apartament d'unes companyes on vam tenir una llarga i distesa conversa sobre el feminisme de base i sobre les hipotètiques raons que han portat la raça humana a l'actual masclisme inherent arreu. Uf, quanta feina i quantes coses a aprendre (gràcies Sira, Sílvia, Marina, etc.).

A la tarda arribava un moment molt esperat on, sense saber-ho, vaig tenir una de les sorpreses de la caravana que més recordaré. Arribava la manifestació regional contra la militarització i tancament dels paísos de l'"Europa fortalesa" fins la seu de FRONTEX, la seu europea de fronteres. 
 

Manifestació regional contra Frontex a Catània. Foto: Oriol Barri


En el manifest final, vam fer menció a la Josefa "triple supervivent de la violència masclista del seu marit, del mandat patriarcal de la maternitat i dels guardacostes libis als que es va negar a obeïr", va destacar un activista d'una altra Caravana anomenada "Caravana Feminista". 

En el tram final de la manifestació m'acosto a la seu de FRONTEX i observo al meu costat un militar que vestia d'incògnit. Em sonava d'haver-lo vist ahir a la base de CARA, enmig del desert, però vestit de gala amb una metralleta a les mans. Ara, evidentmet, no  la duia. Li dic en italià: "això és la seu de FRONTEX?". Em contesta afirmativament i li dic: "doncs quin xurro. M'ho esperava més gran. És una oficina com qualsevol altra. Quin bajón". Es va posar a riure i vam començar a xerrar. No us imaginareu com va acabar la conversa amb "l'enemic". Em va acabar demanant un fulard de la caravana i convidant a una cervesa. Vam parlar de tot; Catalunya, la crisi migratòria, la seva funció com a militar en aquests camps, la seva visió del problema. He de dir que aquesta va ser la conversa que més em va sorprendre de tot el viatge. Crec que és necessari obrir-nos a aquelles persones que, a priori, pensem que pensen diferent que nosaltres. En el fons, no som tan diferents i cada persona és una història. Tot té un perquè.

Mentre parlava amb ell es va acostar una activista italiana. Em va separar del grup i, entre sorpresa i espantada alhora que amb la intenció de "salvar-me", em va etzibar: "saps que estàs parlant amb un militar?". Quan vaig contestar que ja ho sabia i que, a més a més, era una de les millors converses que havia tingut, es va quedar de pedra. Ella és de Catania, sap qui és ell, l'ha vist molts cops, però mai han parlat. Li vaig preguntar: "tu que el coneixes, mai t'hi has acostat a parlar?" era evident que no. No anem bé.

Vam sopar en un restaurant fantàstic al casc antic de la ciutat amb unes companyes menorquines de la Caravana i vam acabar la nit fent allò que necessitàvem: ballant i cantant. Organitzacions italianes ens van convidar a una festa en un centre social on vam estar fins "les tantes" de la nit ballant. Taxi i cap al camp de rugbi. Encara ens queda Caravana.

Divendres vam pujar al vaixell que travessa l'estret entre l'illa de Sicília i la "bota" italiana. Ens va encantar a història que ens van explicar sobre les corrents subterrànies marítimes de la zona (que no explicaré ara per manca d'espai i temps). Busqueu-ho pel google. Molt interessant!
 

Des del vaixell, arribant al península italiana. Foto: Oriol Barri


Arribem a terra i posem rumb al millor lloc on podia acabar la Caravana Obrint Fronteres: Riace; un oasi d'esperança i exemple de com gestionar un poble envers al tema migratori. Abans, però, ens aturem per dinar i banyar-nos a la platja del sud italià. A comentar les mirades estranyes i, potser enfadades, d'algunes persones italianes al veure algunes de les companyes de la Caravana banyant-se en "topless". Una mare tapant els ulls al seu fill en plan: "no miris nen, això és el dimoni". En fi. Anem de primer món però sóm uns neandertals.

La Caravana Obrint Fronteres tancava la nostra experiència en aquest poble exemple d'acollida i inclusió: Riace. El seu alcalde, Domenico Lucano, ens va explicar que la seva experiència va començar "com u a casualitat" l'any  1998 amb l'arribada d'un vaixell procedent del Kurdistan. "Vam acollir perquè és la sensibilitat d'aquest poble", deia.
 

Trobada de la caravana a Riace. Foto: Oriol Barri


Riace és una excepció dins la política actual italiana -i europea-. El poble està format per uns 1.800 habitants de 20 nacionalitats diferents. Totes elles van revitalitzar l'economia i la vida del poble habitant les cases de persones que les van abandonar i les van decidir cedir. "Vam crear una esperança no només pel poble, sinó per tota la humanitat", ens deia l'alcalde. 

El representant de la "Fundació del Partit Comunista" i del "Partit del Poder del Poble" va destacar que "A Riace ha guanyat la solidaritat" i va animar a més alcaldes a seguir l'exemple, tot recordant que el proper 4 d'agost se celebrarà una reunió d'alcaldes amb la presència de l'alcaldesa de Barcelona, Ada Colau, entre d'altres. L'acte va cloure amb un missatge clar: "les persones immigrants no porten problemes, sinó que ens ajuden a resoldre'ls". Amb això, Lucano va reconèixer que no són autosuficients. Per tant, en front d'un sistema racista la única sortida és sortir del sistema. Per això, Riace compta amb una moneda local. Tot un exemple d'autogestió i revel·lió davant els estats feixistes i adoctrinats en el capitalisme sagnant.

En aquest poble la Caravana ens vam dividir entre les que dormien en un camp a l'aire lliure i altres persones que vam dormir en pisos. Aquests, en el seu moment i en l'actualutat, s'utilitzen per la rebuda de persones immigrants. 
 

Murals a Riace. Foto: Oriol Barri

 

Murals a Riace. Foto: Oriol Barri

 

Murals a Riace. Foto: Oriol Barri


El poble és dels més preciosos que he vist mai, ple de murals, pintures, cultura i reivindicació. Nens jugant a la muntanya sense Ipad's ni tabletes destrossa-cervells. Era com un paradís independent al capitalisme actual i al racisme que cada cop més inunda Europa. Gràcies per donar-nos esperança i, sobretot, gràcies a la Caravana Obrint Fronteres per ajudar-nos a conèixer totes aquestes realitats.

Dormim i ens preparem. Demà l'autobús de la Caravana viatjarà fins Civitaveccia però, nosaltres -la marina i jo- direm adéu a la Caravana a l'alçada de Napols. Aquí començarà la nostra segona aventura. Ara cap a Grècia.

 

Participació