Obrim Fronteres

De Ventimiglia a Palerm; del racisme a la «città aperta»

L'aventura solidària de Barri i Casas segueix a la capital de Sicília

per Oriol Barri, Palerm, 18 de juliol de 2018 a les 10:27 |
Manifestació conjunta a Palerm | Marina Casas
Aquesta informació es va publicar originalment el 18 de juliol de 2018 i, per tant, la informació que hi apareix fa referència a la data especificada.
15 de juliol del 2018. Ens despertem a l'hostal Giuseppe amb la incoherència de saber que a pocs minuts de nosaltres centenars de persones dormen sota un pont amb l'esperança de creuar una frontera que algú ha decidit posar per la por a la diferència, a aprendre, a evolucionar. Egoisme i capitalisme. Acceptem la incoherència perquè necessitem dormir "bé i podem triar. Descansem per continuar aquesta tasca de denunciar i visualitzar les polítiques racistes i classistes d'aquesta Europa Fortalesa que ja fa tant de temps que no ens representa. Potser també és una excusa per no sentir-nos malament per tenir una vida acomodada sabent que tantíssima gent viu pitjor que els animals d'un zoo. Potser hi ha una mica de cada.

Ens acomiadem de l'hostaler amb un italià inventat, com sempre. Jo, que encara no m'he près el primer cafè -i això vol dir que encara no regulo amb fluïdesa-  deixo anar un "Ciao! Ci vediamo. Grazzie per tuto". Ho deixo anar amb un accent impostat però crèdul. Faig veure que parlo italià pel fet d'haver escoltat cançons de Carmen Consoli, Fabrizio De André i sí, ho reconec, també de Laura Pausini.


Esmorzem al primer bar que trobem i arribem al pàrquing on hem quedat amb els autocars. Hi són tots menys el nostre. Fantàstic. Per sort, vivim aquest moment havent esmorzar amb un dels millors cafès que hem provat. Un coixí d'autoestima per afrontar moments de crisi.

Veiem els autocars del País Basc, de Madrid, etc. però, i el nostre? En aquell precís moment apareix una companya que exclama: "El nostre està al mig del pont!". Aixequem el cap i veiem el nostre autocar, fosc, negre, al mig del pont que travessa el riu mig sec de Ventimiglia. Hi arribem i el trobem aparcat a la part no peatonal de la via. Sembla que el nostre conductor no li agraden els pàrquings d'autocars i, lliure i unilateralment, ha decidit aparcar en el lloc més perillós del barri. No serà el pitjor impediment en aquest viatge, però aconseguim trobar la part entranyable de la situació. Portem només dos dies. Som-hi.

Aprofitem les dues hores d'autocar entre Ventimiglia i Gènova per retallar unes caretes que ens posarem en la propera acció. Unes caretes que representen la bandera de la Unió Europea feta amb les punxes de les concertines que Frontex ha col·locat a les fronteres. Aquestes punxes que esgarren i destrossen la carn de les persones que intenten saltar les tanques assassines. Amable Europa. La gran opinió pública no ho veu malament. "Son tots terroristes, mira què van fer a Barcelona", he escoltat tants cops. Davant tal ignorància només ens queda agafar aire i pensar en el poc que podem fer. A l'autocar definim accions, horaris i en poca estona arribem al port de Gènova.
 

Gasolinera abandonada a Gènova Foto: Oriol Barri


Me n'adono que allò que tant m'espanta també ho tinc a casa i me n'adono que som iguals, igual de diferents i tan diferents que som iguals.

Passem prop de la que va ser la casa de Cristòfor Colom i creuem la Piazza Ferrari (per cert, no veig cap Ferrari. M'imaginava aquesta plaça d'una altra manera). Arribem al casc antic de Gènova amb carrerons petits plens de roba estesa i trobem un restaurant que sembla de menjar típic italià. Ens ho creiem i demanem la carta. Ens porten el primer plat i veiem que estem dinant a un restaurant de menjar italià de xinesos i, de cop, ens n'adonem que estem compartint el present amb una festa privada de llatino-americans, els quals posen l'equip de so a tot volum amb un txumba-txumba, subjectivament, insuportable. Sona Despacito mentre la Marina intenta bolcar les imatges que hem fet a la tauleta que hem portat per enllestir el seu primer escrit per aquest diari. Entre la música, la calor i el dinar força justet, necessito marxar d'allà. No tinc res en contra del reggaeton. Bé, sí. Ho reconec. No puc amb el reggaeton i el vull lluny de mi. Volia ser políticament correcte però necessito ser totalment transparent. Per sort, marxem aviat cap a l'autocar.

Després de la nostra visita "flash" a Gènova pugem a l'autocar i tornem al port, on sembla que tenim problemes. Visca! No ens deixen baixar per recollir les motxilles, ja que estem en una zona no peatonal. Tot i així i, gràcies a l'amabilitat i capacitats comunicatives del nostre equip, aconseguim passar mentre hem convertit l'autocar en un show improvisat de cançons dedicades al nostre conductor. "Acelera un poco más", "Para ser conductor de primera", etc. "Temazos" carregats d'amor cap al nostre pastor de cabres.

L'autocar aparca al costat de l'aigua del port a l'espera de convertir-se en un equipatge més del gegant flotant. Ens diuen que agafem allò que necessitem per dormir ja que, mentre naveguem, no podrem anar a l'autocar.

Fa calor, molta calor. Potser 40 graus i, en aquell moment, ens n'adonem que a Gènova hi ha algú que se li deu haver acudit fer algun referèndum. Això pensem, ja que al costat del nostre vaixell en veiem un altre amb la paraula "MOBY" escrita, acompanyada d'imatges dels personatges de la Warner Bros. I, evidentment, el Piolín. Esperem alguna càrrega policial d'energúmens maltractats per la vida, però sembla que no. Això només passa a Espanya, sembla. Almenys per ara.
 

El vaixell 'Piolín' al port de Gènova Foto: Oriol Barri


Tenim pensada una acció al port. Volem mostrar el nostre rebuig a aquesta situació amb les màscares que hem preparat i unes fotografies força il·lustratives de la realitat que la majoria de persones no volen veure. Un món amb persones de primera i "la resta". Un exemple: ahir -com ja us va explicar la Marina- vam conèixer uns nois que ens vam explicar els dies que van trigar a fer Sicília-Ventimiglia, per terra i "il·legalment". Quines peripècies. Sense diners, ni roba. Sense futur i amb un passat per no voler oblidar.  Nosaltres ho farem en 19 hores i amb piscina, mentre que ells van trigar dies. Quina diferència hi ha entre ells i jo? Tornem a la incoherència de la humanitat, però ho portem com podem. Tornem a la dualitat.

Finalment no podem fer l'acció que volíem al port per raons que no explicaré per no allargar massa l'escrit i decidim que la farem en uns dies a Palerm. Fem temps jugant al "Jungle Speed". En un moment, jo deixo de jugar i observo. Veig les meves companyes rient mentre allarguen el braç per agafar el tòtem del joc. Al voltant, un port en decadència. Em sento com en una ciutat soviètica post-comunista destrossada. Sembla una pel·lícula i en cap moment m'imagino que estic a Itàlia, país llatí i mediterrani. Sembla que Itàlia continua en una pel·lícula de Fellini o de Rossellini. El temps s'ha aturat en el neorealisme italià en aquesta ciutat i he de dir que no m'ho esperava. Amarcord en present.

Pugem a bord. Hi ha qui ha pagat 400€ per tenir una cabina. La gran majoria, però, dormim totes juntes en butaques en una espècie de sala de conferències immensa. La Marina i jo, un xic previsors, vam pensar en portar un matalàs inflable, igual que moltes d'altres persones. Algunes porten el típic aïllant de muntanya d'un centímetre de gruix. Sabeu aquests destrossa-esquenes? Doncs això. Potser ja m'ha passat l'època de l'esplai. O no. El que sabem segur és que encara ens esperen moltes nits dormint al terra i, si ho podem fer tous, la meva medul·la espinal operada ho agrairà i, potser, allargaré la vida un temps.

Inflem el matalàs amb aquell soroll tant desagradable que fa l'inflador. La Marina em mira dient "fes-ho més fluix!". Sembla la matança del porc però a la sala hi ha tant soroll de persones xerrant que els crits de l'inflador es mesclen en la multitud. Observo i ben a prop nostre dues dones que superen els 60 estius preparen el seu aïllant destrossa-esquenes sense cap problema. Somriuen mentre col·loquen el sac de dormir a sobre. Sembla que pensin "quina sort poder dormir tranquil·les". No els fa res. Sembla que la situació els fa recordar èpoques passades quan feien acampades per la pau en èpoques de post-guerra.

Me'n recordo quan la mare m'explicava l'assassinat de Salvador Puig Antich i tot el què passava en el franquisme. Parlem de memòria. Una memòria que als de la nostra generació ens manca. Per sort, al nostre davant tenim llibres vius que ens nodreixen d'experiència per aprendre'n i ser millors persones. Dormiran al terra, en un aïllant destrossa-esquenes. Són d'una altra pasta i m'al·lucina compartir aquesta experiència amb persones així. Penso en la mare i en com li hauria agradat ser-hi també.

En una estona quedem a la coberta per fer un sopar comunitari que, prèviament, hem comprat. El vi, el pa i tot tipus de menjars comencen a córrer per les nostres mans. Parlem, gaudim de l'aire. I jo, previsor cultural, he portat amb mi la guitarra, fidel companya . La començo a tocar amb calma, per mi. Ho necessitava. Estem acabant el sopar i l'ambient és dispers però cohesionat. Per fi, canviem la divisió dels tres autocars per una sola colla. Per primera vegada tota la Caravana es troba en el mateix lloc i ens barregem. Deixem la nostra àrea de confort i el nostre "gueto" català-valencià-balear per mesclar-nos com els colors d'una paleta de pintor.

I de cop, succeeix quelcom que no m'imaginava. Toco la guitarra i es fa una rotllana. Em demanen una altra cançó des de l'altra banda. Comença a aparèixer gent i més gent i, de cop, tinc gran part de la caravana al meu voltant cantant i fusionant-nos en una sola ànima. Com ha passat? Som una veu. Fem sonar havaneres, sevillanes i tot allò que succeeix fins que arriba el moment "L'estaca". Veig persones de Madrid, Andalusia, el País Basc i de la resta de l'Estat Espanyol cantant l'Estaca com si fos la última vegada que ho fessin. Veig il·lusió als seus ulls. Veig persones emocionades. Jo m'emociono.

Veig un home de València que canta i balla amb bogeria. Que fort. Em costa creure que això ho ha provocat el simple fet d'haver agafat la guitarra sense cap intenció. Ens creiem fortes i capaces de fer-ho tot. En un gest estratègic m'aparto d'aquell paper protagonista i una noia del país basc ara toca, amb la meva guitarra, una cançó en euskera dedicada als joves presos d'Altsasu. Com ho agraeixo. El focus ha canviat i puc apartar-me del paper de "dinamitzador" que m'agrada alhora que no suporto. Amor-odi a la meva feina. S'apunta un home cantant rumba en andalús. Canta amb tanta força que se li inflen les venes de la cara. Em mira amb uns ulls que volen connectar d'ànima a ànima.

No ens coneixem ni sabem com ens diem. Un és independentista i l'altre, segurament, no. Un no parla català i l'altre sí. Tenim tantes diferències que s'esvaeixen en un moment. Només hi ha el present i l'amor a la vida.  Una noia basca canta un tema folklòric amb unes culleres i, sense saber com, ens marquem un intercanvi cultural necessari en aquesta trobada. Es trenquen les nostres barreres gràcies, de nou, a la música i, ara sí, ens veiem fortes per intentar trencar les barreres d'Europa.

Ens llevem força bé i, en poca estona, fem la primera assemblea estatal per definir la manera de resoldre certes accions i la organització de la caravana. S'allarga gairebé tres hores però val la pena. A nosaltres ens ajuda a conèixer molt millor el projecte i a posar molta més consciència al què estem fent. Dinem i preparem dues pancartes més per la manifestació que realitzarem quan arribem a Palerm.
 

Assemblea estatal al vaixell Foto: Marina Casas


Queda poc per desembarcar i vaig a buscar la Marina, ja que fa estona que no la trobo. Coneixent-la m'imagino que estarà fent la migdiada al sol en algun lloc de coberta. Me la imagino rostida com un llangardaix. Li encanta fer la "fotosíntesi" i em fa una ràbia profunda i sana la facilitat que té per adormir-se a qualsevol lloc. Com ho envejo. Mentre la busco observo la gent amb qui compartim trajecte.

Observo un pare i una mare en una taula. Estan callats i la mare subjecta una patalla un pam de la cara de la seva filla d'uns 7 anys. Els pares callen. La nena mira la tableta. M'espanta. Giro el cap i veig una família amb dos gossos pequinesos en dues gàbies. La mare porta tacons d'uns 10 cm i té els llavis operats en excés malaltís. La nena d'uns 10 anys vesteix com una dona adulta amb un top que vol marcar un escot inexistent i unes botes perfectes per anar al Pachà. Tot plegat pot ser un judici, i ho és, perquè no les conec de res.

Però al cap em ve aquella frase de "jo no sóc d'eixe món" quan me n'adono de la quantitat de persones que s'han deixat caure al capitalisme terrorista de l'aparença i la desconnexió.
Trobo la Marina, evidentment, torrada al sol i ens preparem per desembarcar.

A terra ens trobem una rebuda espectacular. Ens esperen centenars de persones de col·lectius d'Itàlia amb la mateixa idea que nosaltres en relació a la Itàlia de Salvini. Crits i mirades de complicitat acompanyades de desenes de policies i antiavalots. Juntes recorrem tot el centre de Gènova amb performances, balls i cants. Un grup de nois de pell fosca obren la manifestació amb balls i cants africans. Aquest cop la fem en terreny amic, suposadament. L'alcalde de Palerm ha nomenat la ciutat "città aperta", en contrast amb la política de Ventimiglia que predica just el contrari.

Li pregunto a un policia si els puc fer fotografies d'esquena. En el fons, el que vull és que vegi que som bona gent i que els tenim en compte. Vull que també se sentin persones i que, en un 1%, se sentin part de la solució d'aquest problema que hem construït entre tots i totes.
 

Manifestació conjunta a Palerm Foto: Oriol Barri

La manifestació comparteix camí amb les botigues més cares de la ciutat. Centenars de persones amb bosses de compra ens observen. Ningú, o gairebé ningú, s'afegeix. Terrasses plenes de gelats i cerveses. Botigues de luxe plenes d'economia assassina. I no passa res. La manifestació passa de llarg. Demano a una veïna que em deixi pujar al seu balcó per fer una fotografia aèria i em diu que no. No sé com goso creure que algú com jo, amb la gorra del revés, el llaç groc, una càmera -perquè formo part de la comissió de comunicació de la Caravana-, samarreta feminista i un a xapa antiracista pot entrar a casa d'una desconeguda. Il·lús.


Arribem a una plaça on s'esdevenen diferents parlaments. Entre ells, el de l'alcalde de Palerm, 4 ens sorprèn a tots amb un discurs antiracista espectacular. Si més no, em sorprèn a mi ja que desconeixia la política de Palerm. Ens comunica que la ciutat ha esdevingut una zona de benvinguda de persones refugiades i que s'afegeix a la nostra lluita amb crits de "Palerm antiracista" i d'altres. M'imagino que no estarà gaire temps al poder, així com tots els polítics que s'han mostrat humans. Sembla ser que a alguna esfera "superior" no els interessen les persones solidàries. Els mercats no ho veuen bé i ells manen. Molta sort, Palerm. Estarem amb vosaltres.
 

Periodistes durant la roda de premsa un cop acabada la manifestació Foto: Oriol Barri


Acaba la manifestació i ens conviden a anar a sopar tots aquests col·lectius plegats al pati de església de les dominiques. Trobem un sopar multicultural fet per persones nouvingudes de tot color, cultura i sabor. Ens encanta. Fem rotllanes a terra i compartim, de nou, un espai conjunt. Persones de tot Espanya, Itàlia i el món, juntes. On són les fronteres ara? Ens proposen fer un intercanvi cultural artístic. Com us podeu imaginar, mitja caravana em fa boicot i apunten el meu nom a la llista perquè surti a tocar la guitarra. He de dir que, en el fons, em va encantar.

Després d'una poesia d'un company de Senegal, una poesia d'un Valencià i unes danses i percussions d'uns nois nouvinguts -desconec el país de procedència- em toca compartir a mi quelcom cultural. Sentia la pressió de fer-ho en nom de tota la caravana. Quina responsabilitat.

Jo no vull cantar sol. Vull que cantem tots i totes. Per això, proposo cantar una cançó molt simple que només té dues paraules. Imagino a les 500 persones presents cantant un tema que desconeixien fa cinc minuts a una sola veu i l'ànima ja em tremola. "Bella mama". No cal dir res més. Abans, però, explico una història relacionada amb la cançó que vaig viure al campament militar de Vasilika, a Grècia, l'estiu de 2016. Dins d'una tenda de campanya de la corrupta i manipulada Acnur (UNHCR), vaig conèixer una dona envoltada dels seus fills. Tenia molta febre. Em va explicar que va sortir de Síria feia sis mesos amb quatre fills i, algun -ara no recordo si un o dos-, van morir en el trajecte per Turquia. En aquell moment vaig decidir portar-li llimones (antibiòtic natural per la infecció que tenia al coll) i vaig proposar als fills cantar aquesta cançó a la mare, aquesta que ara cantaríem. No la curaria, però el seu cos emocional ho agrairia.
 

Sopar conjunt a Palerm Foto: Oriol Barri


En aquest pati multicultural a Gènova vaig pensar que era la millor manera d'unir-nos tots i totes en una sola veu. Dos minuts després centenars de persones cantàvem "Bellla mama" recordant que totes les persones, totes, en el moment de néixer són bones i és la vida qui els ha fet perdre la seva essència. Això ens dóna força i ens abraça. Aplaudiments i ulls emocionats.

S'acaba la nit i anem a recuperar les nostres motxilles abans de la última sorpresa de la jornada. Hem de caminar uns 50 minuts fins a la parròquia on dormirem carregant la motxilla i tot el que portem. Maleeixo l'existència per un segon quan les cames comencen a fallar. Per sort, la bona energia del grup fa que arribem sense problema a una parròquia antiga en un barri força destrossat. Fa molta calor. Passem habitacions plenes de fotografies del Papa i d'imatges del Déu cristià. Ens acomodem en una sala gran i dormim.

S'acaben dos dies molt intensos plens de moments que mai podria descriure en un text com aquest. Si ho voleu entendre, apunteu-vos a la Caravana Obrim Fronteres 2019 i entendreu què vol dir descobrir i estimar la diversitat i la diferència. El viatge continua i demà tenim un dia carregat d'actes. Ens queden 5 hores de son. Bona nit. 

 

Participació