A les portes de Saragossa... i a l'equador del camí

Passant pel pont de Valverde el Canal Imperial d'Aragó, en les proximitats de Gallur
Passant pel pont de Valverde el Canal Imperial d'Aragó, en les proximitats de Gallur | Miquel Àngel Ramos
14 de juliol del 2018
Actualitzat a les 18:43h
Si els meus números no van errats, a data d'avui (dissabte) porto un total de 327 km, el que és una mica més de la meitat de tot el camí ignasià (oficialment són 650 km) així com un total de 13 etapes de les 26 que tinc previstes fer. En definitiva, em trobo al ben mig de tot, just entre Azpeitia i Manresa, a Torres de Berrelén, a 25 quilòmetres de Saragossa. Això físicament parlant, però en l'àmbit psicològic ja fa uns dies que en comptes de sumar quilòmetres resto els que em falten per arribar a Manresa.
 

Sortida de sol hores després de començar l'etapa a Tudela Foto: Miquel Àngel Ramos


Per arribar a aquest punt he hagut de fer en aquestes dues etapes un total de 67 km. Molts quilòmetres malgrat que un està acostumat a caminar. Han estat dues jornades, sobretot en sortir de Tudela on durant les tres primeres hores tan sols he tingut la llum del meu frontal com a companyia i algun que altre ensurt de conills que em sortien al pas i apareixien amb els seus ulls iluminats. Aquesta etapa ha estat curiosa ja que he hagut de posar en pràctica les meves habilitats en orientació així com la resistència de les meves cames. Ha estat dur, sí, però la recompensa d'una sensacional sortida de sol així com una gelada gerra de cervesa al final de l'etapa, ben compensen totes les penalitats.
 

El castell, del s. XII a la població limítrofe de Cortes (Navarra) Foto: Miquel Àngel Ramos


De Tudela a Torres de Berrellén tan sols cal seguir el riu Ebre i gaudir relaxadament per l'horta navarra i aragonesa. També val la pena de fruir de les construccions d'estil mudéjar dels diferents pobles: Cortes, Mallén, Gallur, Luceni i Alagón per esmentar els més importants. 
 

Una parada a pocs quilòmetres de Gallur. Foto: Miquel Àngel Ramos


Com a recomanacions a Gallur hi ha alberg remodelat a l'antiga estació de trens, on hi ha servei de restaurant i llit pel preu de 10 euros. L'atenció és molt bona però la netedat de les instal.lacions deixen una mica que desitjar. També és important dir que tot i que les guies marquen final d'etapa a Alagón, aquí no hi ha alberg, i ens cal fer 6 km més fins Torres de Berrellén (prop de la desembocadura del Jalón i dins del camí), on trobarem un sensacional alberg municipal, nou i molt funcional, que gestionen des del bar Aroa i amb un cost de 6 euros.
 

Bonica posta de sol a Gallur. Foto: Miquel Àngel Ramos


Però si un element destaca i és el que moldeja el paisatge és, sens cap mena de dubte l'aigua. Juntament amb l'Ebre, en aquest tram ens sorprén una construcció del segle XVIII: el Canal Imperial d'Aragó, que es va construir entre el 1776 i el 1790 a les ordres de l'il·lustrat Ramon Pignatelli, i que pretenia imitar les grans obres d'enginyeria dels canals de França, Holanda i Anglaterra. La seva gran ambició era unir la Mediterrània amb l'Atlàntic i donar a Aragó una sortida al mar per Deba (Guipúscoa) o per Laredo (Cantàbria). Però a l'hora de la realitat l'obra tan sols es va completar en part i es va fer el tram entre Saragossa i Tudela. Aquesta obra d'enginyeria juntament amb les seves almenares (edificacions amb comportes per repartir o recollir l'aigua) marquen bona part del recorregut.
 

Un nou jorn s'aixeca al sortir de Gallur Foto: Miquel Àngel Ramos


També val a dir que en el tram entre Luceni i Cabañas de Ebro (per on he passat avui dissabte) un tal Miguel de Cervantes es va inspirar en l'hivern de 1568 per escriure la segona part del Quijote, concretament en el seu viatge vers Saragossa i on els Ducs de Villahermosa oferien a Sancho ser el gobernador de la ínsula Barataria, ubicada enmig del riu Ebre. Si heu llegit el llibre, tota una enganyifa a l'escuder de Don Quijote.
 

L'Ebre, sempre present en aquest tram del camí Foto: Miquel Àngel Ramos


Tot això passava gairebé 50 anys després que Iñaki, on diu la seva biografia que passat Gallur va tenir un episodi de redenció i de canvi espiritual, hagués recorregut aquestes contrades i que, de mica en mica, cada cop aquests aspectes serien més presents en el recorregut fins a la seva arribada a Montserrat.
 

Grans plantacions de pollancres es troben prop d'Alagón Foto: Miquel Àngel Ramos


Com ja he comentat sóc a l'equador de la ruta, com l'alpinista que tot just ara ha coronat el cim però sap que l'ascensió a la muntanya no està completada fins que no arriba sà i sàtalvi a casa seva. Doncs el meu cas és semblant... Tot i que queden quilòmetres, ara ja puc dir que és cap avall, que fa baixada, però no s'ha de baixar la guàrdia. Cal seguir amb el calendari marcat, els descansos i els horaris, de tal manera que el projecte sigui tot un èxit.
 

Torre octogonal de l'església de Sant Pere a Alagón Foto: Miquel Àngel Ramos


Dues jornades passada l'antiga Caesar Augusta, m'espera una prova de foc, mai millor dit, el desert dels Monegros, on a l'igual que Iñaki hauré de donar el millor de mi mateix per tal de superar aquest territori tan inhòspit i tan extrem. Però ara val la pena gaudir de la frescor del marge dret de l'Ebre i de l'arribada a la capital aragonesa. Les adversitats, a superar-les quan toquin.