Deixo La Rioja i passo de reüll per Navarra, sempre al costat de l'Ebre

Des que vaig sortir de Calahorra, en els 60 km que he fet fins a arribar a Tudela, el paisatge ha seguit una tònica molt comuna: camps de cereals, regadiu i la línia férria, companyia inseparable.
 
Es tracta de dues etapes excessivament planes, amb poques localitats i on l'important és no entretenir-se molt per tal d'evitar que el sol escalfi en excés. Són etapes d'adaptació a la jornada que m'espera divendres, arribar fins a Gallur, tot recorrent un total de 38 km, l'etapa més llarga (juntament amb la de Cervera-Igualada) de tot el camí ignasià.
 
Deixant de banda les singularitats del terreny, que són poc significatives, sí que faré incís en un aspecte, l'hospitalitat de les gents d'aquests indrets: sensacional.
 
Si a Calahorra, a l'alberg, em van tractar a les mil meravelles, a Alfaro encara va ser millor. El petit alberg d'aquesta localitat riojana acaba de funcionar fa poc sota la gestió dels "Amigos del Camino" i val a dir que els seus hospitaleros: Juan Ignacio, Toño i Charo m'han cuidat de forma extraordinària i vull desitjar-lis des d'aquesta crònica molta sort en la seva gestió i que puguin atendre a molts pelegrins, ja siguin del camí ignasià com el de Sant Jaume.
 
També aprofito per constatar que davant meu hi ha dos nois i una noia que han passat fa uns dies tot fent el mateix recorregut que jo (no estic sol!). No crec que els pugui agafar, però seria un bon intercanvi d'impressions.
 
Un altre aspecte que puc observar, és que estem en territori de cigonyes (ciconia ciconia), i concretament en la teulada de la monumental Col·legiata de Sant Miquel (d'estil barroc sobri i amb dos campanars de 50 metres d'alçada), hi ha comptabilitzats un centenar de nius d'aquests ocells, i ja no diguem de la presència d'aquests nius en altres monuments. Alguns d'aquests habitacles poden arribar a pesar fins a dues tones. L'ajuntament ha sapigut gestionar el problema potencial i ha col·locat estructures per tal que els ocells nidifiquin de forma repartida per tota superfície disponible. Un paradís per les cigonyes!
 
Un matí ennuvolat em dóna el bon dia en en la meva etapa vers Tudela, ja a territori navarrés. I és d'agrair! En sortir d'aquesta última localitat riojana veig un monument al pelegrí, però tant el que va cap a Santiago com el que va cap a Manresa: dos pelegrins en sentits oposats, un de vell i un de jove. Sembla ser que en aquesta zona estan conscienciats de potenciar aquest camí.
 
Fins a Catejón, 4 km de carretera per després ja sense parar i en línia recta i paral.lel a les vies del tren, arribar a la important i monumental ciutat de Tudela. És prop de migdia i la ciutat bulleix d'activitat fins a arribar a la Plaza de los Fueros, on m'informo de l'alberg així com recupero forces amb un bon pintxo de truita. Fa molta calor.
 
Aquesta ciutat, em permet recuperar-me i afrontar la dura etapa de l'endemà, on el despertador sonarà quan encara sigui fosc, ja que cal evitar al màxim les hores centrals del dia, on la insolació i la deshidratació són màximes. És més, amb més motiu ja que a Rincón del Soto vaig tenir un problema amb el meu acolorit paraigües i ha quedat inservible...una llàstima!
 
Ara les albades seran una constant, una constant màgica però efímera que estan el límit entre entre el plaer de caminar i els moments on el camí es fa llarg, molt llarg, però mai fins arribar al punt de defallir, sinò de gaudir del moment, del soroll continu i acompasat de les meves passes vers l'est.