10
de juliol
del
2018
Actualitzat
a les
21:21h
Com era d'esperar, la nit a l'alberg de pelegrins de Logronyo ha estat no molt agradable: calor, olors, humanitat, roncs,... tot allò del que fins ara no havia pogut "gaudir", és però el preu que s'ha pe pagar per un allotjament econòmic i d'aquestes característiques.
Surto d'hora de la capital riojana (tot i que sóc dels últims en deixar l'alberg i torno a quedar-me sol). Agafo direcció est. Surto de la gran ciutat pel poble de Varea i de mica en mica l'ambient i el paisatge es torna més rural, però no és fins que arribo a Agoncillo, que la tranquil·litat i el pas a pas al que estava acostumat, tornen a la meva realitat.
En aquesta localitat puc gaudir del magnífic castell de Aguas Mansas i una singularitat de la seva església parroquial em crida l'atenció. A l'església de Nuestra Señora de Blanca la seva torre lluita contra les lleis de la gravetat i podríem dir que som davant d'una torre de Pisa a la riojana. També gaudeixo de les converses dels avis mentre esmorzo.
A partir d'aquí un nou element entra a formar part de la ruta: el paraigües, i no per la pluja, al contrari, a aquestes hores del matí el sol comença a estar alt i es deixa notar. Passo per Arrúbal i ja no tindré cap descans fins a Alcanadre, on acaba aquesta llarga etapa.
El camí no té pèrdua i tan sols cal seguir al costat de la via fèrria i de vegades algun dels impressionants meandres s'apropa on camino i fa més refrescant i agradable la ruta. Passo sota uns penya-segats argilosos que el curs fluvial ha anat creant al llarg dels anys i on els voltors volen tranquil·lament prop de les seves parets.
El sol es deixa notar, i pels volts de les tres de la tarda arribo al final de l'etapa, on a aquestes hores s'implanta la migdiada: ni un ànima al carrer. Sort que arribo al bar La Unión, on regenten les claus de l'alberg, però em diuen que des de principis d'any i per problemes administratius i de responsabilitats entre Adif i l'ajuntament, no hi ha possibilitat d'aquest servei... Això sí, casa rural hi trobo, almenys a un preu moderat.
Ja estic de ple a La Rioja, endinsant-me en cultius de vinya, oliveres, cereals i horts entre d'altres. Fa calor, però almenys la humitat és baixa i quan s'aixeca el vent a la tarda, s'agraeix. El vespre va guanyant espai a l'igual que el riu Ebre avança inexorablement cap a la seva desembocadura a la Mediterrània, encara lluny. Estic cansat.
Val a dir que en aquest poble em trobo amb un parell de pelegrins un xic peculiars. Són dos catalans de més de 60 anys que estan fent el camí de l'Ebre (el GR 99), almenys fins a Logronyo i d'allà aniran en transport fins al nord de Galícia per fer el Camino inglés, curt, que és íntegrament a Galícia. També els sobta que faci el Camí Ignasià i em demanen com està...
L'endemà, tot i sortir més tard del desitjable, tan sols he de fer 21 km, molt planers i sense pèrdua. Aquí el paisatge no és tan bonic ja que vaig paral·lel a l'autovia unes vegades, i d'altres a la via del tren. No fa ni quatre hores que he començat a caminar i ja sóc a Calahorra. Sembla ser que li vaig agafant el ritme.
Aquesta ciutat fundada pels romans fa més de 2000 anys i anomenada Calagurris, era juntament amb Astorga, Saragossa i Tarragona una de les ciutats més importants del terç nord peninsular en l'època romana. Actualment disposa d'un ric patrimoni cultural i arquitectònic digne de visitar. Segurament, en el seu temps, l'Iñaki devia gaudir de totes aquestes edificacions i devia omplir el seu bagatge personal i de coneixença del territori, en certa part com m'està passant a mi. L'alberg d'aquesta localitat és sensacional, i res té a envejar a un bon hotel. Genial!
Ja som més de 200 km els que porto a les meves cames, i aquestes dues etapes han estat un tastet del que m'espera d'ara en endavant: llargs horitzons, pistes inacabables i la necessitat de matinar i aprofitar la fresca matutina, que un cop el sol comença a pujar, qualsevol ombra serà una excusa per fer una parada en el camí. Ara les boires i les albades humides de Guipúscoa i Àlava són tan sols un record a la meva ment, que de ben segur algun dia voldré tornar-les a sentir sota un dia radiant i amb una calor elevada.
Surto d'hora de la capital riojana (tot i que sóc dels últims en deixar l'alberg i torno a quedar-me sol). Agafo direcció est. Surto de la gran ciutat pel poble de Varea i de mica en mica l'ambient i el paisatge es torna més rural, però no és fins que arribo a Agoncillo, que la tranquil·litat i el pas a pas al que estava acostumat, tornen a la meva realitat.
La torre separada de l'església Nuestra Señora la Blanca a Agoncillo. Foto: Miquel Àngel Ramos
En aquesta localitat puc gaudir del magnífic castell de Aguas Mansas i una singularitat de la seva església parroquial em crida l'atenció. A l'església de Nuestra Señora de Blanca la seva torre lluita contra les lleis de la gravetat i podríem dir que som davant d'una torre de Pisa a la riojana. També gaudeixo de les converses dels avis mentre esmorzo.
Camps de cereals en direcció Calahorra. Foto: Miquel Àngel Ramos
A partir d'aquí un nou element entra a formar part de la ruta: el paraigües, i no per la pluja, al contrari, a aquestes hores del matí el sol comença a estar alt i es deixa notar. Passo per Arrúbal i ja no tindré cap descans fins a Alcanadre, on acaba aquesta llarga etapa.
Grans extensions de vinya, cultiu clau a La Rioja. Foto: Miquel Àngel Ramos
El camí no té pèrdua i tan sols cal seguir al costat de la via fèrria i de vegades algun dels impressionants meandres s'apropa on camino i fa més refrescant i agradable la ruta. Passo sota uns penya-segats argilosos que el curs fluvial ha anat creant al llarg dels anys i on els voltors volen tranquil·lament prop de les seves parets.
La credencial de pelegrí, amb els diferents segells de les etapes fetes. Foto: Miquel Àngel Ramos
El sol es deixa notar, i pels volts de les tres de la tarda arribo al final de l'etapa, on a aquestes hores s'implanta la migdiada: ni un ànima al carrer. Sort que arribo al bar La Unión, on regenten les claus de l'alberg, però em diuen que des de principis d'any i per problemes administratius i de responsabilitats entre Adif i l'ajuntament, no hi ha possibilitat d'aquest servei... Això sí, casa rural hi trobo, almenys a un preu moderat.
El riu Ebre, camí d'Alcanadre. Foto: Miquel Àngel Ramos
Ja estic de ple a La Rioja, endinsant-me en cultius de vinya, oliveres, cereals i horts entre d'altres. Fa calor, però almenys la humitat és baixa i quan s'aixeca el vent a la tarda, s'agraeix. El vespre va guanyant espai a l'igual que el riu Ebre avança inexorablement cap a la seva desembocadura a la Mediterrània, encara lluny. Estic cansat.
L'esglèsia de Santiago a Calahorra. Foto: Miquel Àngel Ramos
Val a dir que en aquest poble em trobo amb un parell de pelegrins un xic peculiars. Són dos catalans de més de 60 anys que estan fent el camí de l'Ebre (el GR 99), almenys fins a Logronyo i d'allà aniran en transport fins al nord de Galícia per fer el Camino inglés, curt, que és íntegrament a Galícia. També els sobta que faci el Camí Ignasià i em demanen com està...
L'endemà, tot i sortir més tard del desitjable, tan sols he de fer 21 km, molt planers i sense pèrdua. Aquí el paisatge no és tan bonic ja que vaig paral·lel a l'autovia unes vegades, i d'altres a la via del tren. No fa ni quatre hores que he començat a caminar i ja sóc a Calahorra. Sembla ser que li vaig agafant el ritme.
L'Ajuntament de Calahorra. Foto: Miquel Àngel Ramos
Aquesta ciutat fundada pels romans fa més de 2000 anys i anomenada Calagurris, era juntament amb Astorga, Saragossa i Tarragona una de les ciutats més importants del terç nord peninsular en l'època romana. Actualment disposa d'un ric patrimoni cultural i arquitectònic digne de visitar. Segurament, en el seu temps, l'Iñaki devia gaudir de totes aquestes edificacions i devia omplir el seu bagatge personal i de coneixença del territori, en certa part com m'està passant a mi. L'alberg d'aquesta localitat és sensacional, i res té a envejar a un bon hotel. Genial!
La catedral de Santa Maria, a Calahorra. Foto: Miquel Àngel Ramos
Ja som més de 200 km els que porto a les meves cames, i aquestes dues etapes han estat un tastet del que m'espera d'ara en endavant: llargs horitzons, pistes inacabables i la necessitat de matinar i aprofitar la fresca matutina, que un cop el sol comença a pujar, qualsevol ombra serà una excusa per fer una parada en el camí. Ara les boires i les albades humides de Guipúscoa i Àlava són tan sols un record a la meva ment, que de ben segur algun dia voldré tornar-les a sentir sota un dia radiant i amb una calor elevada.