Àlava queda enrere, Logronyo m'acull i les llargues etapes m'esperen

Aquestes dues nits passades ha plogut amb ganes i la sortida al matí ha estat fresca i agradable, tan sols truncada per l'acumulació de fang pujant als montes de Kodes i creuant la Sierra de Cantàbria.
 
En aquest tram he gaudit de la frescor de les fagedes però per contra he quedat xop de cintura en avall. Tant se val, un cop arribat a la localitat de Lapoblación, les vistes i la vegetació canvien dràsticament. La vegetació passa d'atlàntica a mediterrània i el que eren problemes pel fang, es transformen ara en rascades a totes les cames. És més, el camí un cop he passat Kripán és perdedor i m'obliga a fer algun que altra quilòmetre per carretera.
 
A partir d'ara, la pressència de pobles és més evident, i qualsevol excusa és bona per fer una parada. Gaudeixo de l'hospitalitat dels seus habitants i sota un sol de justícia arribo a la localitat emmurallada de Laguardia. Veient Logronyo en direcció oposada, em pregunto: "per què carai he de donar una volta de més de 30 km per arribar al mateix lloc?". La resposta, com sempre té la seva lògica.
 
Es veu que quan un jove Iñaki encara cavaller, caminava a trobar el seu mentor, el duc de Nájera, don Antonio Manrique de Lara Castro, a qui havia servit durant el 1520 en afers militars i qui li devia encara un bon grapat de ducats. Per això va passar a cobrar-los per aquesta població on residia el duc. Per tant, aquesta volta ilògica pel caminant té una raó econòmica, però també ens permet gaudir d'aquesta vila fortificada.
 
Després d'algun que altre problema per trobar un allotjament assequible, veig com la tarda es torna grissa i descarrega aigua a bots i barrals... Per continuar de matinada i a les primeres del jorn de l'endemà.
 
Sota la pluja arribo a la població de Lapuebla de la Barca, que deu el seu nom a que al segle XVI tan sols comptava amb una caseta amb cinc residents i les barques que permetien creuar el riu Ebre. Actualment és una població amb 860 habitants i fins a l'any 1939 no es va construir un pont estret per creuar el riu més cabalós de la Península. Ara, aquest pont em permet salvar el curs fluvial i a més deixar Euskadi i entrar a La Rioja.
 
Abans d'arribar a Navarrete passo per Fuenmayor, on conec dos personatges peculiars, un és en Miguel, que em demana si estic fent el Camí Ignasià (ai mira, algú que el coneix) i que em vol presentar al seu germà Tino, una eminència en Caminos, que ha fet cinc vegades el de Sant Jaume, a part de l'Ignasià, que el va fer fa dos anys.
 
Aquesta grata troballa em reté una mica en el meu trajecte però no tardo en arribar a Navarrete, on a l'igual que jo, Iñaki es devia trobar als pelegrins que anaven a Santiago de Compostel·la. Jo, en format més modern, estic igual. "S'ha acabat la tranquil.litat", penso. I ara les meves passes van en sentit contrari al de la majoria de caminants que em trobo. Algú em demana si m'he equivocat...
 
Per sort, tot i que deixo la solitud, hi ha la seva part bona. Arribo a Logronyo a més de 30 graus de temperatura i trobo lloc a l'alberg municipal del Camino, per un preu mòdic de 7 euros. Allà la tranquil·litat dels altres dies passa per compartir habitació amb gent de totes les contrades i potser les incomoditats de les massificacions i de les olors...
 
Logronyo em veu entrar i és la porta a les jornades que m'esperen, segurament de solitud i de llargues distàncies. Ara només cal seguir el riu de rius fins més enllà de la capital aragonesa i aprendre a gaudir de les matinades i evitar les hores centrals del dia. En el seu moment, Iñaki va patir fred i neu, ara em toca a mi patir calor i calor. 

Sempre endavant, vers l'oest, Manresa queda a menys de 500 km.