El Patronat de la Muntanya de Montserrat inventaria 114 fonts al Parc Natural

El Parc Natural de la Muntanya de Montserrat té 114 fonts i punts d'aigua segons l'inventari que han fet Eulàlia Comes i Cesca Casadesús. Aquest és el primer treball exhaustiu per conèixer a fons els recursos hídrics de la muntanya, un document que segons el director de l'espai natural, Ramon Bisbal, ha sorprès per la gran quantitat de fonts existents malgrat la complexa orografia del Parc Natural. El treball ha de servir per gestionar-ne i prioritzar-ne la recuperació, un treball que ja s'ha iniciat amb vuit actuacions en fonts de raig. El treball ha estat possible gràcies a la col·laboració de monjos, treballadors del Parc Natural i gent gran dels municipis que les recordaven i podien localitzar.

Dels 114 elements inventariats, 44 són fonts de raig, 16 són bassals on s'acumula l'aigua que beuen els animals del Parc Natural i 34 són cisternes o dipòsits. L'inventari recull també set degotalls, tres fonts connectades a la xarxa d'aigua potable i deu fonts mentideres. Les mentideres són fonts que només ragen després de pluges intenses. Habitualment estan associades a grans dipòsits que emmagatzemen aquesta aigua per aprofitar-la en temps de secada.

El director del Parc Natural, Ramon Bisbal, explica que el treball es va encarregar davant la necessitat de recollir i censar tots els punts d'aigua de la muntanya per a planificar-ne la gestió. Segons Bisbal, quan es va iniciar no es creia que es localitzessin tantes fonts a causa de la complicada orografia de Montserrat. No obstant això s'han inventariat fonts fins a 1.012 metres d'altitud, on hi ha la font de l'Escletxa. La font situada en un punt més baix és la de l'Erola, a 146 metres d'altitud.

Segons les conclusions a les quals arriben les autores de l'inventari, 27 dels punts d'aigua localitzats es poden recuperar amb una certa facilitat i 16 requeririen més dedicació. També n'hi ha set que necessitarien treballs específics. El treball assegura que la gran majoria només requereixen feines de manteniment.

El treball estableix també els usos de cada punt d'aigua, que van des del reg, fins al consum de la fauna, passant pels usos ornamentals públics, el subministrament de les ermites o l'ús per a l'extinció d'incendis forestals. Bisbal destaca aquests diferents usos dels recursos hídrics de la muntanya. No es tracta només de tenir coneixement de les fonts que utilitzen els excursionistes 'per omplir l'ampolleta', explica, sinó també de disposar d'informació dels punts que serveixen per a l'abeurament de la fauna que viu al massís.

L'inventari recull també un llistat d'una quinzena de fonts i punts d'aigua perduts, alguns a causa d'esllavissades i d'altres perquè es van deixar d'aprofitar. Un dels motius de l'abandonament és, segons l'estudi, la desaparició de pràctiques com els conreus, les pastures i els carboners, que han fet que es deixin de mantenir i fer fonts en camins o prop dels cultius.

La font de la Salamandra, la de la Cadireta, la de l'Esclaterada, la dels Monjos, la del Moro, la de l'Escletxa o la del Salt de la Nina són alguns dels noms de les fonts de raig localitzades, moltes de les quals són de difícil accés i només ragen en determinades èpoques de l'any, en funció de la pluviometria.

L'inventari fa una fitxa de cadascuna de les fonts, amb les coordenades on està situada, l'altitud i el grau de restauració. També explica com s'hi accedeix, mostra fotografies de l'indret i inclou tota la informació que se'n té, des de dades sobre el cabal fins a dades històriques.

Aprofitar l'aigua de la pluja
Fins als anys 50, el recinte del Monestir no va disposar d'aigua corrent a través de la captació de Can Gomis, que hi va portar l'aigua del Llobregat. Per això, fins llavors, els monjos i pelegrins se les havien d'enginyar per emmagatzemar l'aigua de pluja, que deixa cada any a Montserrat una mitjana de precipitació de 697,5 litres per metre quadrat amb uns 76,7 dies de pluja anuals.

Per aprofitar aquesta aigua antigament es picava la roca del massís per fer conduccions d'aigua natural que desembocaven en dipòsits, alguns d'ells, cavitats naturals a l'interior de la muntanya. D'aquestes conduccions n'hi ha que van directament a l'interior del monestir i que beuen d'una font mentidera que va a parar al darrere del recinte religiós. D'altres estan situades prop de balmes, ermites i aixoplucs.