08
de març
del
2018
Actualitzat
a les
22:21h
La proppassada nit de dimecres 7 de març, el Teatre Kursaal va acollir amb gran èxit la darrera producció dels Amics de l'Òpera de Sabadell. Un muntatge que ha suposat tota una proesa artística al superar de forma tan reeixida el gran repte d'abordar, probablement, el títol més monumental del catàleg verdià, l'òpera Don Carlo, just l'any en què s'acompleix el 30è aniversari del Cicle d'Òpera a Catalunya. Un cicle que, al seu torn, ha esdevingut una de les iniciatives culturals més dignes i lloables que ha donat de si el nostre país durant les darreres dècades; una iniciativa en pro de la divulgació del gènere operístic, la descentralització cultural i la projecció dels joves intèrprets del territori sense parangó a la resta d'Espanya.
Don Carlo (Don Carlos en la versió francesa original) va ser un encàrrec que l'Òpera de Paris va fer a Giuseppe Verdi en motiu de l'Exposició Universal de 1867. D'aquí que, per tal d'adaptar-se als preceptes formals que exigia la grand-opéra francesa, Verdi s'inspirés en el drama homònim de Schiller per a concebre un espectacle de gran aparell escènic i musculatura musical. Una obra de tints històrics que s'abona en la llegenda negra contra el monarca espanyol Felip II i l'episodi que va envoltar la caiguda en desgracia del seu primogènit, el Príncep Carles. En la vida real, aquest darrer, no fou l'heroi de les llibertats flamenques ni una víctima del seu pare i l'església catòlica com ens pinta Verdi, sinó més aviat, com s'encarrega de desvelar l'hispanista Geoffrey Parker en la seva definitiva biografia sobre el poderós monarca espanyol, fou un jove sàdic, dement, sense escrúpols, donat a tot tipus d'excessos i amb uns brots de violència irrefrenables. Un còctel de virtuts que el van conduir a una mort prematura (als 23 anys), en gran mesura afectat per l'endogàmia practicada per la casa dels Habsburg (els seus pares eren cosins germans per part de pare i de mare) i els agreujants de les malalties (malària) i els accidents soferts durant la seva infància i l'adolescència.
Detalls històrics a banda, l'obra verdiana requereix un repartiment d'intèrprets d'una gran exigència vocal i autoritat escènica en els rols principals, cosa que la companyia que lidera la incombustible Mirna Lacambra ha sabut resoldre amb gran encert confiant-los a un planter de cantants habituals de l'escena sabadellenca d'una gran solvència professional. Malgrat que la gran majoria debutaven en els seus rols respectius, el resultat no va poder ser més encomiable. Felipe Bou va brindar-nos una sòlida recreació del monarca Filipo II, servit amb un instrument portentós i una sòbria autoritat escènica. Albert Casals va donar-ho tot com a Don Carlo, un paper de gran envergadura i compromís que el jove tenor català va defensar amb noble dignitat i entrega. El Rodrigo de Carles Daza va ser tot un regal per les oïdes; el baríton barceloní va oferir-nos una emotiva recreació del noble marquès de Posa, rica en detalls i matisos d'exquisida volada lírica, així com intensa i vigorosa en les seves escenes més colpidores (la seva frase "A me il ferro" en el moment culminant de l'acte de fe va sacsejar els fonaments del teatre!).
En els rols femenins, Maite Alberola va debutar el paper d'Elisabetta di Valois assolint una esplèndida interpretació que fou coronada, al darrer acte, amb una ària que va desfermar l'ovació de la sala. Laura Vila és una mezzo amb una carrera ascendent que sembla no conèixer topall. La seva recreació de la princesa d'Eboli va superar amb escreix totes les expectatives, explotant tots els registres psicològics del personatge amb gran credibilitat escènica i una prestació canora més que envejable, tant en els passatges més lleugers i florits de la primerenca cançó del vel com en els seus duets de més alt voltatge dramàtic. Van completar el repartiment amb solvència i bon ofici el Gran Inquisidor de Danil Sayfullin, el frare de Juan Carlos Esteve, el Tebaldo de Queralt Aymerich i la veu celestial d'Anabel Pérez Real.
El cor de la companyia sabadellenca, sensiblement reforçat, va lluir-se en les nombroses intervencions dels diferents actes, mentre que la orquestra titular del Vallès va oferir una enèrgica lectura de la densa i entreteixida partitura verdiana. El mestre Gil de Tejada va implicar-se a fonsen el repte de fer lluir l'obra, concertant amb gran habilitat i eficàcia les diferents escenes, tot desglossant un discurs fluït capaç de mantenir la tensió musical al llarg de les gairebé quatre hores d'espectacle. Cal esmentar l'excel·lent paper de les intervencions solistes de les cordes i els vents de l'orquestra sabadellenca.
Carles Ortiz, un cop més, va saber fer de la necessitat virtut, concebent una producció sòbria i narrativa que va saber treure partit de la monumentalitat arquitectònica dels marcs escenogràfics hàbilment conjugats amb un ús reiterat i dinàmic del símbol de la creu. A més, com ja és habitual, vam poder veure i escoltar el mateix Ortiz en diferents escenes participant amb el cor i, fins tot, desenvolupant amb desimboltura l'episòdic paper d'Herald reial. Persones com ell són el secret del miracle líric sabadellenc.
Un cop més hem d'agrair al Kursaal la possibilitat de dotar a Manresa d'una temporada estable d'òpera de tan notable nivell. El proper 1 de maig tindrem una nova cita amb dos títols emblemàtics del repertori verista: Cavalleria rusticana i Pagliacci. Per no perdre-s'ho!
Don Carlo (Don Carlos en la versió francesa original) va ser un encàrrec que l'Òpera de Paris va fer a Giuseppe Verdi en motiu de l'Exposició Universal de 1867. D'aquí que, per tal d'adaptar-se als preceptes formals que exigia la grand-opéra francesa, Verdi s'inspirés en el drama homònim de Schiller per a concebre un espectacle de gran aparell escènic i musculatura musical. Una obra de tints històrics que s'abona en la llegenda negra contra el monarca espanyol Felip II i l'episodi que va envoltar la caiguda en desgracia del seu primogènit, el Príncep Carles. En la vida real, aquest darrer, no fou l'heroi de les llibertats flamenques ni una víctima del seu pare i l'església catòlica com ens pinta Verdi, sinó més aviat, com s'encarrega de desvelar l'hispanista Geoffrey Parker en la seva definitiva biografia sobre el poderós monarca espanyol, fou un jove sàdic, dement, sense escrúpols, donat a tot tipus d'excessos i amb uns brots de violència irrefrenables. Un còctel de virtuts que el van conduir a una mort prematura (als 23 anys), en gran mesura afectat per l'endogàmia practicada per la casa dels Habsburg (els seus pares eren cosins germans per part de pare i de mare) i els agreujants de les malalties (malària) i els accidents soferts durant la seva infància i l'adolescència.
Detalls històrics a banda, l'obra verdiana requereix un repartiment d'intèrprets d'una gran exigència vocal i autoritat escènica en els rols principals, cosa que la companyia que lidera la incombustible Mirna Lacambra ha sabut resoldre amb gran encert confiant-los a un planter de cantants habituals de l'escena sabadellenca d'una gran solvència professional. Malgrat que la gran majoria debutaven en els seus rols respectius, el resultat no va poder ser més encomiable. Felipe Bou va brindar-nos una sòlida recreació del monarca Filipo II, servit amb un instrument portentós i una sòbria autoritat escènica. Albert Casals va donar-ho tot com a Don Carlo, un paper de gran envergadura i compromís que el jove tenor català va defensar amb noble dignitat i entrega. El Rodrigo de Carles Daza va ser tot un regal per les oïdes; el baríton barceloní va oferir-nos una emotiva recreació del noble marquès de Posa, rica en detalls i matisos d'exquisida volada lírica, així com intensa i vigorosa en les seves escenes més colpidores (la seva frase "A me il ferro" en el moment culminant de l'acte de fe va sacsejar els fonaments del teatre!).
En els rols femenins, Maite Alberola va debutar el paper d'Elisabetta di Valois assolint una esplèndida interpretació que fou coronada, al darrer acte, amb una ària que va desfermar l'ovació de la sala. Laura Vila és una mezzo amb una carrera ascendent que sembla no conèixer topall. La seva recreació de la princesa d'Eboli va superar amb escreix totes les expectatives, explotant tots els registres psicològics del personatge amb gran credibilitat escènica i una prestació canora més que envejable, tant en els passatges més lleugers i florits de la primerenca cançó del vel com en els seus duets de més alt voltatge dramàtic. Van completar el repartiment amb solvència i bon ofici el Gran Inquisidor de Danil Sayfullin, el frare de Juan Carlos Esteve, el Tebaldo de Queralt Aymerich i la veu celestial d'Anabel Pérez Real.
El cor de la companyia sabadellenca, sensiblement reforçat, va lluir-se en les nombroses intervencions dels diferents actes, mentre que la orquestra titular del Vallès va oferir una enèrgica lectura de la densa i entreteixida partitura verdiana. El mestre Gil de Tejada va implicar-se a fonsen el repte de fer lluir l'obra, concertant amb gran habilitat i eficàcia les diferents escenes, tot desglossant un discurs fluït capaç de mantenir la tensió musical al llarg de les gairebé quatre hores d'espectacle. Cal esmentar l'excel·lent paper de les intervencions solistes de les cordes i els vents de l'orquestra sabadellenca.
Carles Ortiz, un cop més, va saber fer de la necessitat virtut, concebent una producció sòbria i narrativa que va saber treure partit de la monumentalitat arquitectònica dels marcs escenogràfics hàbilment conjugats amb un ús reiterat i dinàmic del símbol de la creu. A més, com ja és habitual, vam poder veure i escoltar el mateix Ortiz en diferents escenes participant amb el cor i, fins tot, desenvolupant amb desimboltura l'episòdic paper d'Herald reial. Persones com ell són el secret del miracle líric sabadellenc.
Un cop més hem d'agrair al Kursaal la possibilitat de dotar a Manresa d'una temporada estable d'òpera de tan notable nivell. El proper 1 de maig tindrem una nova cita amb dos títols emblemàtics del repertori verista: Cavalleria rusticana i Pagliacci. Per no perdre-s'ho!