23
de febrer
del
2018
Actualitzat
el
24
de febrer
a les
15:29h
Va néixer el 20 de maig de l'any 1996. Té 21 anys i en fa 15 que es podria dir que la seva segona llar és el Club Atlètic Manresa. S'hi va apuntar amb la seva germana, la Laura, perquè "m'agradava molt córrer". Al carro s'hi van sumar el seu germà, el Ricard, i la seva mare la Maria Alba, que encara ara hi exerceix d'entrenadora. Si algú la vol fer feliç, només cal que la convidi a un plat de maduixes amb nata. I si se'l pot menjar a Llívia, millor: "és un lloc que m'encanta i em va molt bé per desconnectar", somriu. La ciència ficció és el seu gènere cinematogràfic predilecte. És una amant de la saga Els Jocs de la Fam i està a punt de començar la cinquena temporada de Los 100, una sèrie que situa el seu argument en un futur apocalíptic.
Va fer la primària a l'escola Puigberenguer, i l'ESO i el Batxillerat, tecnològic, al Lluís de Peguera. Actualment està en el quart curs del grau en Enginyeria de Sistemes Audiovisuals a la UPC de Terrassa. Una carrera que compagina amb els entrenaments al CAR de Sant Cugat. Fa sis dies, el 17 de febrer, va proclamar-se campiona d'Espanya absoluta en perxa saltant 4,31 metres, el rècord d'Espanya d'aquesta disciplina en la categoria sub-23.
Com portes la ressaca post-victòria?
Estic molt contenta! De fet, ja havia experimentat una sensació semblant quan, el juliol de l'any passat, vaig ser campiona d'Espanya sub-23. Aquest títol el vaig revalidar, també, el dia 10 de febrer a Salamanca. Al principi costa de creure!
Fa molts anys, per això, que estàs vinculada en el món de l'atletisme.
Sí. Pràcticament des que vaig néixer. Sempre m'havia agradat molt córrer i demanava constantment als meus pares que m'apuntessin al Club Atlètic. Als 6 anys hi vaig començar a anar, juntament amb la meva germana Laura, i després s'hi va engrescar el meu germà Ricard i la meva mare, que fa d'entrenadora. Però clar, la perxa no la vaig descobrir fins més endavant.
Al principi havíeu de tocar totes les disciplines, no?
Exacte. Fins que no vaig tenir 9 anys no vaig poder provar la perxa. Tot i així, jo ja li tenia certa admiració perquè la meva germana, que és més gran que jo, ja en feia, i a mi em cridava molt l'atenció.
I quan vas poder-t'hi centrar més?
Quan tens 14 anys, més o menys, el club ja et considera prou gran com perquè escullis amb què et vols especialitzar.
I tu no vas dubtar-ho ni un segon.
Gens ni mica. Em van posar en el grup dels perxistes, però a més, durant uns anys, també vaig competir fent llançament de javelina i triple salt. No va ser fins que vaig entrar al CAR, fa quatre anys, que em vaig dedicar exclusivament a la perxa.
Va passar força temps, doncs!
La veritat és que sí. Suposo que tenien por que em lesionés, si m'entrenava per altres proves.
Com és que no hi vas anar abans, al CAR?
No m'ho vaig plantejar mai.
I ningú t'ho havia proposat?
No. Estava molt bé a Manresa. I a més estava fent el batxillerat. Tenia tots els amics aquí i la veritat és que no em rosegava el cuc de ser molt bona. No tenia pressa.
Ara que ja pots parlar en propietat, quines diferències hi ha entre el Club Atlètic Manresa i el CAR?
Les instal·lacions. Aquí a Manresa els hiverns són gelats i entrenar perxa fent fred és difícil, i més quan hi ha vent. I al CAR hi ha pista coberta i molt més material.
En què consisteix un entrenament teu?
Primer faig una part de gimnàstica amb barres paral·leles o anelles per practicar els moviments que es fan amb la perxa. Després faig una estona de peses per agafar força, i una mica de velocitat.
Quant dura?
Un parell d'hores. De dos quarts d'onze del matí a una del migdia, entre que entro i surto.
Això vol dir que a la universitat hi vas a la tarda.
Sí. Dino al CAR i agafo el cotxe fins a Terrassa. M'hi poso a les tres.
Ostres, deus acabar cansada, al final del dia!
Depèn de les classes que tingui. Hi ha dies que acabo a les cinc de la tarda, però n'hi ha que acabo a les nou del vespre. Aquells dies sí que són mortals; acabo esgotada!
Com portes la conciliació estudis-entrenament?
Quan feia ESO cap problema, m'ho treia tot molt bé. Al batxillerat ja em va costar una mica més, perquè el temari lectiu era més complicat i requeria de més hores d'estudi. Ara, a la universitat, el que faig és no agafar totes les assignatures del curs. Acabaré la carrera més tard però menys atabalada.
Estudies, suposo, perquè no veus viable viure de l'atletisme.
Exacte. Només es poden dedicar a la perxa els campions del món. I tot i així només per un temps limitat, no els hi dura tota la vida.
Però tu vas per bon camí.
Ser campiona d'Espanya, en aquest sentit, no vol dir res.
Ah no?
L'Estat et dona una beca quan ja ets molt bo, i penso que això està mal formulat. Crec que les beques s'haurien de donar a persones que estan intentant arribar lluny, per ajudar-la a ser bones, i per facilitar-los la conciliació laboral i d'entrenament. Però el que fan és donar les beques quan ja ets molt bo. Et premien, sí, però quan ja has assolit el que volies, no durant el procés fins arribar-hi.
I per què ho fan així?
El seu objectiu és que tu representis Espanya quan competeixes fora d'Espanya. Si tu ho fas bé dins d'Espanya els és igual. El que premien és que vagis en un europeu o un mundial i quedis dels 15 primers. És llavors quan et comencen a pagar.
Això vol dir que a tu, l'Estat, mai t'ha "premiat"?
Només un cop, quan vaig anar al Campionat Europeu Sub-23, que es va fer a Polònia.
El Club Atlètic sí que et deu pagar alguna cosa.
Sí. Ells tenen un barem de beques que va per resultats. Segons els resultats que aconsegueixes, et donen uns diners concrets que, com a màxim, són 2.500 euros anuals.
Tenint en compte que la igualtat entre homes i dones, en esport, encara és una assignatura pendent, cobreu el mateix uns i altres?
A l'Avinent Manresa sí. Tot i així, conec casos de clubs que paguen més als nois que a les noies, encara que hagin fet les mateixes marques i siguin de la mateixa categoria.
És evident, doncs, que el paper de la dona en l'esport ha de canviar.
Se'ns ha de valorar més. En tots els esports juguem en un segon pla, sempre. I durant molt temps hem estat considerades la figura dèbil. Ara les coses han canviat una mica i potser la gent ja no té aquesta manera de pensar, però encara estem un esglaó per sota dels homes. Falta molt per aconseguir la igualtat en aquest sentit.
Has rebut ofertes d'altres clubs?
No. Ara mateix no. De fet, tenint en compte en l'època que estem seria estrany que me'n fessin una, perquè és durant el mes de setembre quan es fan els canvis de club. Tampoc sé si en rebré cap.
I si la rebessis?
No ho sé. Jo estic molt bé al Manresa i, a més, hi tinc facilitats. La meva mare hi està posada, conec a tothom... Si un altre club em volgués, si fos per fer el mateix que faig amb l'Avinent (mateixes competicions i cobrant els mateixos diners), diria que no. Hauria d'haver-hi diferències considerables perquè em plantegés un canvi.
Ara que ja tens el títol de campiona d'Espanya a la butxaca, quina és la propera meta?
Anar al Campionat Europeu d'Atletisme que se celebrarà a Berlín durant el mes d'agost.
Què necessites per poder-hi anar?
Fer un salt de, com a mínim, 4,40 metres.
I ara la teva millor marca són 4,31. És possible pujar aquests 9 centímetres?
Tenint en compte que amb un any he passat de 3,87 a 4,31, ja no descarto res. De fet, la meva millor marca, abans de guanyar el campionat espanyol, era de 4,15. Amb tres setmanes vaig pujar 16 centímetres. Per tant, no ho veig impossible, si segueixo com fins ara.
Després d'això ja només queden les Olimpíades.
Sí!
Les de Tòquio són massa justes?
Sí, ho són, però tot pot passar. Encara queden dos anys, en els quals hauré de millorar 20 o 30 centímetres. Però és un objectiu que tinc. Si l'aconsegueixo, genial, i si no, no passa res. Tinc més anys per assolir-ho.
La mínima per entrar a les Olimpíades és...
Em sembla que encara no està posada, i no la posaran fins el mateix any que es facin. Dependrà de com estigui la situació dels atletes aquell any i de quines marques estan fent. A partir d'aquí decidiran.
A què atribueixes aquesta millora que has fet en l'últim any?
He canviat d'entrenador, i això m'ha anat genial. De fet, estic encantada amb tots els entrenadors que he tingut. Però l'Alberto, el que tinc ara, sap explicar-me molt bé els conceptes tècnics del salt. Dues persones et poden dir el mateix, però a una l'entens perfectament i a l'altra no. I això és el que m'ha passat amb l'Alberto.
Quins són els països més potents, en perxa?
Rússia, França, Estats Units, Grècia i Alemanya.
Tens algun referent en el món de l'atletisme?
D'ídol no en tinc cap. Però sí que admiro i últimament segueixo molt de prop el que fa l'Eliza McCartney, una noia de Nova Zelanda que és molt bona en perxa i que justament té la mateixa edat que jo. En els Jocs Olímpics de Rio va quedar tercera fent un salt de 4,90 metres. M'agradaria molt arribar fins on ho ha fet ella.
Va fer la primària a l'escola Puigberenguer, i l'ESO i el Batxillerat, tecnològic, al Lluís de Peguera. Actualment està en el quart curs del grau en Enginyeria de Sistemes Audiovisuals a la UPC de Terrassa. Una carrera que compagina amb els entrenaments al CAR de Sant Cugat. Fa sis dies, el 17 de febrer, va proclamar-se campiona d'Espanya absoluta en perxa saltant 4,31 metres, el rècord d'Espanya d'aquesta disciplina en la categoria sub-23.
Com portes la ressaca post-victòria?
Estic molt contenta! De fet, ja havia experimentat una sensació semblant quan, el juliol de l'any passat, vaig ser campiona d'Espanya sub-23. Aquest títol el vaig revalidar, també, el dia 10 de febrer a Salamanca. Al principi costa de creure!
Fa molts anys, per això, que estàs vinculada en el món de l'atletisme.
Sí. Pràcticament des que vaig néixer. Sempre m'havia agradat molt córrer i demanava constantment als meus pares que m'apuntessin al Club Atlètic. Als 6 anys hi vaig començar a anar, juntament amb la meva germana Laura, i després s'hi va engrescar el meu germà Ricard i la meva mare, que fa d'entrenadora. Però clar, la perxa no la vaig descobrir fins més endavant.
Al principi havíeu de tocar totes les disciplines, no?
Exacte. Fins que no vaig tenir 9 anys no vaig poder provar la perxa. Tot i així, jo ja li tenia certa admiració perquè la meva germana, que és més gran que jo, ja en feia, i a mi em cridava molt l'atenció.
I quan vas poder-t'hi centrar més?
Quan tens 14 anys, més o menys, el club ja et considera prou gran com perquè escullis amb què et vols especialitzar.
I tu no vas dubtar-ho ni un segon.
Gens ni mica. Em van posar en el grup dels perxistes, però a més, durant uns anys, també vaig competir fent llançament de javelina i triple salt. No va ser fins que vaig entrar al CAR, fa quatre anys, que em vaig dedicar exclusivament a la perxa.
Va passar força temps, doncs!
La veritat és que sí. Suposo que tenien por que em lesionés, si m'entrenava per altres proves.
Com és que no hi vas anar abans, al CAR?
No m'ho vaig plantejar mai.
I ningú t'ho havia proposat?
No. Estava molt bé a Manresa. I a més estava fent el batxillerat. Tenia tots els amics aquí i la veritat és que no em rosegava el cuc de ser molt bona. No tenia pressa.
Ara que ja pots parlar en propietat, quines diferències hi ha entre el Club Atlètic Manresa i el CAR?
Les instal·lacions. Aquí a Manresa els hiverns són gelats i entrenar perxa fent fred és difícil, i més quan hi ha vent. I al CAR hi ha pista coberta i molt més material.
En què consisteix un entrenament teu?
Primer faig una part de gimnàstica amb barres paral·leles o anelles per practicar els moviments que es fan amb la perxa. Després faig una estona de peses per agafar força, i una mica de velocitat.
Quant dura?
Un parell d'hores. De dos quarts d'onze del matí a una del migdia, entre que entro i surto.
Això vol dir que a la universitat hi vas a la tarda.
Sí. Dino al CAR i agafo el cotxe fins a Terrassa. M'hi poso a les tres.
Ostres, deus acabar cansada, al final del dia!
Depèn de les classes que tingui. Hi ha dies que acabo a les cinc de la tarda, però n'hi ha que acabo a les nou del vespre. Aquells dies sí que són mortals; acabo esgotada!
Com portes la conciliació estudis-entrenament?
Quan feia ESO cap problema, m'ho treia tot molt bé. Al batxillerat ja em va costar una mica més, perquè el temari lectiu era més complicat i requeria de més hores d'estudi. Ara, a la universitat, el que faig és no agafar totes les assignatures del curs. Acabaré la carrera més tard però menys atabalada.
Estudies, suposo, perquè no veus viable viure de l'atletisme.
Exacte. Només es poden dedicar a la perxa els campions del món. I tot i així només per un temps limitat, no els hi dura tota la vida.
Mònica Clemente durant un dels seus entrenaments al Club Atlètic Manresa Foto: CAM
Però tu vas per bon camí.
Ser campiona d'Espanya, en aquest sentit, no vol dir res.
Ah no?
L'Estat et dona una beca quan ja ets molt bo, i penso que això està mal formulat. Crec que les beques s'haurien de donar a persones que estan intentant arribar lluny, per ajudar-la a ser bones, i per facilitar-los la conciliació laboral i d'entrenament. Però el que fan és donar les beques quan ja ets molt bo. Et premien, sí, però quan ja has assolit el que volies, no durant el procés fins arribar-hi.
I per què ho fan així?
El seu objectiu és que tu representis Espanya quan competeixes fora d'Espanya. Si tu ho fas bé dins d'Espanya els és igual. El que premien és que vagis en un europeu o un mundial i quedis dels 15 primers. És llavors quan et comencen a pagar.
Això vol dir que a tu, l'Estat, mai t'ha "premiat"?
Només un cop, quan vaig anar al Campionat Europeu Sub-23, que es va fer a Polònia.
El Club Atlètic sí que et deu pagar alguna cosa.
Sí. Ells tenen un barem de beques que va per resultats. Segons els resultats que aconsegueixes, et donen uns diners concrets que, com a màxim, són 2.500 euros anuals.
Tenint en compte que la igualtat entre homes i dones, en esport, encara és una assignatura pendent, cobreu el mateix uns i altres?
A l'Avinent Manresa sí. Tot i així, conec casos de clubs que paguen més als nois que a les noies, encara que hagin fet les mateixes marques i siguin de la mateixa categoria.
És evident, doncs, que el paper de la dona en l'esport ha de canviar.
Se'ns ha de valorar més. En tots els esports juguem en un segon pla, sempre. I durant molt temps hem estat considerades la figura dèbil. Ara les coses han canviat una mica i potser la gent ja no té aquesta manera de pensar, però encara estem un esglaó per sota dels homes. Falta molt per aconseguir la igualtat en aquest sentit.
Has rebut ofertes d'altres clubs?
No. Ara mateix no. De fet, tenint en compte en l'època que estem seria estrany que me'n fessin una, perquè és durant el mes de setembre quan es fan els canvis de club. Tampoc sé si en rebré cap.
I si la rebessis?
No ho sé. Jo estic molt bé al Manresa i, a més, hi tinc facilitats. La meva mare hi està posada, conec a tothom... Si un altre club em volgués, si fos per fer el mateix que faig amb l'Avinent (mateixes competicions i cobrant els mateixos diners), diria que no. Hauria d'haver-hi diferències considerables perquè em plantegés un canvi.
Ara que ja tens el títol de campiona d'Espanya a la butxaca, quina és la propera meta?
Anar al Campionat Europeu d'Atletisme que se celebrarà a Berlín durant el mes d'agost.
Què necessites per poder-hi anar?
Fer un salt de, com a mínim, 4,40 metres.
I ara la teva millor marca són 4,31. És possible pujar aquests 9 centímetres?
Tenint en compte que amb un any he passat de 3,87 a 4,31, ja no descarto res. De fet, la meva millor marca, abans de guanyar el campionat espanyol, era de 4,15. Amb tres setmanes vaig pujar 16 centímetres. Per tant, no ho veig impossible, si segueixo com fins ara.
Després d'això ja només queden les Olimpíades.
Sí!
Les de Tòquio són massa justes?
Sí, ho són, però tot pot passar. Encara queden dos anys, en els quals hauré de millorar 20 o 30 centímetres. Però és un objectiu que tinc. Si l'aconsegueixo, genial, i si no, no passa res. Tinc més anys per assolir-ho.
La mínima per entrar a les Olimpíades és...
Em sembla que encara no està posada, i no la posaran fins el mateix any que es facin. Dependrà de com estigui la situació dels atletes aquell any i de quines marques estan fent. A partir d'aquí decidiran.
A què atribueixes aquesta millora que has fet en l'últim any?
He canviat d'entrenador, i això m'ha anat genial. De fet, estic encantada amb tots els entrenadors que he tingut. Però l'Alberto, el que tinc ara, sap explicar-me molt bé els conceptes tècnics del salt. Dues persones et poden dir el mateix, però a una l'entens perfectament i a l'altra no. I això és el que m'ha passat amb l'Alberto.
Quins són els països més potents, en perxa?
Rússia, França, Estats Units, Grècia i Alemanya.
Tens algun referent en el món de l'atletisme?
D'ídol no en tinc cap. Però sí que admiro i últimament segueixo molt de prop el que fa l'Eliza McCartney, una noia de Nova Zelanda que és molt bona en perxa i que justament té la mateixa edat que jo. En els Jocs Olímpics de Rio va quedar tercera fent un salt de 4,90 metres. M'agradaria molt arribar fins on ho ha fet ella.