11
de febrer
del
2018
Actualitzat
a les
14:41h
Entre els encerts dels responsables del Teatre Kursaal no tan sols s'hi compta l'èxit de públic, sinó també la capacitat de fer arribar a la capital bagenca propostes artístiques que, més enllà dels paràmetres comercials, ens apropen a les denses aigües del teatre d'idees. Aquesta temporada en tenim bons exemples amb la programació de títols com Cyrano de Bergerac, Bodas de Sangre o Moby Dick, que podran veure's els propers mesos, després de l'aplaudida estrena del clàssic de Camus aquest passat cap de setmana.
L'obra del literat francès s'inspira en el tercer emperador de l'Imperi romà, conegut amb el sobrenom de Calígula, segons sembla degut a la seva afició de calçar les botes dels legionaris romans, anomenades "caligas", quan era menut. Tot i els pocs anys que ostentà el títol imperial, ha passat a la història com un dels governants més extravagants i controvertits de l'Antiga Roma, al qual se li atribueixen actes de gran crueltat i delirants follies, com ara ajusticiar els seus súbdits per pur gaudi o pretendre atorgar càrrecs i distincions públiques al seu idolatrat cavall Incitatus. Els autors clàssics ens descriuen profusament els seus escàndols, tot explicant-nos que parlava amb la lluna plena i que patia deliris que l'empenyien a tot tipus d'excessos.
En plena època de l'auge dels totalitarismes europeus, Albert Camus es va inspirar en la figura de l'excèntric emperador romà per a donar cos a la seva obra, un text dramàtic que esdevé una autèntic al·legat existencialista que versa sobre l'angoixa existencial de fer possible l'impossible i sobre la certesa de que les persones moren sense arribar a ser feliços. Una obra que, a mode de tragèdia grega, construeix un relat d'alt voltatge dramàtic entre el personatge protagonista, Calígula, i un cor integrat pels seus súbdits, a partir de l'eloqüent intensitat d'una successió de monòlegs i de diàlegs. Un teatre on tot passa a través de les paraules, les quals sacsegen l'escena amb un vertigen d'idees filosòfiques i sentències lapidàries.
Pablo Derqui és l'encarregat de donar cos i veu a l'injuriat emperador, i ho fa d'una forma superba, aprofundint en els diversos registres d'aquest polièdric personatge, farcit d'ombres i de llums, a voltes dement i a voltes visionari, cruel i afectuós, íntim i opulent. Tot plegat des de la nuesa d'un escenari inclinat on l'actor ens aboca els neguits d'una ànima turmentada pel dolor i immersa en una lògica existencial que l'arrossega al naufragi de la impotència. Un perible vital cuinat amb gran mestratge per Mario Gas i que compta amb un impecable repartiment d'actors secundaris. En suma, un text i un muntatge d'allò més escaients per a fer bullir els tupins neuronals en aquests temps de tanta demagògia rutilant i placebos delirants.
L'obra del literat francès s'inspira en el tercer emperador de l'Imperi romà, conegut amb el sobrenom de Calígula, segons sembla degut a la seva afició de calçar les botes dels legionaris romans, anomenades "caligas", quan era menut. Tot i els pocs anys que ostentà el títol imperial, ha passat a la història com un dels governants més extravagants i controvertits de l'Antiga Roma, al qual se li atribueixen actes de gran crueltat i delirants follies, com ara ajusticiar els seus súbdits per pur gaudi o pretendre atorgar càrrecs i distincions públiques al seu idolatrat cavall Incitatus. Els autors clàssics ens descriuen profusament els seus escàndols, tot explicant-nos que parlava amb la lluna plena i que patia deliris que l'empenyien a tot tipus d'excessos.
En plena època de l'auge dels totalitarismes europeus, Albert Camus es va inspirar en la figura de l'excèntric emperador romà per a donar cos a la seva obra, un text dramàtic que esdevé una autèntic al·legat existencialista que versa sobre l'angoixa existencial de fer possible l'impossible i sobre la certesa de que les persones moren sense arribar a ser feliços. Una obra que, a mode de tragèdia grega, construeix un relat d'alt voltatge dramàtic entre el personatge protagonista, Calígula, i un cor integrat pels seus súbdits, a partir de l'eloqüent intensitat d'una successió de monòlegs i de diàlegs. Un teatre on tot passa a través de les paraules, les quals sacsegen l'escena amb un vertigen d'idees filosòfiques i sentències lapidàries.
Pablo Derqui és l'encarregat de donar cos i veu a l'injuriat emperador, i ho fa d'una forma superba, aprofundint en els diversos registres d'aquest polièdric personatge, farcit d'ombres i de llums, a voltes dement i a voltes visionari, cruel i afectuós, íntim i opulent. Tot plegat des de la nuesa d'un escenari inclinat on l'actor ens aboca els neguits d'una ànima turmentada pel dolor i immersa en una lògica existencial que l'arrossega al naufragi de la impotència. Un perible vital cuinat amb gran mestratge per Mario Gas i que compta amb un impecable repartiment d'actors secundaris. En suma, un text i un muntatge d'allò més escaients per a fer bullir els tupins neuronals en aquests temps de tanta demagògia rutilant i placebos delirants.