03
de gener
del
2018
Actualitzat
el
04
de gener
a les
16:43h
Té 24 anys i és de Manresa. No ha tingut una vida fàcil. Gens. Però no perd les ganes de seguir somiant i el somriure l'acompanya allà on va. Té una discapacitat psicomotriu sorgida de la paràlisi cerebral que va patir quan va néixer. Quan camina, s'aprecia. Quan parla, també. Cap de les dues coses li han impedit fer una vida normal. Va fer la primària a l'escola Renaixença i l'ESO al Peguera. En comptes de batxillerat va decidir cursar un mòdul de grau mitjà al Lacetània i de cara al futur té pensat treure's el títol d'instructor de ioga.
Però el futur a llarg termini no és una preocupació per a un jove centrat en l'ara i en l'aquí. Reptes? Sí, és clar, però petits: "ens hem de posar metes on puguem arribar i, així, anar creixent", afirma, tot posant de manifest que "s'ha de gaudir del camí". Tant és així que actualment juga com a davanter centre d'un equip de futbol d'àmbit estatal.
El David és orfe. La seva mare es va morir l'any passat. El seu pare ho va fer quan ell tenia 7 anys. Té dos germans més grans. Un viu a Eivissa i l'altre a Manresa, amb la seva parella i la seva filla. Ell viu sol, al bell mig del Centre Històric de la ciutat.
"Un dia vaig sentir que l'actriu Maysoon Zayid deia que tenia 99 problemes i la paràlisi cerebral n'era només un. A mi em passa el mateix" explica Ramírez, que comenta que "a banda dels murs socials que hagi pogut tenir derivats de la meva discapacitat, els més importants per a mi van ser els familiars". Arrel de la mort del seu pare, la mare del David va caure en una depressió: "aquella situació va fer que jo també caigués en aquell espiral de tristesa". Amb una mirada serena, el David no sent rancúnia ni ràbia: "no culpo la meva mare. Tothom té els recursos que té i entenc que s'enfonsés".
La clau del canvi
Tant a l'escola com a l'institut tenia dificultat per fer amics. La seva rutina es basava en anar a classe i tornar a casa. Quan va acabar el mòdul al Lacetània va entrar a treballar en un centre de disminuïts psíquics "però no m'hi acabava de sentir còmode, perquè allà estan especialitzats a tractar persones amb discapacitats mentals, i no físiques". Però si no hi hagués posat mai els peus, no hauria conegut aquell noi que jugava a futbol i que, potser inconscientment, li va obrir tot un món.
Però anem a pams, perquè potser el David no s'hagués interessat pel futbol si no fos per la visita que va fer, als 18 anys, al traumatòleg. "Feia molts anys que no hi anava, i quan em va veure em va dir que si seguia com fins llavors, als 20 anys em quedaria en cadira de rodes", explica el jove: "va ser llavors quan m'ho vaig començar a replantejar tot. Realment volia seguir el mateix camí que la meva mare quan tenia tota una vida per davant?". I va fer un canvi radical. Es va apuntar a les Piscines Municipals amb l'objectiu de millorar la seva forma física. Tanta va ser la voluntat que hi va posar que va decidir deixar d'anar al centre de salut mental.
"M'hi passava cinc hores, allà, fent peses, abdominals, piscines i classes de ioga i de pilates", recorda, tot afegint que "el meu estat d'ànim va millorar moltíssim". Si bé afirma que a partir de llavors va començar a relacionar-se amb gent i a fer amistats, el camí per a aconseguir-ho no va ser fàcil: "com que casa meva estava feta un desastre i feia molta pudor, aquesta s'impregnava a la roba i hi havia monitors del gimnàs que es reien de mi i em deien el nen mofeta", lamenta, i afegeix que "quan fèiem una classe d'abdominals, per exemple, i veia que obrien una finestra, jo sabia que ho feien per mi. No sóc tonto". Això, però, va durar poc. De seguida va establir forts vincles tant amb els professionals com amb els socis del club esportiu. "Els hi estic immensament agraït", somriu.
Mesos després de la seva intensa rutina esportiva, el David va recordar aquell company seu del centre de discapacitats psíquiques que jugava a l'equip de futbol del Club Social Mosaic de Manresa per a persones amb trastorns mentals. "Vaig decidir apuntar-m‘hi. Entrenàvem dos dies a la setmana al camp de futbol sala de la Balconada i no fallava mai", explica. Tot i així, confessa, "jo veia que era l'únic que tenia una discapacitat física que feia que no estigués en igualtat de condicions amb la resta de jugadors". Aquest fet, que es va sumar a la imminent dissolució de l'equip per falta de participació, va precipitar la recerca del protagonista d'aquesta història d'un altre club de futbol.
Del Disport a l'Adiam: un somni fet realitat
"Volia seguir creixent i veure quin era el meu límit. Volia fer una cosa que em fes sentir útil, que m'ajudés a llevar-me cada matí amb il·lusió", diu Ramírez, que explica que no es va rendir fins que no va topar amb la pàgina web de l'Aspace, l'Associació de la Paràlisi Cerebral. "Allà em van dir que podia contactar amb el Disport, un equip de futbol per a discapacitats físics com jo" d'àmbit estatal.
Dit i fet. Poques setmanes després el David ja agafava el tren fins a Pallejà per anar a entrenar. "Vaig topar amb una realitat que desconeixia totalment. Els jugadors d'allà eren molt més bons que jo, feia anys que practicaven, i això va fer que l'entrenador prescindís de mi pels partits", explica. Tot i així, no es perdia cap entrenament. Millorar i superar-se era el seu objectiu.
La sort del David va fer un tomb de 180 graus quan, el mes de gener d'aquest passat 2017, va viatjar a un poble d'Espanya per disputar un torneig. Curiosament, a l'encontre també hi havia un altre club català que jugava a la lliga nacional, l'Adiam Racing Sedano, sorgit de la mà de l'Associació de discapacitats de l'Alt Maresme. "Si el Disport és com el Barça en futbol convencional, l'Adiam seria l'Espanyol", explana Ramírez. "Tenint en compte que el nivell dels jugadors de l'Adiam era més semblant al meu, vaig començar a relacionar-m'hi, per si sonava la flauta i em fitxaven". I va estar de sort. Justament el club de Pineda de Mar necessitava renovar plantilla, i no va dubtar ni un moment a fitxar el manresà.
"Estic molt content. He aconseguit formar part i jugar en un equip de futbol d'àmbit estatal", somriu: "He demostrat que amb esforç tot s'aconsegueix i que no he de posar límits als meus reptes personals". La seva propera meta és jugar amb la selecció espanyola, "però, com dic sempre, ara em toca gaudir del camí i fer una bona temporada amb l'Adiam", conclou. El primer partit de lliga el disputaran el 13 de gener.
Però el futur a llarg termini no és una preocupació per a un jove centrat en l'ara i en l'aquí. Reptes? Sí, és clar, però petits: "ens hem de posar metes on puguem arribar i, així, anar creixent", afirma, tot posant de manifest que "s'ha de gaudir del camí". Tant és així que actualment juga com a davanter centre d'un equip de futbol d'àmbit estatal.
El David és orfe. La seva mare es va morir l'any passat. El seu pare ho va fer quan ell tenia 7 anys. Té dos germans més grans. Un viu a Eivissa i l'altre a Manresa, amb la seva parella i la seva filla. Ell viu sol, al bell mig del Centre Històric de la ciutat.
"Un dia vaig sentir que l'actriu Maysoon Zayid deia que tenia 99 problemes i la paràlisi cerebral n'era només un. A mi em passa el mateix" explica Ramírez, que comenta que "a banda dels murs socials que hagi pogut tenir derivats de la meva discapacitat, els més importants per a mi van ser els familiars". Arrel de la mort del seu pare, la mare del David va caure en una depressió: "aquella situació va fer que jo també caigués en aquell espiral de tristesa". Amb una mirada serena, el David no sent rancúnia ni ràbia: "no culpo la meva mare. Tothom té els recursos que té i entenc que s'enfonsés".
La clau del canvi
Tant a l'escola com a l'institut tenia dificultat per fer amics. La seva rutina es basava en anar a classe i tornar a casa. Quan va acabar el mòdul al Lacetània va entrar a treballar en un centre de disminuïts psíquics "però no m'hi acabava de sentir còmode, perquè allà estan especialitzats a tractar persones amb discapacitats mentals, i no físiques". Però si no hi hagués posat mai els peus, no hauria conegut aquell noi que jugava a futbol i que, potser inconscientment, li va obrir tot un món.
Però anem a pams, perquè potser el David no s'hagués interessat pel futbol si no fos per la visita que va fer, als 18 anys, al traumatòleg. "Feia molts anys que no hi anava, i quan em va veure em va dir que si seguia com fins llavors, als 20 anys em quedaria en cadira de rodes", explica el jove: "va ser llavors quan m'ho vaig començar a replantejar tot. Realment volia seguir el mateix camí que la meva mare quan tenia tota una vida per davant?". I va fer un canvi radical. Es va apuntar a les Piscines Municipals amb l'objectiu de millorar la seva forma física. Tanta va ser la voluntat que hi va posar que va decidir deixar d'anar al centre de salut mental.
"M'hi passava cinc hores, allà, fent peses, abdominals, piscines i classes de ioga i de pilates", recorda, tot afegint que "el meu estat d'ànim va millorar moltíssim". Si bé afirma que a partir de llavors va començar a relacionar-se amb gent i a fer amistats, el camí per a aconseguir-ho no va ser fàcil: "com que casa meva estava feta un desastre i feia molta pudor, aquesta s'impregnava a la roba i hi havia monitors del gimnàs que es reien de mi i em deien el nen mofeta", lamenta, i afegeix que "quan fèiem una classe d'abdominals, per exemple, i veia que obrien una finestra, jo sabia que ho feien per mi. No sóc tonto". Això, però, va durar poc. De seguida va establir forts vincles tant amb els professionals com amb els socis del club esportiu. "Els hi estic immensament agraït", somriu.
Mesos després de la seva intensa rutina esportiva, el David va recordar aquell company seu del centre de discapacitats psíquiques que jugava a l'equip de futbol del Club Social Mosaic de Manresa per a persones amb trastorns mentals. "Vaig decidir apuntar-m‘hi. Entrenàvem dos dies a la setmana al camp de futbol sala de la Balconada i no fallava mai", explica. Tot i així, confessa, "jo veia que era l'únic que tenia una discapacitat física que feia que no estigués en igualtat de condicions amb la resta de jugadors". Aquest fet, que es va sumar a la imminent dissolució de l'equip per falta de participació, va precipitar la recerca del protagonista d'aquesta història d'un altre club de futbol.
Ramírez amb l'uniforme de l'Adiam Foto: arxiu personal
Del Disport a l'Adiam: un somni fet realitat
"Volia seguir creixent i veure quin era el meu límit. Volia fer una cosa que em fes sentir útil, que m'ajudés a llevar-me cada matí amb il·lusió", diu Ramírez, que explica que no es va rendir fins que no va topar amb la pàgina web de l'Aspace, l'Associació de la Paràlisi Cerebral. "Allà em van dir que podia contactar amb el Disport, un equip de futbol per a discapacitats físics com jo" d'àmbit estatal.
Dit i fet. Poques setmanes després el David ja agafava el tren fins a Pallejà per anar a entrenar. "Vaig topar amb una realitat que desconeixia totalment. Els jugadors d'allà eren molt més bons que jo, feia anys que practicaven, i això va fer que l'entrenador prescindís de mi pels partits", explica. Tot i així, no es perdia cap entrenament. Millorar i superar-se era el seu objectiu.
La sort del David va fer un tomb de 180 graus quan, el mes de gener d'aquest passat 2017, va viatjar a un poble d'Espanya per disputar un torneig. Curiosament, a l'encontre també hi havia un altre club català que jugava a la lliga nacional, l'Adiam Racing Sedano, sorgit de la mà de l'Associació de discapacitats de l'Alt Maresme. "Si el Disport és com el Barça en futbol convencional, l'Adiam seria l'Espanyol", explana Ramírez. "Tenint en compte que el nivell dels jugadors de l'Adiam era més semblant al meu, vaig començar a relacionar-m'hi, per si sonava la flauta i em fitxaven". I va estar de sort. Justament el club de Pineda de Mar necessitava renovar plantilla, i no va dubtar ni un moment a fitxar el manresà.
"Estic molt content. He aconseguit formar part i jugar en un equip de futbol d'àmbit estatal", somriu: "He demostrat que amb esforç tot s'aconsegueix i que no he de posar límits als meus reptes personals". La seva propera meta és jugar amb la selecció espanyola, "però, com dic sempre, ara em toca gaudir del camí i fer una bona temporada amb l'Adiam", conclou. El primer partit de lliga el disputaran el 13 de gener.