10
de novembre
del
2017
Actualitzat
a les
17:36h
El manresà Manel Estiarte, considerat un dels millors jugadors de waterpolo de la història, ha estat el ponent de la vint-i-dosena edició del Fòrum de la Catalunya Central. Estiarte, ha iniciat la seva ponència Ètica i Valors fent èmfasi en el factor de la sort, que creu que intervé i que és clau en la trajectòria de qualsevol persona. Els valors inculcats per la seva família, les decisions preses en cada moment, els èxits, les derrotes, l'amistat i la humilitat l'han fet créixer com a persona. No tenir por de prendre decisions, valorar els altres, compartir i formar part d'un equip et dona de veritat la felicitat, aquestes són les lliçons que ha après durant la seva trajectòria professional i que des del cor ha volgut compartir amb els més de 180 assistents al Fòrum.
En Manel l'Estiarte ha estat presentat pel seu germà, el Doctor Albert Estiarte, que ha fet un repàs de la seva vida com a nedador, waterpolista de club i amb la selecció, on va participar en sis olimpíades, membre del COI durant 6 anys, i posteriorment part de l'staff d'en Pep Guardiola, tant en les etapes del Barça, el Bayer de Munich i actualment en el Manchester City. El defineix com a una persona senzilla i honrada, amb una gran intel·ligència emocional, molta estima per la seva terra i especialment per els seus amics.
En Manel Estiarte volia ser boxejador, però la seva mare, el va fer anar a la piscina, perquè creia que era imprescindible que ell i els seus germans aprenguessin a nedar. La vida són decisions, i aquesta va marcar especialment la seva. Des del sentiment explica que quan parla d'esport és la seva vida i les piscines van ser la seva universitat.
De la seva etapa a Manresa destaca com una colla d'amics van arribar a ser subcampions d'Espanya de waterpolo i això els va fer accedir als clubs de Barcelona. Ell reconeix que en aquella època tenien un punt d'egoisme. Quan els seus amics de la infància estudiaven a la universitat, ells es creien que eren millors perquè jugaven a waterpolo i eren molt bons.
Amb 16 anys va entrar a formar part de la selecció espanyola, on al principi el 99% dels jugadors eren catalans. El waterpolo sent un esport minoritari on tenia més incidència era a Catalunya. Més tard van arribar els jugadors madrilenys, amb qui al principi no s'avenien, però amb l'esforç i les ganes de guanyar van fer un gran equip, que van aconseguir grans fites com el campionat del mon i la medalla d'or olímpica.
Els Jocs Olímpics de Barcelona '92 un punt d'inflexió
Recorda especialment la final del Jocs Olímpics de Barcelona '92 davant d'Itàlia. Un partit on van jugar fins a 6 pròrrogues i finalment van perdre. Amb sentiment explica que aquell fet va fer molt de mal. Van començar nerviosos i van perdre el respecte a l'equip contrari. La preparació havia estat molt dura i es veien campions abans d'entrar a la piscina, però amb el temps es van adonar que no havien jugat com un equip. A 32 segons del final del partit, l'entrenador va donar unes instruccions, els jugadors se'l miraven a ell per saber què havien de fer. Estiarte explica que no es va fer el que ell sentia i li va quedar la insatisfacció de no haver estat prou valent per provar-ho. Al cap de quatre anys van tornar a jugar la final olímpica, però aquesta vegada van ser un equip de debò i es va guanyar. Amb contundència afirma que li agradaria tornar a jugar la final de Barcelona '92, però no per guanyar-la, sinó per gaudir-la de veritat. La vida són decisions repeteix i d'aquesta en va aprendre que mai pots perdre la humilitat.
Recorda que durant l' època en que era el màxim golejador no era feliç, perquè només pensava en ell. Va aconseguir canviar aquest sentiment quan va començar a pensar més en els altres, en la defensa i en ajudar a l'equip. Assegura que avui tornaria enrere però no per guanyar medalles, sinó per estar altra vegada amb els seus companys. El millor que s'emporta és la relació que tenen, els premis no sap ni on son, però a ells no els voldria perdre mai.
També qüestiona el significat d'un líder, creu que va ser un líder equivocat, perquè era egocèntric. Amb els anys de sacrifici, d'esforç i de maduració ha canviat i amb aquesta experiència avui ajuda al Pep Guardiola a entendre als seus jugadors.
Estiarte va explicar que el Pep Guardiola, que és una persona molt auto exigent, molt respectuosa i que mai ha fet una valoració negativa d'algun dels seus jugadors, es desesperava amb en Leo Messi, perquè s'enfadava si el canviava a cinc minuts del final d'un partit per donar-li el reconeixement del públic. En realitat en Messi creia que li prenien cinc minuts per poder fer un altre gol. Estiarte explica que ell podia entendre al jugador, perquè ell ho ha viscut en primera persona i li podia explicar amb en Guardiola i a la resta de jugadors. El seu discurs no era utilitzant el "jo sóc" o el "jo sé" sinó amb l'esforç i la constància.
Comenta que dins el Barça hi havia molts líders. Per exemple el Messi perquè feia molts gols, el Puyol per la seva empenta passés el que passés, o l'Iniesta, que era molt callat, però quan feia alguna reflexió tothom l'escoltava i el valorava.
L'èxit, el fracàs i la gestió de la retirada a les preguntes del debat
En resposta a les preguntes dels assistents ha comentat que quan va començar a treballar amb un equip d' elit com és el Barça, on els jugadors tenen tot el que volen, va haver d'aprendre a gestionar-ho i a viure-ho, però en realitat l'essència és la mateixa, perquè a dins hi havia esportistes amb tota la seva pluralitat.
En relació a l'èxit i el fracàs reconeix que quan era jove era un mal perdedor i això va canviar quan va aprendre que tant l'èxit com el fracàs s'han de gestiona com equip i mai individualment.
Estiarte ha explicat que als 36 anys havia decidit deixar l'esport d'elit, però van guanyar els jocs olímpics d'Atlanta i el dia següent en lloc d'anunciar la seva retirada va dir que continuaria. Ho va fer quatre anys més, però reconeix que els dos últims ja estava molt cansat i no tenia la mateixa motivació. Afirma que quan finalment ho va deixar, estava convençut que estava ple i que era el moment.
També va donar molta importància als jugadors invisibles, aquells que no tenen tant talent però que fan una gran tasca de cohesió de grup, la seva força de voluntat motiva a la resta de l'equip. Al final són jugadors que lluiten per jugar cinc minuts cada tres partits i això és admirable.
Per finalitzar el torn de preguntes va explicar que amb el Pep Guardiola connecten molt amb els valors de l'esport. Des del primer dia s'entenen perquè parlen el mateix llenguatge. El Pep necessita parlar molt i ell intenta ajudar-lo que desconnecti. És una persona que ho viu tan intensament que no pot tenir una carrera molt llarga.
Congrés Internacional de Neurociència, concert en benefici de #invulnerables i Fibracat
El Fòrum Econòmic de la Catalunya Central ha servit novament com a plataforma de divulgació d'un projecte de territori. En aquesta edició el protagonista ha estat el I Congrés Internacional experiencial de Neurociència aplicada a l'empresa, impulsat per AIJEC. Xavier Sardà ha explicat que aquest congrés es celebrarà el maig del 2018 al Bergadà, comarca que ha tingut una degradació important aquests últims anys, però que tenen la oportunitat de fer un congrés innovador que permetrà als assistents poder experimentar amb els sentits, traient profit de la cuina del territori i de tot el que pot oferir.
En aquesta edició també s'ha presentat el concert The Gospel Viuchoir, que se celebrarà el 21 de novembre a l'Auditori de Barcelona, i que s'espera reunir a 2.000 persones. Aquesta companyia cada any realitza un concert per una causa social i enguany està dedicada al projecte #invulnerables. Sor Lucia Caram explica que aquest projecte, impulsat per la Fundació Rosa Oriol i amb el suport de l'Obra Social de CaixaBank, va néixer a Manresa i avui és present a onze territoris. Sor Lucía Caram incideix que el futur dels nens és sempre avui, perquè demà ja és tard. Actualment moren molts nens per la pobresa extrema, 3.000.000 de nens pateixen pobresa i exclusió social a Espanya, dels quals 500.000 són a Catalunya i això demostra que estem davant una tragèdia i un fracàs social. #Invulnerables aposta per l'educació, la salut i la vida digna.
Per tercera vegada s'ha lliurat el premi a la innovació en el territori, pensat per empreses amb pocs anys de vida, que hagin creat ocupació i que tinguin un esperit innovador. En aquesta ocasió ha estat guardonada l'empresa Fibracat. El seu creixement d'aquests últims anys amb una plantilla de més de 50 treballadors i que pretén multiplicar per quatre la seva facturació en els propers tres anys li han valgut el reconeixement. Han recollit el premi el Sr. Josep Olivet i la Sra. Meritxell Bautista.
Reconeixement de la societat civil amb en Valentí Junyent i la Rosa Vilaseca
En Fèlix Salido comenta que s'ha convidat al Valentí Junyent, el qual no assisteix en qualitat d'alcalde, perquè se li vol fer un reconeixement a títol personal, tant a ell com a la seva esposa Rosa Vilaseca, en aquests moments de país, que molts representants del nostre territori estan assumint responsabilitats que no haurien de suportar. Com a situació excepcional volem donar-los l'escalf i el reconeixement de la societat civil per a totes les persones que avui no tenen la llibertat només per defensar les seves idees polítiques que els hi hem encomanat.
En Manel l'Estiarte ha estat presentat pel seu germà, el Doctor Albert Estiarte, que ha fet un repàs de la seva vida com a nedador, waterpolista de club i amb la selecció, on va participar en sis olimpíades, membre del COI durant 6 anys, i posteriorment part de l'staff d'en Pep Guardiola, tant en les etapes del Barça, el Bayer de Munich i actualment en el Manchester City. El defineix com a una persona senzilla i honrada, amb una gran intel·ligència emocional, molta estima per la seva terra i especialment per els seus amics.
En Manel Estiarte volia ser boxejador, però la seva mare, el va fer anar a la piscina, perquè creia que era imprescindible que ell i els seus germans aprenguessin a nedar. La vida són decisions, i aquesta va marcar especialment la seva. Des del sentiment explica que quan parla d'esport és la seva vida i les piscines van ser la seva universitat.
De la seva etapa a Manresa destaca com una colla d'amics van arribar a ser subcampions d'Espanya de waterpolo i això els va fer accedir als clubs de Barcelona. Ell reconeix que en aquella època tenien un punt d'egoisme. Quan els seus amics de la infància estudiaven a la universitat, ells es creien que eren millors perquè jugaven a waterpolo i eren molt bons.
Amb 16 anys va entrar a formar part de la selecció espanyola, on al principi el 99% dels jugadors eren catalans. El waterpolo sent un esport minoritari on tenia més incidència era a Catalunya. Més tard van arribar els jugadors madrilenys, amb qui al principi no s'avenien, però amb l'esforç i les ganes de guanyar van fer un gran equip, que van aconseguir grans fites com el campionat del mon i la medalla d'or olímpica.
Els Jocs Olímpics de Barcelona '92 un punt d'inflexió
Recorda especialment la final del Jocs Olímpics de Barcelona '92 davant d'Itàlia. Un partit on van jugar fins a 6 pròrrogues i finalment van perdre. Amb sentiment explica que aquell fet va fer molt de mal. Van començar nerviosos i van perdre el respecte a l'equip contrari. La preparació havia estat molt dura i es veien campions abans d'entrar a la piscina, però amb el temps es van adonar que no havien jugat com un equip. A 32 segons del final del partit, l'entrenador va donar unes instruccions, els jugadors se'l miraven a ell per saber què havien de fer. Estiarte explica que no es va fer el que ell sentia i li va quedar la insatisfacció de no haver estat prou valent per provar-ho. Al cap de quatre anys van tornar a jugar la final olímpica, però aquesta vegada van ser un equip de debò i es va guanyar. Amb contundència afirma que li agradaria tornar a jugar la final de Barcelona '92, però no per guanyar-la, sinó per gaudir-la de veritat. La vida són decisions repeteix i d'aquesta en va aprendre que mai pots perdre la humilitat.
Recorda que durant l' època en que era el màxim golejador no era feliç, perquè només pensava en ell. Va aconseguir canviar aquest sentiment quan va començar a pensar més en els altres, en la defensa i en ajudar a l'equip. Assegura que avui tornaria enrere però no per guanyar medalles, sinó per estar altra vegada amb els seus companys. El millor que s'emporta és la relació que tenen, els premis no sap ni on son, però a ells no els voldria perdre mai.
També qüestiona el significat d'un líder, creu que va ser un líder equivocat, perquè era egocèntric. Amb els anys de sacrifici, d'esforç i de maduració ha canviat i amb aquesta experiència avui ajuda al Pep Guardiola a entendre als seus jugadors.
Estiarte va explicar que el Pep Guardiola, que és una persona molt auto exigent, molt respectuosa i que mai ha fet una valoració negativa d'algun dels seus jugadors, es desesperava amb en Leo Messi, perquè s'enfadava si el canviava a cinc minuts del final d'un partit per donar-li el reconeixement del públic. En realitat en Messi creia que li prenien cinc minuts per poder fer un altre gol. Estiarte explica que ell podia entendre al jugador, perquè ell ho ha viscut en primera persona i li podia explicar amb en Guardiola i a la resta de jugadors. El seu discurs no era utilitzant el "jo sóc" o el "jo sé" sinó amb l'esforç i la constància.
Comenta que dins el Barça hi havia molts líders. Per exemple el Messi perquè feia molts gols, el Puyol per la seva empenta passés el que passés, o l'Iniesta, que era molt callat, però quan feia alguna reflexió tothom l'escoltava i el valorava.
L'èxit, el fracàs i la gestió de la retirada a les preguntes del debat
En resposta a les preguntes dels assistents ha comentat que quan va començar a treballar amb un equip d' elit com és el Barça, on els jugadors tenen tot el que volen, va haver d'aprendre a gestionar-ho i a viure-ho, però en realitat l'essència és la mateixa, perquè a dins hi havia esportistes amb tota la seva pluralitat.
En relació a l'èxit i el fracàs reconeix que quan era jove era un mal perdedor i això va canviar quan va aprendre que tant l'èxit com el fracàs s'han de gestiona com equip i mai individualment.
Estiarte ha explicat que als 36 anys havia decidit deixar l'esport d'elit, però van guanyar els jocs olímpics d'Atlanta i el dia següent en lloc d'anunciar la seva retirada va dir que continuaria. Ho va fer quatre anys més, però reconeix que els dos últims ja estava molt cansat i no tenia la mateixa motivació. Afirma que quan finalment ho va deixar, estava convençut que estava ple i que era el moment.
També va donar molta importància als jugadors invisibles, aquells que no tenen tant talent però que fan una gran tasca de cohesió de grup, la seva força de voluntat motiva a la resta de l'equip. Al final són jugadors que lluiten per jugar cinc minuts cada tres partits i això és admirable.
Per finalitzar el torn de preguntes va explicar que amb el Pep Guardiola connecten molt amb els valors de l'esport. Des del primer dia s'entenen perquè parlen el mateix llenguatge. El Pep necessita parlar molt i ell intenta ajudar-lo que desconnecti. És una persona que ho viu tan intensament que no pot tenir una carrera molt llarga.
Congrés Internacional de Neurociència, concert en benefici de #invulnerables i Fibracat
El Fòrum Econòmic de la Catalunya Central ha servit novament com a plataforma de divulgació d'un projecte de territori. En aquesta edició el protagonista ha estat el I Congrés Internacional experiencial de Neurociència aplicada a l'empresa, impulsat per AIJEC. Xavier Sardà ha explicat que aquest congrés es celebrarà el maig del 2018 al Bergadà, comarca que ha tingut una degradació important aquests últims anys, però que tenen la oportunitat de fer un congrés innovador que permetrà als assistents poder experimentar amb els sentits, traient profit de la cuina del territori i de tot el que pot oferir.
En aquesta edició també s'ha presentat el concert The Gospel Viuchoir, que se celebrarà el 21 de novembre a l'Auditori de Barcelona, i que s'espera reunir a 2.000 persones. Aquesta companyia cada any realitza un concert per una causa social i enguany està dedicada al projecte #invulnerables. Sor Lucia Caram explica que aquest projecte, impulsat per la Fundació Rosa Oriol i amb el suport de l'Obra Social de CaixaBank, va néixer a Manresa i avui és present a onze territoris. Sor Lucía Caram incideix que el futur dels nens és sempre avui, perquè demà ja és tard. Actualment moren molts nens per la pobresa extrema, 3.000.000 de nens pateixen pobresa i exclusió social a Espanya, dels quals 500.000 són a Catalunya i això demostra que estem davant una tragèdia i un fracàs social. #Invulnerables aposta per l'educació, la salut i la vida digna.
Per tercera vegada s'ha lliurat el premi a la innovació en el territori, pensat per empreses amb pocs anys de vida, que hagin creat ocupació i que tinguin un esperit innovador. En aquesta ocasió ha estat guardonada l'empresa Fibracat. El seu creixement d'aquests últims anys amb una plantilla de més de 50 treballadors i que pretén multiplicar per quatre la seva facturació en els propers tres anys li han valgut el reconeixement. Han recollit el premi el Sr. Josep Olivet i la Sra. Meritxell Bautista.
Reconeixement de la societat civil amb en Valentí Junyent i la Rosa Vilaseca
En Fèlix Salido comenta que s'ha convidat al Valentí Junyent, el qual no assisteix en qualitat d'alcalde, perquè se li vol fer un reconeixement a títol personal, tant a ell com a la seva esposa Rosa Vilaseca, en aquests moments de país, que molts representants del nostre territori estan assumint responsabilitats que no haurien de suportar. Com a situació excepcional volem donar-los l'escalf i el reconeixement de la societat civil per a totes les persones que avui no tenen la llibertat només per defensar les seves idees polítiques que els hi hem encomanat.