17
de febrer
del
2017
Actualitzat
el
19
de febrer
a les
11:42h
Cada municipi té marcats, en el seu calendari laboral, els dies de festa local. És a dir, aquells dies en els quals només aquell poble, ciutat o indret, no treballa, independentment del que es faci a la resta del territori. Pel que fa al Bages, i a tall d'exemple, ens trobem que a Monistrol de Montserrat es fa festa el 20 de gener, coincidint amb la Festa de Sant Sebastià; a El Pont de Vilomara i Rocafort celebren, cada 13 de març, la Festa del Contribuent, i a Navarcles, el 14 de febrer no es treballa degut a la celebració de Sant Valentí, que s'emmarca dintre de la Festa Major d'Hivern del municipi. A Manresa, el dia festiu local per excel·lència és el 21 de febrer, conegut com el dia de la Llum.
Gràcies a l'ajuntament de la ciutat, a organitzacions com l'Associació Misteriosa Llum i, fins i tot, a la Fira de l'Aixada, la ciutadania té una idea de per què els manresans fem festa aquest dia i no un altre. Per a posar el lector en situació, farem un resum de què va ser el que va passar el 21 de febrer del 1345, contextualitzant-ho històricament i, seguidament aportarem l'opinió d'uns quants experts en la matèria que expressaran què hi ha de cert en els fets ocorreguts i quina part és llegenda i, per tant, poc veraç.
Context històric i aparició d'una misteriosa llum
Després dels anys de bonança econòmica viscuts a Europa durant els segles XII, XIII, i inicis del XIV, la situació econòmica i demogràfica va començar a canviar de manera molt brusca. Al camp, un seguit de factors climàtics desfavorables com sequeres, inundacions i plagues d'insectes, van fer que les terres s'empobrissin. De fet, a Catalunya, l'any 1333 va ser conegut com "lo mal any primer". Un any que, de fet, només va ser l'inici d'un període de temps amb moltes dificultats, sobretot relacionades amb la manca d'aigua.
El Bages no en va ser una excepció: l'any 1336 va viure una sequera molt important, que va fer perdre moltes collites i, en conseqüència, va fer aflorar la fam en molts dels ciutadans. Passaven els mesos i la situació no canviava. Fins i tot alguns manresans van fer una peregrinació col·lectiva a Montserrat demanant que arribés la pluja.
Amb l'objectiu d'evitar que en un futur es repetissin aquestes calamitats, el Consell de ciutat va concloure que l'única solució que hi havia era portar aigua del Llobregat fins a Manresa, a través d'un rierol. Així doncs, van encarregar el projecte de construcció d'una sèquia i el van presentar al rei Pere III, que va autoritzar-lo l'any 1339.
Però les coses es van complicar quan el Bisbe de Vic que hi havia en aquell moment, Galcerà Sacosta, va prohibir les obres a les seves terres (situades a Sallent). Una negativa que va ser desobeïda pel poble, que va seguir amb la construcció. Sent conscient d'aquest desacatament, Sacosta va castigar-los amb penes espirituals, fent tancar les esglésies de Manresa i excomunicant els Consellers de la ciutat i els dirigents de les obres. Tot i això, la construcció de la sèquia va tirar endavant.
Va ser en aquest context de sequera, de fam, de malalties i de viure d'esquenes a la voluntat del bisbe de Vic que, el 21 de febrer del 1345, un raig de llum va aparèixer a l'església del Carme de Manresa, provinent de Montserrat. Aquest fet va ser interpretat com un senyal diví per a tota la ciutadania i Galcerà Sacosta, no podent contradir la voluntat de Déu, va aixecar el càstig que suportava la ciutat i va permetre que la sèquia continués, sense oposar-s'hi.
Les obres van acabar el 1383. Des de llavors, Manresa va disposar de tota l'aigua que necessitava per al consum de persones i animals, per als tallers dels artesans, per a moure els molins de la ciutat, i per a convertir en regadiu una gran extensió de terres que havien estat de secà.
Va existir alguna llum? L'opuscle de Sarret i Arbós
El Misteri de la Llum ha anat avançant a mesura que ho ha fet la història, convertint-se en una llegenda. Però va ser realment una llegenda o la llum va existir de veritat?
L'any 1931 l'historiador manresà Joaquim Sarret i Arbós va publicar un opuscle titulat La Llum!... a la llum de Manresa, en el qual va posar en entredit el que havien explicat els manresans del segle XIV, quan van expressar el que havien testimoniat a l'església del Carme. Ell, en la introducció de la publicació deia: "No negarem la Miraculosa Llum; però tanmateix els documents i les raons que s'han al·legat, i s'al·leguen encara per afermar-la, ni ens plauen, i és just que les estudiem i analitzem per a saber si històricament les podem admetre. És cert que de l'aparició d'una misteriosa Llum a Manresa l'any 1345 se n'ha escrit molt i en diferents conceptes, arribant alguns escriptors i publicistes catòlics a fer comentaris lleugers i a vegades extravagants fins emetre la seva opinió fantàstica, en detriment de la veritat històrica. També és cert que, per manca de dades no s'han pres la molèstia de recercar i estudiar en els arxius [alguns escriptors i publicistes catòlics] amb el pretext de pietat i han donat un caire misteriós a la Llum, ornamentant-la de detalls inversemblants i amanint el text amb paraules dolces de successos misteriosos perquè fossin més fàcilment creguts pel poble."
Sarret i Arbós va dur a terme una gran tasca de recerca que el va fer concloure que, efectivament, la Misteriosa Llum, era, possiblement, una invenció. Segons ell, els manresans es basaven en dues relacions del succés que van ser escrites arran del fet misteriós, i posa especial èmfasi en la primera.
"És breu i concisa, i es va fer, es diu, el diumenge 13 de març de 1345, en què el Prior del Carme d'aquesta ciutat, Fra Bernat Carnicer, va cridar algunes persones les quals, en presència del notari Pere Palcrosolano, digueren que estant en l'església del Carme prop de l'altar de la Santíssima Trinitat, el dia 9 de les Kalendes de març (21 de febrer) de dit any, després de la sortida del sol, vegeren a la capella de dit altar una flama o signe clar i fulgent semblant a una estrella; que sorgí de dita capella i pujà suaument i sense precipitació fins a la volta de dita capella; que anaren de pressa, dites persones, a avisar als frares; que es tocà la campana major de dita església i els frares cantaren la Salve Regina; que allí varen veure el prodigi i cantaren els versets; que aquella flama o signe clar i lluminós aparegué a dita església i baixà pausadament a l'altar de la Santíssima Trinitat, i després sortí de la capella i pujà fins a la volta principal de l'església; i després sortí d'allà i pujà a la capella de la Santa Creu i Sant Salvador; i des d'aleshores no van veure més el signe, flama o prodigi", explica Sarret i Arbós en el seu opuscle.
Aquest document, segons l'historiador manresà, té matisos que cal esmentar: "Tres són els notaris que es mostren en aquest acte de la Llum: Pere de Pulcrosolano, el qual diu, la va autoritzar a requeriment del Prior del Carme. Aquest notari no clou l'escriptura, ni la signa, ni la transcriu en els seus protocols de l'Escrivania Pública L'altre notari, Francesc de Gamisans, diu que va copiar de verbo at verbum l'acta del notari Pulcrosolano trobada en forma de nota o borrador en l'Escrivania Pública; la va transcriure en el llibre de la Confraria de la Santíssima Trinitat i no hi va posar el signe ni la data del trasllat, segons costum. El tercer notari, Maurici Sala, va fer un trasllat en pergamí de l'acta del llibre de Gamisans (el de la Confraria) va signar-ne el trasllat i es va descuidar de posar-hi la data i les fórmules notarials conegudes d'aquella època. Unes actes que havien d'immortalitzar el succés meravellós de la Llum, doncs, resulten mancades de les formalitats notarials més albiradores: signatura i dades".
És per aquest motiu que conclou que "tractant-se de perpetuar un succés que havia de moure aldarull a Manresa" s'hauria d'haver parlat d'aquest fet "en el llibre del Consell de la ciutat i en el Llibre Verd". També, segons Sarret i Arbós "constaria en els arxius de la Mitra de Vic i se n'hauria fet esment, sovint, per a glòria de la ciutat privilegiada de l'Altíssim".
Pel que fa al que diu el document que a l'església del Carme, el 21 de febrer de 1345 hi havia gent, l'historiador posa de manifest que "hem de recordar que el senyor Bisbe tenia en entredit i excomunicada la ciutat de Manresa i, per consegüent, les esglésies havien de restar tancades al públic. Per què hi havia tanta gent dins l'església del Carme? ... Si la llum va pujar fins la volta principal de l'església, preguntem: era construïda la volta indicada, l'any 1345?".
Ell mateix respon: "Els llibres manuals del Convent del Carme que tenim recercats diuen que el dia 6 d'abril del 1342 un tal Guillem Vilella va signar preu fet a Ramon Jutglar i fra Romeu Saclosa, mestres d'obres, per a construir una capella a l'església del Carme. El 29 de gener de 1346 el Prior del Convent promet a Ramon d'Iglésies, jurisperit, que de diners que l'hi ha donat farà construir en els claustres annexes una capella sota invocació de la Concepció de Beata Maria i Beata Anna. El 15 de juliol de 1351, Ramon Prat i Jaume Figuera, mestres d'obres, prometen a Guillem de Camp, senyor de Castellet de Bages, que durant els següents 18 mesos fabricarien i acabarien una capella en l'església del Carme, prop de la de Sant Salvador. Podríem adduir per a demostrar que l'església del Carme no era acabada l'any 1345, ni existia la volta principal de la mateixa".
Amb aquesta publicació Sarret i Arbós va trobar-se amb molts detractors, com el Pare Oriol de Barcelona, que va escriure un opuscle replicant les afirmacions de Sarret i Arbós anomenat "La llum brilla en les tenebres". En aquest document, publicat l'any 1932, Oriol destaca, fa referència, entre d'altres, a la pregunta que es feia Sarret i Arbós de com podia ser que la gent estigués dins l'església del Carme si Manresa estava excomunicada i si s'estava construint: "Res no té d'estrany que una església tancada al culte dels divins oficis restés oberta per raó de les obres, i que hi hagués gent, no sols operaris, sinó també curioses, i, sobretot, que hi afluís un gran contingent atret pel fenomen que oviraven des de fora. Suposant que no fos construïda l'actual volta de l'església, hi havia d'haver una coberta o altra a la mateixa, altrament, no s'hauria pogut habilitar pel culte El fet, doncs, de què l'any 1951 es construís una capella a l'església del Carme no prova res en contra de l'existència de la volta principal del temple".
Punt de vista dels historiadors
Des de NacióManresa s'ha preguntat a tres historiadors del Bages quin motiu trobaven a la llum que va aparèixer a l'església del Carme fa més de set-cents anys. Marc Torras, historiador i arxiver de l'Arxiu Comarcal del Bages manifesta que "el que està documentat sobre el Misteride la Llum no està massa clar, perquè moltes coses no quadren". Segons Torres, "la llegenda diu que quan va aparèixer la llum Galcerà Sacosta va permetre acabar les obres de la Sèquia, però el cert és -i la documentació ens dona la raó- que el bisbe va morir i els manresans, amb el que el va succeir, van arribar a un acord i li van pagar unes compensacions perquè la Sèquia se seguís construint per Sallent".
El responsable de l'Arxiu Comarcal del Bages també posa de manifest que "la llegenda de la Llum va començar a prendre volada al segle XVI, arrel, segurament, de l'arribada dels jesuïtes a Manresa". En aquell moment, tal com explica Torras, a la capital del Bages hi havia l'orde dels carmelites, la dels dominics i la dels caputxins, i el fet que arribessin religioses d'un altre corrent, com els jesuïtes "era competència, perquè els hi podien prendre les seves parròquies". Amb l'objectiu de seguir mantenint "el que era seu", els del Carme "van recordar que algú havia dit que hi havia hagut un miracle a la seva església i, per tant, ho van potenciar". De fet, diu Torras, "la història de la llum es potencia des del Carme mateix. Llavors és quan se'n comença a parlar de veritat".
Del mateix parer que Torras és el geògraf i historiador manresà Francesc Comas, que es refereix a Sarret i Arbós per afirmar que "si va ser un fet tan important, no s'entén com és que no va sortir en el Llibre Verd de la ciutat". Comas relata que "durant el segle XIV les ordes religioses que hi havia a Manresa vivien de les rendes que els hi proporcionava la gent". La que tenia més poder econòmic era la Seu, "la gran església", diu, que anava seguida dels predicadors del Convent de Sant Domènec, "que tenien molta fama de fer sermons i que també rebien moltes rendes de famílies nobles". Els carmelites, "tret dels caputxins, que vivien en pobresa", explica l'historiador, "van quedar una mica desemparats econòmicament i la solució que van trobar per a revifar va ser la d'inventar-se una llegenda, i un fet sobrenatural i miraculós tenia cert atractiu".
Tant Comas com Torras dubten que hi hagués gent dins l'església del Carme quan va ocórrer el miracle: "aquell any encara s'estava construint i no hi havia volta, no estava coberta", diu Torras. "És curiós que si en principi l'església estava tancada perquè els manresans estaven excomunicats, estigués plena de gent", conclou Comas.
Una opinió ben diferent és la que té l'historiador i documentalista bagenc Jordi Piñero, que afirma que "el que s'ha fet durant aquest temps ha estat desmitificar i donar explicacions materialistes i històriques al Misteri de la Llum" i "jo el que intento és recuperar la part més antropològica i simbòlica d'aquest fet", diu. "Últimament ens hem tornat molt escèptics i descreguts i hem volgut agafar tots els mites i donar-los una explicació materialista per a que tot quadri dintre d'una explicació més racional. Només acceptem coses que estan comprovades científicament", lamenta.
Al marge de la certesa històrica del relat, Piñero manifesta que "cal entendre que aquest expressa una veritat de fons, almenys en termes arquetípics o simbòlics. Tinguin el seu origen en uns fets reals o no, els mites i les llegendes expressen una veritat profunda que és una creació de l'inconscient col·lectiu i que posa de manifest un missatge que aquesta ànima col·lectiva considera important perquè sigui conegut i recordat".
Des d'aquesta perspectiva, doncs, l'historiador considera que "la Llum ens parla d'uns fets situats en un passat remot per explicar-nos perquè les coses són tal com són. En aquest cas, quin és l'origen de la prosperitat d'una ciutat. Amb la repetició del mite-ritual, cada any quan es celebra el misteri i es canten els Goigs, s'estableix una connexió entre passat i present, i aquesta veritat essencial torna a revelar-se, sempre amb un fons de misteri".
El fet que alguns manresans del segle XIV veiessin una llum provinent de Montserrat no és un fenomen aïllat, segons Piñero. "A Olesa de Montserrat, el 1642, es va escriure un document notarial en el qual es va deixar palès que diverses persones van veure una gran lluminositat sobre la muntanya de Montserrat, i que després es va dividir en forma de globus".
Malgrat que Piñero és conscient que "pot ser que hi hagi explicacions històriques que posin en dubte el que va passar", és evident que"els fets que van succeir el 21 de febrer de 1345 continuaran sent, bàsicament, un misteri: i si això ha arribat fins el dia d'avui, és perquè alguna cosa hi va haver", acaba.
Gràcies a l'ajuntament de la ciutat, a organitzacions com l'Associació Misteriosa Llum i, fins i tot, a la Fira de l'Aixada, la ciutadania té una idea de per què els manresans fem festa aquest dia i no un altre. Per a posar el lector en situació, farem un resum de què va ser el que va passar el 21 de febrer del 1345, contextualitzant-ho històricament i, seguidament aportarem l'opinió d'uns quants experts en la matèria que expressaran què hi ha de cert en els fets ocorreguts i quina part és llegenda i, per tant, poc veraç.
Context històric i aparició d'una misteriosa llum
Després dels anys de bonança econòmica viscuts a Europa durant els segles XII, XIII, i inicis del XIV, la situació econòmica i demogràfica va començar a canviar de manera molt brusca. Al camp, un seguit de factors climàtics desfavorables com sequeres, inundacions i plagues d'insectes, van fer que les terres s'empobrissin. De fet, a Catalunya, l'any 1333 va ser conegut com "lo mal any primer". Un any que, de fet, només va ser l'inici d'un període de temps amb moltes dificultats, sobretot relacionades amb la manca d'aigua.
El Bages no en va ser una excepció: l'any 1336 va viure una sequera molt important, que va fer perdre moltes collites i, en conseqüència, va fer aflorar la fam en molts dels ciutadans. Passaven els mesos i la situació no canviava. Fins i tot alguns manresans van fer una peregrinació col·lectiva a Montserrat demanant que arribés la pluja.
Amb l'objectiu d'evitar que en un futur es repetissin aquestes calamitats, el Consell de ciutat va concloure que l'única solució que hi havia era portar aigua del Llobregat fins a Manresa, a través d'un rierol. Així doncs, van encarregar el projecte de construcció d'una sèquia i el van presentar al rei Pere III, que va autoritzar-lo l'any 1339.
Però les coses es van complicar quan el Bisbe de Vic que hi havia en aquell moment, Galcerà Sacosta, va prohibir les obres a les seves terres (situades a Sallent). Una negativa que va ser desobeïda pel poble, que va seguir amb la construcció. Sent conscient d'aquest desacatament, Sacosta va castigar-los amb penes espirituals, fent tancar les esglésies de Manresa i excomunicant els Consellers de la ciutat i els dirigents de les obres. Tot i això, la construcció de la sèquia va tirar endavant.
Va ser en aquest context de sequera, de fam, de malalties i de viure d'esquenes a la voluntat del bisbe de Vic que, el 21 de febrer del 1345, un raig de llum va aparèixer a l'església del Carme de Manresa, provinent de Montserrat. Aquest fet va ser interpretat com un senyal diví per a tota la ciutadania i Galcerà Sacosta, no podent contradir la voluntat de Déu, va aixecar el càstig que suportava la ciutat i va permetre que la sèquia continués, sense oposar-s'hi.
Les obres van acabar el 1383. Des de llavors, Manresa va disposar de tota l'aigua que necessitava per al consum de persones i animals, per als tallers dels artesans, per a moure els molins de la ciutat, i per a convertir en regadiu una gran extensió de terres que havien estat de secà.
Va existir alguna llum? L'opuscle de Sarret i Arbós
El Misteri de la Llum ha anat avançant a mesura que ho ha fet la història, convertint-se en una llegenda. Però va ser realment una llegenda o la llum va existir de veritat?
L'any 1931 l'historiador manresà Joaquim Sarret i Arbós va publicar un opuscle titulat La Llum!... a la llum de Manresa, en el qual va posar en entredit el que havien explicat els manresans del segle XIV, quan van expressar el que havien testimoniat a l'església del Carme. Ell, en la introducció de la publicació deia: "No negarem la Miraculosa Llum; però tanmateix els documents i les raons que s'han al·legat, i s'al·leguen encara per afermar-la, ni ens plauen, i és just que les estudiem i analitzem per a saber si històricament les podem admetre. És cert que de l'aparició d'una misteriosa Llum a Manresa l'any 1345 se n'ha escrit molt i en diferents conceptes, arribant alguns escriptors i publicistes catòlics a fer comentaris lleugers i a vegades extravagants fins emetre la seva opinió fantàstica, en detriment de la veritat històrica. També és cert que, per manca de dades no s'han pres la molèstia de recercar i estudiar en els arxius [alguns escriptors i publicistes catòlics] amb el pretext de pietat i han donat un caire misteriós a la Llum, ornamentant-la de detalls inversemblants i amanint el text amb paraules dolces de successos misteriosos perquè fossin més fàcilment creguts pel poble."
Sarret i Arbós va dur a terme una gran tasca de recerca que el va fer concloure que, efectivament, la Misteriosa Llum, era, possiblement, una invenció. Segons ell, els manresans es basaven en dues relacions del succés que van ser escrites arran del fet misteriós, i posa especial èmfasi en la primera.
"És breu i concisa, i es va fer, es diu, el diumenge 13 de març de 1345, en què el Prior del Carme d'aquesta ciutat, Fra Bernat Carnicer, va cridar algunes persones les quals, en presència del notari Pere Palcrosolano, digueren que estant en l'església del Carme prop de l'altar de la Santíssima Trinitat, el dia 9 de les Kalendes de març (21 de febrer) de dit any, després de la sortida del sol, vegeren a la capella de dit altar una flama o signe clar i fulgent semblant a una estrella; que sorgí de dita capella i pujà suaument i sense precipitació fins a la volta de dita capella; que anaren de pressa, dites persones, a avisar als frares; que es tocà la campana major de dita església i els frares cantaren la Salve Regina; que allí varen veure el prodigi i cantaren els versets; que aquella flama o signe clar i lluminós aparegué a dita església i baixà pausadament a l'altar de la Santíssima Trinitat, i després sortí de la capella i pujà fins a la volta principal de l'església; i després sortí d'allà i pujà a la capella de la Santa Creu i Sant Salvador; i des d'aleshores no van veure més el signe, flama o prodigi", explica Sarret i Arbós en el seu opuscle.
Aquest document, segons l'historiador manresà, té matisos que cal esmentar: "Tres són els notaris que es mostren en aquest acte de la Llum: Pere de Pulcrosolano, el qual diu, la va autoritzar a requeriment del Prior del Carme. Aquest notari no clou l'escriptura, ni la signa, ni la transcriu en els seus protocols de l'Escrivania Pública L'altre notari, Francesc de Gamisans, diu que va copiar de verbo at verbum l'acta del notari Pulcrosolano trobada en forma de nota o borrador en l'Escrivania Pública; la va transcriure en el llibre de la Confraria de la Santíssima Trinitat i no hi va posar el signe ni la data del trasllat, segons costum. El tercer notari, Maurici Sala, va fer un trasllat en pergamí de l'acta del llibre de Gamisans (el de la Confraria) va signar-ne el trasllat i es va descuidar de posar-hi la data i les fórmules notarials conegudes d'aquella època. Unes actes que havien d'immortalitzar el succés meravellós de la Llum, doncs, resulten mancades de les formalitats notarials més albiradores: signatura i dades".
És per aquest motiu que conclou que "tractant-se de perpetuar un succés que havia de moure aldarull a Manresa" s'hauria d'haver parlat d'aquest fet "en el llibre del Consell de la ciutat i en el Llibre Verd". També, segons Sarret i Arbós "constaria en els arxius de la Mitra de Vic i se n'hauria fet esment, sovint, per a glòria de la ciutat privilegiada de l'Altíssim".
Pel que fa al que diu el document que a l'església del Carme, el 21 de febrer de 1345 hi havia gent, l'historiador posa de manifest que "hem de recordar que el senyor Bisbe tenia en entredit i excomunicada la ciutat de Manresa i, per consegüent, les esglésies havien de restar tancades al públic. Per què hi havia tanta gent dins l'església del Carme? ... Si la llum va pujar fins la volta principal de l'església, preguntem: era construïda la volta indicada, l'any 1345?".
Ell mateix respon: "Els llibres manuals del Convent del Carme que tenim recercats diuen que el dia 6 d'abril del 1342 un tal Guillem Vilella va signar preu fet a Ramon Jutglar i fra Romeu Saclosa, mestres d'obres, per a construir una capella a l'església del Carme. El 29 de gener de 1346 el Prior del Convent promet a Ramon d'Iglésies, jurisperit, que de diners que l'hi ha donat farà construir en els claustres annexes una capella sota invocació de la Concepció de Beata Maria i Beata Anna. El 15 de juliol de 1351, Ramon Prat i Jaume Figuera, mestres d'obres, prometen a Guillem de Camp, senyor de Castellet de Bages, que durant els següents 18 mesos fabricarien i acabarien una capella en l'església del Carme, prop de la de Sant Salvador. Podríem adduir per a demostrar que l'església del Carme no era acabada l'any 1345, ni existia la volta principal de la mateixa".
Amb aquesta publicació Sarret i Arbós va trobar-se amb molts detractors, com el Pare Oriol de Barcelona, que va escriure un opuscle replicant les afirmacions de Sarret i Arbós anomenat "La llum brilla en les tenebres". En aquest document, publicat l'any 1932, Oriol destaca, fa referència, entre d'altres, a la pregunta que es feia Sarret i Arbós de com podia ser que la gent estigués dins l'església del Carme si Manresa estava excomunicada i si s'estava construint: "Res no té d'estrany que una església tancada al culte dels divins oficis restés oberta per raó de les obres, i que hi hagués gent, no sols operaris, sinó també curioses, i, sobretot, que hi afluís un gran contingent atret pel fenomen que oviraven des de fora. Suposant que no fos construïda l'actual volta de l'església, hi havia d'haver una coberta o altra a la mateixa, altrament, no s'hauria pogut habilitar pel culte El fet, doncs, de què l'any 1951 es construís una capella a l'església del Carme no prova res en contra de l'existència de la volta principal del temple".
VÍDEO Josep Torra i Ferrer sobre la polèmica sobre la Llum entre Sarret i Arbós i el Pare Oriol
Punt de vista dels historiadors
Des de NacióManresa s'ha preguntat a tres historiadors del Bages quin motiu trobaven a la llum que va aparèixer a l'església del Carme fa més de set-cents anys. Marc Torras, historiador i arxiver de l'Arxiu Comarcal del Bages manifesta que "el que està documentat sobre el Misteride la Llum no està massa clar, perquè moltes coses no quadren". Segons Torres, "la llegenda diu que quan va aparèixer la llum Galcerà Sacosta va permetre acabar les obres de la Sèquia, però el cert és -i la documentació ens dona la raó- que el bisbe va morir i els manresans, amb el que el va succeir, van arribar a un acord i li van pagar unes compensacions perquè la Sèquia se seguís construint per Sallent".
El responsable de l'Arxiu Comarcal del Bages també posa de manifest que "la llegenda de la Llum va començar a prendre volada al segle XVI, arrel, segurament, de l'arribada dels jesuïtes a Manresa". En aquell moment, tal com explica Torras, a la capital del Bages hi havia l'orde dels carmelites, la dels dominics i la dels caputxins, i el fet que arribessin religioses d'un altre corrent, com els jesuïtes "era competència, perquè els hi podien prendre les seves parròquies". Amb l'objectiu de seguir mantenint "el que era seu", els del Carme "van recordar que algú havia dit que hi havia hagut un miracle a la seva església i, per tant, ho van potenciar". De fet, diu Torras, "la història de la llum es potencia des del Carme mateix. Llavors és quan se'n comença a parlar de veritat".
Del mateix parer que Torras és el geògraf i historiador manresà Francesc Comas, que es refereix a Sarret i Arbós per afirmar que "si va ser un fet tan important, no s'entén com és que no va sortir en el Llibre Verd de la ciutat". Comas relata que "durant el segle XIV les ordes religioses que hi havia a Manresa vivien de les rendes que els hi proporcionava la gent". La que tenia més poder econòmic era la Seu, "la gran església", diu, que anava seguida dels predicadors del Convent de Sant Domènec, "que tenien molta fama de fer sermons i que també rebien moltes rendes de famílies nobles". Els carmelites, "tret dels caputxins, que vivien en pobresa", explica l'historiador, "van quedar una mica desemparats econòmicament i la solució que van trobar per a revifar va ser la d'inventar-se una llegenda, i un fet sobrenatural i miraculós tenia cert atractiu".
Tant Comas com Torras dubten que hi hagués gent dins l'església del Carme quan va ocórrer el miracle: "aquell any encara s'estava construint i no hi havia volta, no estava coberta", diu Torras. "És curiós que si en principi l'església estava tancada perquè els manresans estaven excomunicats, estigués plena de gent", conclou Comas.
Una opinió ben diferent és la que té l'historiador i documentalista bagenc Jordi Piñero, que afirma que "el que s'ha fet durant aquest temps ha estat desmitificar i donar explicacions materialistes i històriques al Misteri de la Llum" i "jo el que intento és recuperar la part més antropològica i simbòlica d'aquest fet", diu. "Últimament ens hem tornat molt escèptics i descreguts i hem volgut agafar tots els mites i donar-los una explicació materialista per a que tot quadri dintre d'una explicació més racional. Només acceptem coses que estan comprovades científicament", lamenta.
Al marge de la certesa històrica del relat, Piñero manifesta que "cal entendre que aquest expressa una veritat de fons, almenys en termes arquetípics o simbòlics. Tinguin el seu origen en uns fets reals o no, els mites i les llegendes expressen una veritat profunda que és una creació de l'inconscient col·lectiu i que posa de manifest un missatge que aquesta ànima col·lectiva considera important perquè sigui conegut i recordat".
Des d'aquesta perspectiva, doncs, l'historiador considera que "la Llum ens parla d'uns fets situats en un passat remot per explicar-nos perquè les coses són tal com són. En aquest cas, quin és l'origen de la prosperitat d'una ciutat. Amb la repetició del mite-ritual, cada any quan es celebra el misteri i es canten els Goigs, s'estableix una connexió entre passat i present, i aquesta veritat essencial torna a revelar-se, sempre amb un fons de misteri".
El fet que alguns manresans del segle XIV veiessin una llum provinent de Montserrat no és un fenomen aïllat, segons Piñero. "A Olesa de Montserrat, el 1642, es va escriure un document notarial en el qual es va deixar palès que diverses persones van veure una gran lluminositat sobre la muntanya de Montserrat, i que després es va dividir en forma de globus".
Malgrat que Piñero és conscient que "pot ser que hi hagi explicacions històriques que posin en dubte el que va passar", és evident que"els fets que van succeir el 21 de febrer de 1345 continuaran sent, bàsicament, un misteri: i si això ha arribat fins el dia d'avui, és perquè alguna cosa hi va haver", acaba.