1 de 10

El llorer de Casassaies

per Antonio Mora Vergés, 8 de juliol de 2009 a les 23:17 |
Aquesta informació es va publicar originalment el 8 de juliol de 2009 i, per tant, la informació que hi apareix fa referència a la data especificada.
Entrem de ple en els terrenys habituals del Joan Moliner, els xaragalls; baixem fins al llit sec de la riera del Flaquer, el creuem i tornem a endinsar-nos ràpidament per un camí estret, pedregós, i amb forta pendent, que ens permet efectuar l’ascensió fins a Casassaies, resguardant-nos de ser vistos pels eventuals habitants de la casa; està clar per a tots nosaltres, que aquest fou justament l’accés que va permetre a la guàrdia civil sorprendre als “maquis”  i en l'episodi del qual està acreditada la mort d’un número de la benemèrita.

La visió de Casassaies envoltada de vegetació sorprèn i sobta alhora, lluny de la total ruïna de la casa i Hostal de Vallhonesta, Casassaies conserva encara totes les parets i alguns trossos de la teulada; la major distància d’un nucli de població i malgrat la seva grandària -la casa tenia planta baixa i dos pisos- la menor superfície edificada i per tant un menor nombre de materials a “reciclar” han permès que passats llargament cinquanta anys del seu abandonament, la percepció de trobar-se davant d’un sàni [de l‘ àrab clàssic, edifici ben construït, formós], sigui evident, avui encara.

Hi ha respecte del nom de la casa, construïda damunt, i entre les roques, diverses explicacions; la que fem servir derivada de la primitiva construcció en el període àrab, o be la que fa derivar -ssaies, de saia o saial, en referència a la construcció de la casa amb total integració amb la base de pedra a la que “vesteix”.

Al llarg dels segles, i sempre seguint els fogatges i/o cadastres reials elaborats de forma habitual per escrivents que desconeixien –aleshores i ara, oi?– la nostra llengua, ajudats pel fet que de forma habitual els pagesos, propietaris o no, no sabien llegir i escriure, es recullen respecte de la casa els següents noms: l’any 1497 s’esmenta com a cap de família Valentí Casajatges, el 1553 Joan Sasassages, i l’any 1773 Joan Casassaias, que va pagar 159 rals per: divuit jornals de camps de secà, mig jornal de bosc, un cortal d’hort de secà , vint-i-dos jornals d’erm, mig jornal de vinya, una casa amb la família i un germà, un mul, dos bous, un ruc, sis porcs i vint xais. El cognom Casassaies va dissociar-se de la propietat de la casa probablement a darreries del segle XIX i en això la fil•loxera i l’abandó progressiu de l’activitat agrícola de segur hi van tenir un paper principal. Ens explicava el Joan Moliner i Manau que en una ocasió es va trobar en aquell indret un grup de persones de parla clarament illenca que li manifestaren ser descendents de la casa i portar el cognom Casassaies.

De la flora que hom s’espera trobar en un lloc com aquest que s’ha dedicat durant segles i segles al treball agrícola només hi resta un llorer del que en vàrem collir una branca cadascun de nosaltres; la funció d’aquest arbre, més enllà d’algun aprofitament a la cuina, es la de lliurar a la casa de qualsevol malefici; pel coneixement que tenim de la història de la contrada, no sembla que l’acció del llorer així estat eficaç.

Només però, Déu te la resposta.

Ens arribaríem encara dalt de la carena de Casassaies, des d’on podíem contemplar en primer lloc el Farell dalt del seu turó, Sant Jaume de Vallhonesta al seu darrera coronant la muntanya, i més lluny encara, la serralada montserratina. En el camí de tornada ens desviàvem fins a la font anomenada de Casassaies localitzable només amb un guia com el Joan Moliner i Manau, enveja de tots els GPS del món.

En l’inevitable xaragall de pujada, vaig notar que em queia de la motxilla la meva branca de llorer, i en aturar-me a recollir-la en va semblar que rodolava una llàgrima pel rostre del Joan, no li vaig fer cap comentari, però també jo estava curull d’emoció!.

Donàvem la sortida per acabada contemplant l’últim tros de paret que roman encara dret de l’antic castell de Rocafort.

 

Participació