08
d'octubre
del
2016
Actualitzat
a les
10:46h
Amb les entrades exhaurides. Així era com començaven el seu concert en acústic els valencians Aspencat al Teatre Conservatori, acompanyats de l'orquestra Camerata Bacasis, formada per vint-i-cinc músics, tots ells amb un instrument de corda a la mà.
Gent gran; gent jove; parelles; famílies... El públic que omplia l'amfiteatre (i també el galliner) era totalment heterogeni. "Que estrany", vaig pensar, tenint en compte que Aspencat és una formació que crida, normalment, uns espectadors en concret, pel seu estil basat en l'ska, el reggae, el drum and bass i, fins i tot la música electrònica i el dubstep. Però, és clar, tot canviava quan en el cartell promocional la gent llegia que també hi hauria una orquestra de corda. L'expectació, doncs, estava servida. I ni els subjectes que anaven a veure la formació de la Marina Alta ni els individus que havien adquirit les entrades per la seva complaença amb la música de Camerata Bacasis, sabien el que els esperaria durant aquelles pràcticament dues hores de concert. Dues hores que, de fet, eren la culminació de tres mesos de feina per part dels protagonistes de la nit.
Els llums es van apagar, i abans que s'aixequés el teló, el so enregistrat de les onades del mar va envair la sala, acompanyat de la sonoritat d'un violoncel, que es confonia, perfectament, amb la botzina d'un gran vaixell. De fet, cal dir-ho, en l'escenografia habitual dels concerts de la gira "Cap a la Mediterrània", d'Aspencat (que és la que actualment estan duent a terme) hi ha dues veles de vaixell situades al final de l'escenari. Per tant, doncs, el so fictici de la botzina no era gratuït. Tot tenia un sentit.
L'orquestra va començar a tocar i, mentre ho feia, els cantants Kiko Tur i Ivan Gosp van aparèixer cantant la cançó "Música naix de la ràbia", del seu darrer disc, el sisè, "Tot és ara" que, en definitiva, era el que venien a presentar. Tots dos es van asseure en dues cadires que presidien l'escenari i al voltant seu hi havia alguns dels membres habituals de la banda (Jaume Tur, a la bateria; Hèctor Peropadre, al llaüt, a l'acordió i també a la direcció de l'orquestra, i Marc Torné, tocant la guitarra i fent veus). Els de Camerata Bacasis estaven situats a darrere, en un (potser no volgut) segon pla.
El repertori va seguir amb la peça "En els teus ulls", que va ser la que es va acabar de posar a la butxaca un públic entregat des del primer moment i que cantava les cançons de pe a pa, malgrat la seva dificultat lletrística, ja que, si alguna cosa tenen els Aspencat, és una deliciosa manera de comunicar sentiments i un extens vocabulari per fer-los arribar a qui els escolta.
Un cop acabada la tercera cançó, "Seguim en peu", el que es podria considerar el mestre de cerimònies del grup valencià, Kiko Tur, va encendre l'espelma de les crítiques i denúncies d'un món que, segons ell, ha de canviar molt perquè tothom sigui tractat igual. El primer tema que va tocar va ser el dels refugiats: "El mar Mediterrani s'ha convertit en una fossa comuna gegant", va etzibar, tot recordant la mítica frase de Martin Luther King que diu allò de "hem après a volar com els ocells, a nedar com els peixos; però no hem après el senzill art de viure com germans". Amb aquest preludi va engegar la peça "La distància", ferventment aplaudida i aclamada.
L'orquestra, que si bé en un primer moment va semblar que quedava dissimulada per les veus i els acompanyaments principals dels membres d'Aspencat, va anar prenent un protagonisme rellevant a mida que anava avançant l'estona. De fet, tant una formació com l'altra van saber cohesionar dos móns aparentment tant diferents, en un concert on no hi van faltar les emocions a flor de pell. Les lletres reivindicatives i nostàlgiques dels valencians, s'acompanyaven d'una corda potent i alhora tendra i amb matisos, que en molts moments feia posar la pell de gallina, talment com si s'estigués vivint l'escena dolça i patriòtica d'una pel·lícula amb uns protagonistes propers i humans.
"Nit d'esperança", "Vull brindar", "L'últim segon" i "Xiqueta dolça" van anar transcorrent amb una energia per part de tots els membres que estaven damunt l'escenari (i a sota també), fins que va arribar "Crida", una peça que es va dedicar a totes les dones de la sala i que va fer que dues de les violinistes principals de la formació de la Catalunya central s'alcessin i s'acostessin als cantants per ballar i tocar al ritme de la música.
El final del concert [el final del viatge, que en deien ells] es va començar a albirar quan Tur va deixar anar que "la nostra Ítaca particular és tocar a la Mediterrània". Llavors, i quan ja només faltaven tres cançons per acabar, el públic es va posar dempeus, saltant, ballant i cantant les mítiques "Quan caminàvem", "Escriurem mil batalles" i "Trinxeres en la foscor". L'aclamació constant va donar pas a un parell de bisos, un dels quals, el darrer, va ser "Som moviment", que va fer aixecar alguna estelada d'entre els assistents.
El concert va acabar. I ho va fer sense que res del que havia passat resultés sobrer. Tot, absolutament tot, l'únic que va fer va ser acabar de donar forma a un projecte únic i suculent, com és el d'unir dos móns musicals en un, esdevenint, així, un exemple a seguir tant per altres formacions com per la vida mateixa. Una suma mai és una resta, si de cas és una multiplicació.
Gent gran; gent jove; parelles; famílies... El públic que omplia l'amfiteatre (i també el galliner) era totalment heterogeni. "Que estrany", vaig pensar, tenint en compte que Aspencat és una formació que crida, normalment, uns espectadors en concret, pel seu estil basat en l'ska, el reggae, el drum and bass i, fins i tot la música electrònica i el dubstep. Però, és clar, tot canviava quan en el cartell promocional la gent llegia que també hi hauria una orquestra de corda. L'expectació, doncs, estava servida. I ni els subjectes que anaven a veure la formació de la Marina Alta ni els individus que havien adquirit les entrades per la seva complaença amb la música de Camerata Bacasis, sabien el que els esperaria durant aquelles pràcticament dues hores de concert. Dues hores que, de fet, eren la culminació de tres mesos de feina per part dels protagonistes de la nit.
Els llums es van apagar, i abans que s'aixequés el teló, el so enregistrat de les onades del mar va envair la sala, acompanyat de la sonoritat d'un violoncel, que es confonia, perfectament, amb la botzina d'un gran vaixell. De fet, cal dir-ho, en l'escenografia habitual dels concerts de la gira "Cap a la Mediterrània", d'Aspencat (que és la que actualment estan duent a terme) hi ha dues veles de vaixell situades al final de l'escenari. Per tant, doncs, el so fictici de la botzina no era gratuït. Tot tenia un sentit.
L'orquestra va començar a tocar i, mentre ho feia, els cantants Kiko Tur i Ivan Gosp van aparèixer cantant la cançó "Música naix de la ràbia", del seu darrer disc, el sisè, "Tot és ara" que, en definitiva, era el que venien a presentar. Tots dos es van asseure en dues cadires que presidien l'escenari i al voltant seu hi havia alguns dels membres habituals de la banda (Jaume Tur, a la bateria; Hèctor Peropadre, al llaüt, a l'acordió i també a la direcció de l'orquestra, i Marc Torné, tocant la guitarra i fent veus). Els de Camerata Bacasis estaven situats a darrere, en un (potser no volgut) segon pla.
El repertori va seguir amb la peça "En els teus ulls", que va ser la que es va acabar de posar a la butxaca un públic entregat des del primer moment i que cantava les cançons de pe a pa, malgrat la seva dificultat lletrística, ja que, si alguna cosa tenen els Aspencat, és una deliciosa manera de comunicar sentiments i un extens vocabulari per fer-los arribar a qui els escolta.
Un cop acabada la tercera cançó, "Seguim en peu", el que es podria considerar el mestre de cerimònies del grup valencià, Kiko Tur, va encendre l'espelma de les crítiques i denúncies d'un món que, segons ell, ha de canviar molt perquè tothom sigui tractat igual. El primer tema que va tocar va ser el dels refugiats: "El mar Mediterrani s'ha convertit en una fossa comuna gegant", va etzibar, tot recordant la mítica frase de Martin Luther King que diu allò de "hem après a volar com els ocells, a nedar com els peixos; però no hem après el senzill art de viure com germans". Amb aquest preludi va engegar la peça "La distància", ferventment aplaudida i aclamada.
L'orquestra, que si bé en un primer moment va semblar que quedava dissimulada per les veus i els acompanyaments principals dels membres d'Aspencat, va anar prenent un protagonisme rellevant a mida que anava avançant l'estona. De fet, tant una formació com l'altra van saber cohesionar dos móns aparentment tant diferents, en un concert on no hi van faltar les emocions a flor de pell. Les lletres reivindicatives i nostàlgiques dels valencians, s'acompanyaven d'una corda potent i alhora tendra i amb matisos, que en molts moments feia posar la pell de gallina, talment com si s'estigués vivint l'escena dolça i patriòtica d'una pel·lícula amb uns protagonistes propers i humans.
"Nit d'esperança", "Vull brindar", "L'últim segon" i "Xiqueta dolça" van anar transcorrent amb una energia per part de tots els membres que estaven damunt l'escenari (i a sota també), fins que va arribar "Crida", una peça que es va dedicar a totes les dones de la sala i que va fer que dues de les violinistes principals de la formació de la Catalunya central s'alcessin i s'acostessin als cantants per ballar i tocar al ritme de la música.
El final del concert [el final del viatge, que en deien ells] es va començar a albirar quan Tur va deixar anar que "la nostra Ítaca particular és tocar a la Mediterrània". Llavors, i quan ja només faltaven tres cançons per acabar, el públic es va posar dempeus, saltant, ballant i cantant les mítiques "Quan caminàvem", "Escriurem mil batalles" i "Trinxeres en la foscor". L'aclamació constant va donar pas a un parell de bisos, un dels quals, el darrer, va ser "Som moviment", que va fer aixecar alguna estelada d'entre els assistents.
El concert va acabar. I ho va fer sense que res del que havia passat resultés sobrer. Tot, absolutament tot, l'únic que va fer va ser acabar de donar forma a un projecte únic i suculent, com és el d'unir dos móns musicals en un, esdevenint, així, un exemple a seguir tant per altres formacions com per la vida mateixa. Una suma mai és una resta, si de cas és una multiplicació.