Entrevista

Entrevista a Cristina Masfret, una ferma candidata a les Olimpíades de Tokio 2020

Guanyadora, des del 2011, de tots els Campionats d'Espanya, la jove manresana entra, aquest any, en un cicle olímpic que l'ha de portar a classificar-se per competir en l'esdeveniment esportiu més important del món

per Aina Font Torra, Manresa | 16 de març de 2016 a les 10:41 |
Cristina Masfret porta gairebé 12 anys entrenant i competint en la disciplina de gimnàstica de trampolí | Eurotramp Trampoline
Aquesta informació es va publicar originalment el 16 de març de 2016 i, per tant, la informació que hi apareix fa referència a la data especificada.
Fa justament un mes -el 16 de febrer- que va fer 18 anys. És la petita de tres germans i des de sempre ha viscut al centre de Manresa. El seu plat preferit és la pasta, sempre acompanyada de salsa de tomàquet. Des de ben petita que estiueja a Platja d'Aro, i "és com la meva segona casa", diu. Quan neda pel mar que banya aquest poblet del Baix Empordà s'oblida dels problemes. L'aigua, per ella, és com una teràpia. L'última pel·lícula que ha anat a veure al cinema és "Ocho apellidos catalanes", però el tipus de pel·lícules que més li agraden són les d'intriga i acció: "aquelles que et fan estar amb tensió a la cadira durant tota l'estona", somriu. Fa tres anys que conviu amb el Rudi, un cobai blanc, marró i negre, "i ara tindrem un gos de la raça Shiba", explica. Sempre que té temps lliure l'aprofita per dormir. De fet, "si no dormo les meves 9 hores no sóc persona", concreta. Desconnecta mirant sèries com "Modern Family" o "The Big Bang Theory", que la fan riure molt. Si ha de triar un lloc del món es queda amb Califòrnia, "perquè el clima que hi ha és molt agradable i m'agrada molt l'estil de vida que porta la gent d'allà". Ella és la Cristina, una jove que durant aquests quatre anys que té per davant es prepararà per competir a les Olimpíades de Tokio 2020 en la disciplina de gimnàstica de trampolí.

A quina edat vas començar a fer gimnàstica de trampolí?


Als 6 anys els meus pares em van apuntar a fer gimnàstica artística a l'Egiba de Manresa. Allà m'hi vaig estar 3 anys, però jo era molt petita, no m'ho acabava de passar bé, els entrenadors eren durs... I vam decidir canviar de centre, i vaig anar al Gimbe.  Allà és on vaig conèixer el trampolí. I em va agradar. En un dels Campionats de Catalunya de Trampolí en el qual vaig assistir, l'entrenador del Centre d'Alt Rendiment (CAR) de Sant Cugat d'aquesta disciplina em va veure i em va dir que li agradaria poder-me preparar per una competició mundial.

Caram, eres molt joveneta, no?


Sí, sí. Només tenia 10 anys. I quan em van dir això se'm van il·luminar els ulls i hi volia anar tan sí com no.

I vas acabar anant a entrenar al CAR.

Exacte. Hi anava cada cap de setmana i també algunes tardes d'entre setmana. Al cap de 2 anys, i quan havia de començar primer d'ESO, em van proposar d'entrar al CAR, que significava fer els estudis reglamentaris allà i, alhora, entrenar. Entrenar molt.

Molt què vol dir?

El meu horari diari era: em llevava a les set del matí, em duien en cotxe fins al CAR i entrava a l'institut del mateix CAR a les vuit i vint. Feia tres hores de classe i a les onze, quan acabava, em posava a entrenar fins l'hora que fos; tan podien ser la una, les dues, com les tres del migdia. El cas és que si no acabava l'entrenament d'allà no sortia. Després dinava i a un quart de quatre tornava a reprendre l'horari de classe, que consistia en tres hores més. I un cop acabava, a les sis, em tornava a posar a entrenar fins les vuit, les nou... fins que l'entrenament s'acabés, vaja. I cap a Manresa un altre cop. 

Quin ritme més frenètic!

Sí, sí. De fet no vaig acabar l'ESO allà: quan vaig acabar de fer el primer trimestre de tercer d'ESO vaig passar a estudiar a la Joviat, i només entrenava a Sant Cugat a les tardes. I és que durant els dos cursos que vaig fer allà, era tanta la dedicació que posava al trampolí i era tan intens el dia a dia, que quan arribava el cap de setmana, com que no tenia amics a Manresa perquè estudiava fora, em sentia molt sola.

Et va anar bé el canvi?

Molt. De fet assolia millor els objectius que quan em passava el dia allà, que el cos no m'aguantava. Hi ha persones que tenen un cos molt resistent i que aguanten entrenar matí i tarda sense problemes. En canvi jo sóc més de fer poca estona però molt intensament.

En què consisteix fer trampolí?

Es tracta d'un llit elàstic, on al mig hi ha una creu i un requadre dibuixat que l'envolta. El que ha de fer l'esportista en el requadre són 10 elements (elements serien com piruetes fetes a l'aire) i com més a prop de la creu millor.

Què t'aporta fer aquest esport?

Fer el que m'apassiona, que això costa molt d'entendre perquè si mai no has trobat una cosa que t'ompli de veritat és difícil de comprendre. És com una força interior que quan no tens res per continuar et diu que segueixis, que no ho deixis, que no pots abandonar perquè te'n penediràs. Quan fas el que has estat entrenant durant molt temps i et surt, i ets sobre el llit elàstic, en una competició, i acabes l'últim bot i saludes, ets sents la millor del món. 

T'ha ajudat a madurar fer trampolí?

Sí. La meva mare m'ho diu, que això m'ha fet créixer molt de pressa. Això per una banda és bo, però per l'altra és dolent.

Per què?

Perquè he hagut de prendre moltes decisions ja de ben petita. La gent de la meva edat comença a prendre decisions ara, als 18 anys, quan ha de decidir què vol estudiar o què vol fer. Jo vaig haver de començar a decidir molt abans. Aquest any he hagut de decidir, per exemple, entre el viatge de final de batxillerat, amb totes les amigues, o el Campionat Europeu que disputaré per Setmana Santa. 

I què faràs?

Aniré a l'Europeu, que és a Valladolid. 

Quina va ser la primera competició que vas fer entrenant al CAR?

El Campionat d'Espanya de Salt de Trampolí que es va celebrar l'any 2009 a Burgos. No em va anar gaire bé. Només tenia 11 anys i estava molt nerviosa. L'any següent, que va ser a Albacete, el canvi en mi va ser radical. Allà va ser el primer cop que vaig pujar en un podi, assolint la segona posició.

I el famós mundial pel qual t'havien dit que t'entrenarien?

Va arribar llavors, després que jo em classifiqués en el d'Espanya. Va ser a Metz (França) i vaig fer-ho realment molt bé. De 70 persones que érem vaig quedar quinzena. I jo era molt petita!

I a partir de llavors?

En cada Campionat d'Espanya he quedat primera. I en els mundials he anat assolint posicions prou bones.

Per on has viatjat gràcies a aquest esport?

He anat a Birmingham (Gran Bretanya), a Sofia (Bulgària), a Daytona Beach (Florida, EEUU), a Odense (Dinamarca)...

Als Estats Units? I tot això t'ho pagaven?

No. Només em van pagar el de Metz i el de Birmingham. Els altres me'ls han anat pagant els meus pares de la seva butxaca. De fet, si econòmicament no es va mínimament bé, aquest esport no es pot fer.

De Júnior a Sènior

"Ara sóc major d'edat i ja no pertanyo a la categoria Júnior; ja sóc Sènior. I competeixo amb gent que té de 18 anys en amunt, que té molta més experiència que jo en aquesta disciplina esportiva i que, fins i tot, en alguns casos han participat a les Olimpíades".

Canvia alguna cosa aquest pas?

La dificultat dels exercicis quan passes a ser Sènior, així com també l'exigència que se't demana, és molt major.

T'agradaria dedicar-te a això?

No em puc dedicar a això! Aquest és el problema. Voler sí, però no puc.

Per què?

No puc viure d'això. Aquest esport, si vull, el puc fer durant molts anys, però no podré viure mai d'ell primer de tot perquè encara cap espanyol no ha anat mai a les Olimpíades disputant aquesta disciplina -això vol dir que molt poca gent de l'Estat Espanyol coneix aquest esport perquè no s'ensenya per la tele, i de fet molta gent quan dius trampolí es pensa que és el de tirar-se a la piscina-, no hi ha subvencions, no hi ha patrocinadors... tot m'ho he de pagar jo. Per tant, com puc pretendre viure d'aquest esport? Si hi hagués molts espanyols que haguessin destacat pel seu nivell arreu del món, ho tindria molt més fàcil. I per això estudio, perquè sé que no m'hi podré dedicar.

I què estudies?

Segon de batxillerat científic.

Quina carrera vols fer?

O INEF o fisioteràpia.

No tens l'objectiu, d'algun dia, competir a les Olimpíades?

Sí que el tinc, sí. Quan ho aconsegueixi ho deixaré. Jo ara estic entrant en un nou cicle olímpic perquè aquest estiu hi haurà les de Rio de Janeiro. A partir d'aquí, tindré quatre anys per preparar-me perquè pugui entrar al Tokio 2020. 

El cicle olímpic que dius són aquests quatre anys que hi ha entre unes Olimpíades i les altres?

Exacte. 

I en què consisteix?

Els exercicis que hauré d'aprendre per classificar-me són els triflis –que consisteix en fer un triple mortal i un gir- i els triflis amb les cames estirades agafades per les mans. Això és el que totes les persones bones amb gimnàstica de trampolí fan. Aprendre a fer això em portarà un any. El segon any em servirà per millorar i competir molt. Llavors, de cara el penúltim any em dedicaré a realitzar moltes rutines senceres i ja en l'últim, les forces les posaré totes en classificar-me, que és el més important. En aquest quart any, els exercicis els hauré de saber fer amb els ulls tancats. Quatre anys es fan curts, a vegades.

Quin campionat decidirà si et classifiques o no?

El mundial de l'any abans de les Olimpíades. 

Hi ha algú més de l'estat espanyol que intentarà anar a les Olimpíades de Tokio?

La noia d'Espanya que està per sobre meu, que té 27 anys, ja ho va intentar amb les de Londres i no ho va aconseguir. De fet es va quedar a una plaça d'entrar-hi. Per aquestes de Rio ho va tornar a intentar però tampoc ha pogut. I ara representa que totes les esperances per una representació espanyola als Jocs Olímpics de Tokio estan posades en mi. De fet, en el mundial de trampolí d'aquest any només vaig competir jo, de noies, en representació d'Espanya.

I com et sents representant Espanya?

La veritat és que jo en aquell moment no em fixo amb a qui represento. Sóc totalment catalana, parlo català a casa i amb els meus amics, però quan vaig a competir aquestes coses les deixo a part. 

Quina és la cosa més maca que t'han dit referent al teu talent en el salt de trampolí?

Aquest estiu vaig anar a Califòrnia a entrenar-me amb l'equip d'Estats Units, perquè volia aprendre anglès i volia veure la manera com entrenaven allà per entendre perquè ells eren tan bons i jo no. Mentre estava entrenant va venir un noi xinès que va anar a unes Olimpíades a competir i em va dir "tu vals. Si segueixes seràs molt bona". Això, que m'ho digués una persona com ell, que va guanyar i guanya mil coses i que ha anat a moltíssimes competicions, em va emocionar moltíssim. 

Esport, estudis i ser dona

El fet que siguis una esportista de competició amb el teu nivell, es comprèn a l'institut?

La veritat és que no. A la meva classe hi ha un noi que juga a bàsquet, també, i com que la gimnàstica de trampolí no és coneguda, l'esportista de la classe és ell. Quan fan referència a l'esport, parlen d'ell. 

I per què creus que passa això?

Perquè juga a bàsquet i és un home. Això va així. I ho he d'acceptar tot i que em faci ràbia. Potser si anés tot el dia amb xandall i em fes veure, potser així sí que em considerarien més esportista. Però jo, a l'insti sóc una persona normal.

Està molt estereotipat l'esport.

Molt. De fet estic fent el treball de recerca sobre això. I faig com un anunci al món perquè vegin que l'home i la dona no són iguals, esportivament parlant. Si tu demanes a algú que et digui el nom d'algun noi futbolista, tothom te'n sabrà dir mil. En canvi, què passa quan demanes que te'n diguin un d'una noia? Ningú te'n sap dir cap. I el mateix passa amb molts esports.

 

Participació