Jordi Martí: «Fer el paper de Charlie m'ajuda per la meva vida personal»

Nascut a Sant Vicenç de Castellet. 21 anys. Estudia a l'escola de teatre Nancy Tuñón. Fa tercer. Abans d'això havia fet un any de periodisme, a la universitat de Vic, però "les ganes de ser actor guanyaven", diu. És més de mar que de muntanya però prefereix el fred a la calor. "Una persona d'extrems", es defineix. Actualment fa el paper de Charlie a la sèrie de TV3 La Riera. No s'assembla al personatge que interpreta però aprèn coses d'ell i del seu caràcter. Viu a Barcelona però va anar a passar les festes de Nadal al seu poble. El 27 de desembre, a dos quarts de 10 del matí ens vam trobar per fer un cafè.

Tota la vida vivint en un poble petit. Però quan acabes el batxillerat comences a volar.
Sí. Vaig decidir anar-me'n a Vic a estudiar periodisme. Aquell any va ser una mica estrambòtic perquè no m'agradava gaire el que estava fent, i vaig decidir que feia aquell any, per treure'm de sobre el primer curs de la carrera, però jo el que volia realment era fer interpretació i prou. O sigui que vaig anar cap a Barcelona a estudiar interpretació.

Fins al moment, mai abans havies estat en contacte amb el món del teatre?
Sí, a Sant Vicenç teníem un grup amateur de teatre musical que es deia Borrok Teatre. Érem adolescents que ens ho muntàvem tot. Vam fer Moulin Rouge, per exemple. Però professionalment no havia fet res de res. A mi m'agradava això d'actuar i del món de la faràndula i com que no és una carrera, els meus pares em van dir, "ostres, millor que ho tinguis com a hobby, però per si de cas fes una carrera que, en el cas que passés alguna cosa, com a mínim tindràs un títol". Però, ja veig intentar-ho fent periodisme, i en veure que era tan gran la meva passió pel teatre, m'hi vaig llençar de cap.

Com comences a relacionar-te amb La Riera?
Abans d'entrar a La Riera, vaig fer un teaser d'un projecte d'una pel·lícula que es diu "L'esclau de la sal", que vindria a ser un bookrider d'una novel·la de Manel Bonany. Hi vaig entrar a través d'un càsting que va organitzar l'Esteve Rovira, director de La Riera. Era un projecte per una pel·lícula però encara no s'ha dut a terme perquè econòmicament no pot ser. És aquí on em va conèixer l'Esteve i em va dir que fes un curs de càmera amb ell. Arran d'això em va proposar fer el càsting per La Riera. Em va dir, "Jordi, necessitem tres nois de la teva edat per aquesta temporada de La Riera. Et passem unes escenes, te les estudies i a veure si pots aconseguir ser un d'aquests tres". I em van agafar per fer el personatge del Charlie.

Coneixies els altres dos actors que van agafar?
Sí. Els coneixia a tots dos. El que fa de Bruno, el Jaume Casals, era amic meu de feia quatre o cinc anys. Ens vam conèixer del pubillatge.

Ah, però que tu vas ser hereu?
Sí! Vaig ser hereu del meu poble del 2010 al 2012. I el Jaume havia estat hereuet de Pineda de Mar i estava molt posat en aquest món. I clar, ens vèiem a les diverses trobades del territori que es feien del pubillatge.

Caram!
M'agraden molt les tradicions de la cultura catalana. A més, sempre m'he sentit molt lligat al meu poble.

Com és viure a Barcelona per un noi que sempre ha viscut en un poblet petit on tothom es coneix?
Vaig tenir un parell de setmanes de canvi molt bèstia perquè jo era una persona que vivia a Sant Vicenç, anava i tornava, tenia els meus amics del poble i l'únic que feia era, com a màxim, anar fins a Manresa. I va ser entrar a La Riera i tot va canviar radicalment: rutina fixa, amb gent molt coneguda del món de la interpretació, vivia a la ciutat més gran de Catalunya... amb un mes va canviar-me tota la vida. I és clar, vaig haver de passar per un període d'adaptació. Però ara estic molt bé, ja.

Vius sol?
No. Des del moment que vaig entrar a La Riera, que és quan em vaig traslladar a la gran ciutat, que comparteixo pis. Des d'aquest juliol visc amb quatre actors més, un dels quals és actor de La Riera, el Félix Herzog, que feia de Fer, l'altre el Carlos Cuevas, el Biel de Ventdelplà i una noia que també estudia interpretació.

T'agrada compartir pis amb actors?
Saps què passa? Tinc una feina d'actor, vaig a una acadèmica d'actors i al pis també som actors. Tot es redueix als actors. I a vegades necessito una via d'escapament. A mi m'encantaria viure amb una periodista, un metge i un enginyer, per exemple. A vegades m'agradaria rebre altres coses per no pensar tan en el mateix sempre.

Deu ser clau el contacte amb els amics de sempre...
És necessari. Els meus millors amics no són actors. Ni ho vull, eh! I si hagués de tenir una parella no m'agradaria gens que fos actor. M'agrada separar la meva feina de la meva vida.

T'ha ajudat a tocar de peus a terra el fet de no perdre el contacte amb els de sempre?
Sí, però jo tinc les coses molt clares. Em considero una persona molt humil. Penso que ser actor és com qualsevol altra feina. Si tens prestigi pots tenir-lo sent metge, periodista o el que sigui. Si ets bo amb el que fas, endavant. No perquè surtis a la tele has de ser més important. Això no és veritat.

La teva família entén el que fas?
Estan molt contents. Al principi els hi va costar aquest "mundillu" perquè deien "hòstia, vigila!", perquè el món de la faràndula és un món complicat. Hi ha molta gent que hi pertany i a més no es necessita cap títol per poder treballar. Hi ha molta gent que no ha estudiat res i fa un càsting i l'agafen. I clar, al principi els meus pares no em paraven de repetir que era un món complicat, que tan pots estar en auge com no fent res...és molt difícil mantenir-te. Però ara de moment estan ben contents.

Llarga vida a La Riera, doncs, de moment?
De moment sí! A veure què passarà!

Com t'has agafat el fet de passar de ser una persona anònima a ser conegut?
Jo sempre he tingut clar que aquesta professió portava això. Vull dir, ser actor porta ser reconegut, tenir fama. Però, com que ja ho sabia i ja ho portava de mà vaig mentalitzar-me que si feia la feina que m'agradava, el preu a pagar seria aquest, que la gent em conegués més. Té coses dolentes i coses bones. Les dolentes, per exemple, doncs que potser tens un dia que no et trobes bé o no estàs bé anímicament i de cop t'apareixen 10 nenes perquè et facis una foto amb elles. Has d'aguantar-te i fer bon paper, que no passa res perquè és el que comporta.

Notes que hi ha un tipus de públic que et segueix més que un altre?
Sí. Jo ho sé per les xarxes socials, perquè és el lloc on la gent més comenta i més coses diu. I em trobo que les que més em segueixen són les nenes de 12 a 15 anys, més o menys. Però, és clar, això també podria ser perquè és precisament la generació que més activa és a la xarxa. La realitat és que és aquest públic adolescent femení el que trobo que em segueix més.

Com portes això de ser una altra persona? Et costa sortir del paper del Charlie?
Ja porto bastants mesos amb el Charlie i la veritat és que de vegades em satura una mica. De vegades m'acabo creient que sóc el Charlie. A més, el Charlie i jo som molt diferents, però sí que hi ha trets del seu caràcter que me les inculco a mi mateix, per la meva vida personal. I això m'ajuda molt. És una teràpia. Hi ha moltes escenes que he fet que m'han marcat molt, per exemple, pel que fa amb la relació amb els pares. El Charlie és una persona que ajuda molt als seus pares, i això m'ha ensenyat a mi a fer-ho. He entès més la relació pares-fills.
 

"M'agrada més el cinema que el teatre"
M'agrada molt més el cine perquè hi té un paper molt important tot el que fa referència a les càmeres; els punts de vista diferents del director, l'escenografia de l'estètica de les pel·lícules... tot això m'encanta. Es poden fer moltes virgueries amb el cine. Per això també vaig fer periodisme durant un any, perquè el tema de les càmeres m'agrada molt.

Però allò que diuen que la calidesa que proporciona fer teatre no es troba a les pel·lícules...
Amb el teatre no enganyes. Amb el teatre tens un públic al davant. Sents que et mira, que està amb tu i que s'ho passa bé. El fet de rebre una resposta del públic és el millor que et pot passar. Per un actor, el públic és el seu eix vertebral, el seu tot. Si no hi ha públic no hi ha res. I sentir-te dalt de l'escenari i veure que reps respostes del públic, és genial.

A La Riera no hi ha públic, per això.
No hi ha un públic directe, però també rebem calidesa. La rebem al cap de quatre setmanes, que és el temps que hi ha entre que l'escena es duu a terme fins que s'emet a la televisió.

Tornant al teatre: com veus l'oferta cultural que s'ofereix a Manresa?
Manresa no està gens malament culturalment parlant, tant pel que he vist com pel que he sentit. No és el mateix que Barcelona, està clar, perquè allà tothom ha anat algun cop al teatre i la gent és més conscient de l'oferta cultural del moment. Però el que és cert és que el món del teatre està molt centralitzat a Barcelona. A Manresa el que està molt bé és el Kursaal, perquè és un teatre molt important, que coneix tothom: jo he parlat amb molts dels actors de La Riera del Kursaal i tots em diuen que està tan i tan bé. És més, la sala gran del Kursaal és una meravella. Moltíssims teatres de Barcelona no tenen punt de comparació amb la sala gran del Kursaal, tan pel que fa a la visibilitat com a l'acústica.


"Sóc actor per mi i per la Lydia"
El 28 de desembre de l'any 2012 el Jordi va rebre una mala notícia. La Lydia, una amiga que havia fet periodisme amb mi havia tingut un accident de cotxe i s'havia mort. Tenia 19 anys. "Amb la Lydia hi vaig tenir molta connexió perquè tots dos fèiem la carrera a contracor. El que volíem realment era ser actors. Vam viure una explosió conjunta de sentiments contradictoris que desembocaven a la pregunta: què estem fent estudiant això si el que realment volem és fer teatre?".

Fas interpretació per ella?
Moltíssim. Aquest principi de curs, una coach i psicòloga ens va venir a fer una xerrada i ens va preguntar que per què érem actors. Jo vaig respondre que ho era per mi i per la Lydia.