«Els soldats d'Ifni necessitem una abraçada, un reconeixement»

 

Prop de 200 morts, 574 ferits i una vuitantena de desapareguts. Fam, fred, calor i tota mena de penúries. Centenars de soldats de lleva abocats a un conflicte bèl·lic sense saber-ho. Aquest va ser el resultat de la guerra colonial d'Ifni entre el Marroc i Espanya, que va esclatar el 23 de novembre de 1957, quan l'exèrcit d'alliberament promarroquí penetrava a Ifni per a expulsar-ne la potència colonial espanyola.

 

El franquisme defensava a ultrança aquell territori, en bona part desèrtic, i va servir-se de soldats no professionals com en Josep Rafael Manuel Sabaté, un manresà que aleshores tenia 22 anys. Havia començat el servei militar al Regiment de Transmissions d'El Pardo (Madrid) per elecció pròpia el març de 1957, però aviat el destinarien a l'Àfrica com a membre d'una companyia expedicionària de ràdio del mateix regiment. Ningú no li va comunicar que en realitat s'embarcaria en una guerra. "En aquella expedició vam veure companys morts i ferits, imatges que mai no podré esborrar, i vam viure en condicions penoses, passant gana, fred i calor. Però malgrat tot, vam aprendre el valor de l'amistat. Allà es va crear una veritable família", explica en Josep Rafael Manuel Sabaté a Nació Digital. Aquest manresà de 77 anys ha creat un bloc on relata la seva experiència, amb un company de regiment, Francisco Acebes. 

 

El 30 de juny de 1958 se signava l'alto el foc. Espanya va conservar la colònia del Sàhara Occidental, però va cedir al Marroc el protectorat del sud, amb capital a Tarfaia. El 14 de novembre del 1975, sis dies abans de la mort de Franco, se signaven els acords de Madrid. Sobre el paper, es tractava d'una declaració de principis entre l'Estat espanyol, el Marroc i Mauritània respecte al Sàhara Occidental. Espanya transferia l'administració de la colònia, però no la sobirania, al Marroc i a Mauritània.

 

D'aquests acords només se'n va fer pública una imprecisa declaració: "Espanya es proposa de posar fi definitivament a la seva presència al Sàhara, com a molt tard, el 28 de febrer del 1976. En l'interval, es proposa de transferir els seus poders i responsabilitats a una administració temporal que s'ha de constituir per a l'adscripció dels governadors adjunts –marroquí i maurità– a l'actual governador general. Hi col·laborarà la Yemáa, que expressarà l'opinió de la població". La llei de descolonització del Sàhara va ser aprovada per les Corts espanyoles el 16 de novembre i, a final de gener del 1976, els últims militars espanyols abandonaven la colònia. Tres anys més tard, l'agost del 1979, Mauritània se n'anava de la part sud i deixava tot el territori en poder del Marroc. 

 

"El desenllaç d'Ifni va ser un error estratègic d'Espanya, perquè hauria d'haver mantingut aquelles terres sota el seu domini i cedir-les democràticament al poble sahrauí, que és a qui pertanyen, i no al Marroc. I després, van esperar massa a cedir el Sàhara Occidental, que en realitat va ser un mercadeig amb el suport dels Estats Units i de França", argumenta Sabaté. Efectivament, Espanya havia posat preu al Sàhara. El setmanari EL TEMPS destapava en un dossier que dos soldats catalans, Víctor Farré i Enric Oliva, havien elaborat un estudi sobre el cost que havia tingut per a Espanya la intervenció descolonitzadora al Sàhara, poc més de 14.500 milions de pessetes, i aquest és el preu que hauria pagat el Marroc arran dels acords de Madrid. 

 

Els soldats de lleva supervivents d'aquella guerra són avui homes de més de setanta anys, que denuncien que malgrat els morts i els ferits en el conflicte, "tots els governs democràtics espanyols han girat l'esquena al qui vam patir aquella guerra. Es menysprea la memòria històrica, ningú no en vol saber res i a hores d'ara encara ens fa mal", diu Sabaté. Lamenta que diverses associacions de veterans han fet gestions, "no pas per demanar diners, sinó perquè ens recordin i es valori la tasca que vam fer, en cap cas voluntària". Però tot han estat negatives.

 

"A tots plegats ens hauria de caure la cara de vergonya, perquè els governs espanyols s'han preocupat de moltes altres coses i la Guerra de l'Ifni l'han considerat oblidada. Només demanem que se'ns reconegui la nostra participació. És cert que ja es van donar subvencions als ferits i a les famílies dels morts, però nosaltres, de fet, només demanem un gest, una abraçada d'estima", insisteix aquest manresà. Sabaté entén que Madrid vulgui passar pàgina amb la guerra d'Ifni, perquè la qüestió afecta políticament el Marroc, els EUA i França: "Trobo lògic que s'oblidi un conflicte, però les persones no s'han d'oblidar", rebla.