23
de març
del
2013
Els serveis sanitaris atenen un dels ferits durant l'agressió, el 23 de març de 2012. Foto: LectorAquest dissabte 23 de març fa un any d'una de les agressions més salvatges que s'han viscut al Bages en els darrers anys. Quinze feixistes amb estètica nazi i al crit de " Sieg Heil", "caçaven" un menor, l'Albert, a prop de l'Stroika i l'apallissaven fins deixar-lo estès a terra en estat molt greu. Dos joves més també van resultar ferits, però de caràcter lleu. Després d'una investigació que es va portar en un escrupolós secret, i en una acció conjunta a diversos municipis, els Mossos, detenien, el 14 de juny, a 10 persones relacionades amb l'atac. Un mes després es detenien 4 persones més relacionades amb l'agresió. Deu dels catorze detinguts es troben en presó provisional a espera del judici.
Totes les notícies relacionades amb l'agressió
Comunicat de Manresa AntifeixistaEl 23 de març de 2012 una ràtzia feixista va estar a punt de costar la vida de l'Albert. L'atac va tenir lloc a Manresa al vespre, davant d'una sala de concerts amb les portes encara tancades tot esperant acollir un concert de música compromesa, música en directe, en definitiva. Tres-cents seixanta-cinc dies després podem dir que l'Albert va salvar la vida miraculosament, que les forces de seguretat han detingut als presumptes culpables i que la justícia, lenta, ha dictaminat presó preventiva per a elles esperant un judici que apunta motius ideològics però que encara s'ha de celebrar. Presó, de moment i com a mínim. Apunts clarividents que no opten per la versió oficialista i clàssica de la batussa entre tribus, afortunadament al segle XXI a l'Europa del capital. No és poc.
No és poc, però no en tenim prou. No en tenim prou perquè l'acte criminal en concret, aquest que va estar a punt de costar la vida a l'Albert, és una excepció de la qual tenim precedents històrics massa propers i que el cicle de la història ens empeny a no entendre com a excepcional ni anòmal al sistema. La història, entre moltes altres lliçons, ens ha ensenyat que té afany de repetició. Sobretot quan no se la té en compte. No cal retrocedir ni cent anys per trobar exemples de cops feixistes bèl·lics, esfereïdors, sense haver de creuar fronteres. Tenim gravats a foc més de quaranta anys de dictadura feixista a les nostres carns. I d'estertor franquista i "transició democràtica" igualment sagnant en poc més de trenta. De casos, tristament, a cabassos. No cal viatjar a l'Alemanya d'entreguerres ni a l'Amèrica del Sud dels setantes i vuitantes per a veure-hi clar. Ho tenim a tocar. Com l'agressió a l'Albert fa tres-cents seixanta-cinc dies: la mort, a tocar.
Tres-cents seixanta-cinc dies ençà a casa nostra ens hem fet un tip de cortines de fum i corrupteles vàries: una crisi imposada on és el poble, com sempre, qui posa els morts. El "primer món" s'ha fet més petit: som ara el tercer món del primer món. Seguim sense ser els més pobres, però som més pobres i ens ho estan fent pagar amb escreix. Entretant, altre cop a l'estat espanyol, la campanya de descrèdit de la Política (amb majúscules) ens arriba desacreditant de forma intencionada i setmana rere setmana a la classe política i els seus acòlits. "La política ja no serveix de res, deixeu-nos fer als polítics". I de retruc, o potser de manera totalment conduïda, moviments organitzats i polítics de tall clarament feixista i racista ocupen posicions de poder: Plataforma per Catalunya als nostres ajuntaments, el Front Nacional a França i Aurora Daurada al parlament grec. Per esmentar tres exemples fàcils de ràpida progressió i flagrant implantació amb un discurs simple i reduccionista en el que ens sembla una jugada perfecta. Tres-cents seixanta-cinc dies des de l'intent d'assassinat de l'Albert i la situació de crisi induïda no ha fet sinó empitjorar. Tres-cents seixanta-cinc dies després el caldo de cultiu que cuina el xef capitalista és més al punt encara per l'ebullició feixista.
A tota la xusma feixista, des de les tropes de xoc als barris fins a les estructures que es mimetitzen a les institucions democràtiques, els hi diem alt i clar: nosaltres som aquí i no passareu. A totes les institucions democràtiques i a totes les organitzacions que tenen per a bé subscriure comunicats benintencionats i adherir-se al dia contra el racisme de torn però són incapaces d'assumir compromisos adquirits i tan senzills com aïllar els feixistes al consistori o mantenir netes de pintades les parets de les nostres viles, els hi diem alt i encara més clar: aquí hi ha una trinxera necessària, som a la trinxera necessària i no ens en mourem. Esperem no haver d'acollir-vos quan aquesta trinxera sigui cridada, en ultimàtum i per tots els mitjans, a ser la tomba del feixisme. O el que seria encara pitjor: esperem no haver de trobar-vos a la trinxera enemiga.