Els audiovisuals també són al konvent.0. Foto: Isabel Palà
Enguany, en la sisena edició del Konvent, la temàtica girava entorn a la novel·la "1984" de George Orwell que va introduir i estendre els temes de la omnipresència i l'ull vigilant, el gran germà. És per això que moltes de les instal·lacions giraven entorn a conceptes com la religió (aquell que tot ho veu i tot ho sent) o la videovigilància. El control de l'individu que se sent lliure, però com deia la frase d'una de les instal·lacions: "com més llibertat creus que tens, més estàs sota control". No està malament pensar-hi una estona.
Un munt de llibres. Foto: Isabel Palà
Al Konvent.0 s'hi pot trobar de tot, des de uns ulls dibuixats que decoren totes les instal·lacions, uns ulls caminants que passegen pels afores de l'espai, fins a performance atrevides com la crema d'un gruix de llibres, iniciativa de l'artista Marc Sellarès. L’èxit és en part, gràcies a la suma d’instal·lacions fixes amb les performances. I, la màgia està en una sorpresa constant.
Vista en picat al konvent.0. Foto: Isabel Palà
De les instal·lacions i artistes que participaven en l'edició del 2011, em van impressionar els ulls observants de la sala dels "suicidis", ambientada amb espelmes i fotografies de persones que havien decidit suïcidar-se, acompanyades per un text amb l'explicació del perquè. La idea, pensada pel col·lectiu Dejavà i Jordi Plana pretenia mostrar l'estat social en el què vivim i en el què, sense dubte, existeix encara la repressió. La supressió d'identitats i la limitació en les llibertats fa que, a vegades, l'individu trobi en l'autodestrucció l'única sortida. Pell de gallina.
Un ull al Konvent.0. Foto: Isabel Palà
L'artista Rai Escalé va tenir, també, presència al Konvent d'enguany amb una iniciativa, en col·laboració amb Milos Koptak, titulada "Miroir Noir". Un conjunt de miralls presentaven els rostres d'una verge. L'objectiu de la instal·lació era fer visible la metàfora del mirall com a reflex d'allò conscient que moltes vegades neix de la inconsciència.
La presència de Rai Escalé va ser constant al Konvent.0 amb uns dibuixos que aconsegueixen tocar la bellesa tot explotant la monstruositat.
Contemplant petites relíquies. Foto: Isabel Palà
Les sensacions actuen lliures com una muntanya russa al Konvent. Tan aviat, una sala fosca amb imatges de la repressió i la mà dura de la religió, impartida durant una època en què sonava el cara el sol, aconsegueixen traslladar-me en el temps i sentir, per uns instants, l'angoixa que podien arribar a patir els alumnes de l'època. Al cap de 5 minuts, un crist ballador de sardanes, m'arranca un somriure.
I me'n deixo. De la intriga, a l'emoció continguda, a les rialles hi ha un pas. O 5. Els que separen una habitació de la següent.
La Isabel amb el Sergio. Foto: Isabel Palà
Marxem del Konvent d'allò més satisfets de l'experiència. Per a alguns és el primer cop i confirmo que l'endemà de l'aventura i tornen amb càmera fotogràfica. No podran retenir les sensacions, però si els moments que reproduirem (m'hi incloc) de tant en tant. Caminem cap al cotxe i de lluny l'espai en sí ja ens sembla una bona instal·lació artística. En una de les finestres un grapat de coloms observa l'amunt i avall de la gent. Observa... i ens observa. Com si, sempre, estiguéssim observats i jutjats pels ulls d'aquells que tot ho veueu i que... sembla, que tot ho sàpiguen.
Edifici al Konvent.0. Foto: Isabel Palà