La Isabel a la Descarregada de Brocanters

Si compres una cadira saps que, segurament, ha estat testimoni muda de múltiples històries; si inverteixes en una ràdio antiga, saps que, segurament, haurà estat la culpable de donar molt bones i males notícies als seus oients i, si et fixes en una caixa de música, pots arribar a imaginar quantes persones s'han quedat embadalides escoltant-ne les seves notes agudes. Probablement generacions diferents, en diferents moments històrics han experimentat sensacions similars davant un mateix objecte i això... té un cert punt màgic.

I si ens fem una foto? Foto: Isabel Palà

Per això només entrar al Palau Firal ja em sembla que es respira un aire diferent. Si més no, tots els que estem allà tenim un cert punt de romàntics. Ens passegem per entre els estands, toquem de passada els objectes, n'olorem la pols i les sensacions que ens susciten,... és com si esperéssim que ens diguin d'on venen. Però, en el fons, ens sembla més atractiu imaginar-ho.

La Descarregada de brocanters. Foto: Isabel Palà

És la primera vegada que es fa una fira de brocanters en format de descarregada a Manresa. És a dir de "deballage" (terme francès). Els participants arriben amb un camió i descarreguen en un espai (la tradició marca que sigui a l’aire lliure, però la possibilitat de pluja espanta). No hi ha preparació en infraestructura, important el contingut no el contenidor. En el cas de Manresa, l'entrada costa 3 euros, però no són diners a fons perduts. Són una inversió. Els que compren quelcom disposen d'aquests 3 euros de descompte. Tot són avantatges!

Quadres que dibuixen paisatges del passat. Foto: Isabel Palà

Em passejo entre les parades, hi participen un total de 40 expositors, i hi veig objectes de tota mena: càmeres de fotografiar antigues, cavallets de cartró, fotografies eròtiques en blanc i negre (i, perquè no dir-ho... amb poc destape!), miralls, taules, regadores,... Fins i tot portes de fusta. Parlem amb el responsable de la parada. Ens han sorprès i agradat aquestes portes gegantines i plenes de detalls. La porta que ens sembla més bonica, ens explica, té cita el diumenge amb una senyora que vol reconvertir-la en taula de menjador. Bona pensada!

Amb la música d'uns altres temps. Foto: Isabel Palà

M'enamoro d'un penjador blanc en forma de fulla. Però em faig agafar paciència. Ves a saber quantes coses més em queden per mirar, m’autodic... i no m'equivoco: descobreixo un telèfon antic, d'aquells que tenen una rodeta per anar marcant els números (a casa els pares encara n'hi tenen un). Me'l miro, me'l remiro i penso... és preciós, però segur que no deu funcionar. -- Sí que funciona sí!- em diu la dependenta. Ostres!, resulta que he pensat en veu alta. En demano el preu: -200 euros! Me'l miro, me'l remiro i me n'allunyo. A vegades els objectes amb història són massa cars per una servidora!

Làmpades i més làmpades. Foto: Isabel Palà

En una de les paradetes faig un descobriment que em deixa preocupada: una caixa de colors Alpino. D'aquells de caixa verda... bé, dels que jo feia servir a l'escola quan era xica. És això una antiguitat? Em sento una mica més gran, però també em venen a la ment molts records que m'omplen el matí de sensacions positives. Fer-se gran té aquestes coses. No deixo de caminar, amb la sensació d'estar passejant enmig de records d'uns i d'altres. I, també, entre els meus.

La Isabel i la Virgínia a la Descarregada de Brocanters. Foto: Isabel Palà

I entre pensaments i records, es fa la una passades i les parades comencen a tancar (els expositors venen de tot Catalunya i, fins i tot, del sud de França). És hora de dinar! De sobte m'adono que necessito el penjador en forma de fulla blanca. No vull marxar d'aquí sense una part d'història, que sumada a la meva història personal gaudirà d'una segona vida d'objecte. Me l'enduc al bolso, contenta! Com una nena amb sabates noves. Tot i que aquestes més aviat són velles. No sé a on ho penjaré, però tinc la certesa que li trobaré un lloc a mida. Sempre és fàcil trobar un lloc perfecte a totes aquelles coses que, de sobte ens resulten imprescindibles.

Dies després llegeixo que la cita ha tingut èxit i que tindrà continuïtat. Ho celebro. És una llança a favor dels romàntics i, també, una oportunitat per la història d'aquells objectes antics que, d'altra manera, només restarien vius en la memòria dels grans. I, la memòria, si no es transmet, no és eterna.