La Isabel al restaurant argentí Araucaria

D'això n'entenen força la Sandra i el Cesar. Ella és manresana i ell argentí, i entre els dos tiren endavant l'Araucaria (el nom prové d'un arbre que creix als Andes), al carrer Numància de Manresa cantonada amb carrer de Lleida. Un restaurant que beu de les dues influències: els secrets del receptari argentí i el tracte directe i de casa dels manresans. Tot ben barrejat...

No calen paraules... Foto: Araucaria

Arribem al restaurant al voltant de dos quarts de 10. Al menjador una bandera argentina s'encarrega de recordar-nos els orígens del lloc, tot i que no els oblidem... es noten en cada sabor. Em sorprèn no haver-me fixat mai abans en aquest restaurant. Es nota que som gent de costums, i que, a vegades, ens costa sortir de la rutina. Però descobrir restaurants nous és una bona manera de veure la ciutat, i els que hi viuen (veins de sempre i de nous) amb uns altres ulls.

Ens han reservat una taula a tocar de paret i ens expliquen que ens han preparat un menú a mida perquè puguem provar totes les especialitats de la seva cuina. Ja veiem a venir que serà un sopar de diumenge complert, d'aquests de panxa plena, però ens fa il·lusió. Jo, per exemple, no he estat mai abans a un restaurant argentí!

El provolone. Foto: Isabel Palà

La Sandra ens explica cada plat amb un somriure. I tot està tan bo que ens sap greu deixar res sense acabar. Tot i que ho hem de fer perquè... encara queden els segons.

Abans de començar amb la segona tanda de plats la Sandra em deixa entrar a la cuina a fer el xafarder. Això sí que m'agrada! (deformació professional). Aquell és el territori del Cesar que m'ensenya les seves eines professionals: "la parrilla! i "l'asador", els seus modus operandis per deixar la carn just al punt.

El César treballant a la cuina. Foto: Isabel Palà

La Sandra ens explica cada plat amb un somriure. I tot està tan bo que ens sap greu deixar res sense acabar. Tot i que ho hem de fer perquè... encara queden els segons.

Abans de començar amb la segona tanda de plats la Sandra em deixa entrar a la cuina a fer el xafarder. Això sí que m'agrada! (deformació professional). Aquell és el territori del Cesar que m'ensenya les seves eines professionals: "la parrilla! i "l'asador", els seus modus operandis per deixar la carn just al punt.

Un plat amb astruç. Foto: Isabel Palà

L'entorn acompanya i ens hi estaríem molta més estona però quan mirem el rellotge ens agafen les presses. Pràcticament toquen les 12 i l'endemà és dilluns. Per això ens apropem a la barra per acomiadar-nos dels amfitrions. El Cesar i la Sandra ens esperen amb uns xupitos de licor de canya i brindem tots quatre.

Perquè, a vegades, hi ha moltes coses per les que brindar. Com, per exemple, poder acabar un diumenge amb tan bones sensacions. I no només a l'estomac.