Enguany el festival se centra en la corrupció política i les relacions socials al segle XXI. L'objectiu: aflorar consciències i fer visible realitats que, a vegades, de tant veure-les les interioritzem, i ens semblen d'allò més normal.
El festival va engegar dijous amb l'acte inaugural celebrat a l'Auditori Agustí Soler i Mas entre mitjans de comunicació, aficionats al cinema, compromesos i, sobretot il·lusionats amb un projecte petit, fet per gent d'aquí però amb una projecció sense límits. Mirant cap a fora, tot i la crisi, que pesa.
La Isabel a la porta de l'auditori Agustí Soler. Foto: Isabel Palà
L'acte va arrencar amb el discurs del director del Festival (Ficna), Josep Maria Carrillo (que minuts abans havia estat atenent a la premsa al vestíbul de l'auditori), que va voler posar de manifest les dificultats a les que ha hagut de fer front el festival en temps difícils. Són temps difícils. I, també, va aprofitar per mostrar el seu suport públic al director del Festival de cinema de Sitges acusat d'exhibir pornografia infantil. El seu missatge va ser contundent a favor d'una major llibertat creativa i d'expressió. 
Els mitjans entrevistant Josep Maria Carrillo. Foto: Isabel Palà
Després dels parlaments va arribar la projecció del primer curtmetratge del festival: "Hemisferio", protagonitzat per Hugo Silva i Blanca Suárez. El curt mostra la realitat dels dos hemisferis, el dualisme entre els països desenvolupats i els subdesenvolupats, la lluita d'uns per arribar a l'hemisferi dels altres, la immigració, la por, la mort. Un treball curt però que, no obstant, aconsegueix comunicar moltes coses.
Comença la presentació. Foto: Isabel Palà
El plat fort de la jornada inaugural, per això, va ser el film: "Esperando a Septiembre". La directora Tina Olivares ( a qui, per cert, ens vam trobar minuts abans de l'estrena a un bar proper a l'auditori), present a Navarcles, va presentar la seva òpera prima, una comèdia agredolça sobre la vida de cinc amics que lluiten per sobreviure en un Madrid immers en la crisi econòmica, mentre esperen l'arribada del mes de setembre... quan tot hauria de canviar. És per això que per a ells és simbòlic menjar el raïm el darrer dia d'agost, per donar la benvinguda al què ha de ser un nou any. Un nou any, millor.
Un moment de la presentació del CLAM. Foto: Isabel Palà
El film fet amb pocs recursos ens acaba sorprenent (tot i alguna composició estètica dubtosa). Perquè és simple, però efectiva. Ens fa somriure i riure i, sí, reflexionar. I amb això marxem contents de l'Auditori perquè, tot i que sabem que hi ha molts conflictes per resoldre i que existeix una crisi que costarà de passar, també som conscients que la crisi és econòmica i que és lluny la crisi imaginativa. Encara hi ha lloc per les idees i la creativitat. I això és una cosa que no té preu ni entén de crisis. O, potser sí... de fet, es potencia amb les crisis. Alguna cosa n'hem de treure de bo no?
I per seguir reflexionant, el Clam continuarà el cap de setmana del 25-26 i 27. Tot i que la idea és que més enllà d'aquí us emporteu les idees a casa i centrifugueu...