La Isabel, al concert de Love of lesbian

Isabel Palà
02 de desembre del 2010

Si posem en una balança una nit com tantes altres nits, i una nit de viatge en el temps (fins a 1999) amb la banda Love of Lesbian, la resposta no pot ser una altra...

Vista del Silenci durant l'actuació de Love of lesbian Foto: Isabel Palà

Arribem a la sala Silenci de Manresa una mica abans del concert, per agafar posicions. No volem perdre detall. Ens col·loquem a tercera o quarta fila i veiem, des d'un lloc privilegiat, l'aterratge damunt l'escenari del líder de la banda, Santi Balmes, i la resta de grup, que arriben a Manresa apunt d'explicar la història d'amor i desamor que planteja el seu darrer treball discogràfic: "1999". El grup barceloní porta 2 anys de gira de presentació del seu darrer treball i va aprofitar la seva visita a Manresa per anunciar que desapareixerien dels escenaris... bé, fins a final de l'any vinent o l'altre... La declaració donava al concert, un toc una mica més especial, encara.

Els Love of lesbian van actuar al Silenci el passat 4 de novembre. Foto: Isabel Palà

A la penombra i amb l'emoció del directe, la personal veu de Santi Balmes és l'encarregada de fer volar als assistents per les lletres de Love of Lesbian. Ens explica què pot passar Un día en un parque o com són els universos infinitos i las noches reversibles, totes clàssics publicats en el seu àlbum "Cuentos chinos para niños del Japón". No oblida, per això les melodies del seu darrer treball que, amb el suport d'imatges (evocatives de les temàtiques de les cançons, algunes en format stop motion, i de ben segur, que encarregades a la realitzadora Lyona) ens fa partíceps dels moments d'alts i baixos que viuen les relacions de parella. "1999", el sisè treball de la formació, està compost per 14 cançons que narren la història d'una relació d'amor en les seves diferents etapes: de l'amor al desamor... com una pel·lícula. Com la pel·lícula que tots hem viscut, alguna vegada o altra.

Love of lesbian va presentar 1999 al Silenci Foto: Isabel Palà

El públic es coneix el sentimentalisme de Love of Lesbian i no s'està de cantar les seves cançons. "Cuestiones de familia", "segundo asalto" i, sobretot, "club de fans de John Boy", sonen com si el grup estés compost per centenars de registres de veu.  No tots sabem cantant, però a pocs els falta el sentiment per fer-ho.

Ens movem per la sala i pugem al primer pis. Des d'allà la visió que tenim és impressionant. El què aconsegueixen els concerts és gairebé utòpic: sintonitzen a molta gent que no es coneix, de personalitats i vides molt diferents, amb preocupacions quotidianes i la posen d'acord en una cosa. Escolten, canten i s'emocionen sota una mateixa bandera: la de la música.

1999 és el sisè disc de la formació. Foto: Isabel Palà

El grup canta, toca i s'implica durant més de dues hores. La seva posada en escena és visual, lluminosa i amb tocs humorístics com quan es col·loquen un cap gegant en forma de pèsol per entonar la cançó Te hiero mucho (historia del amante guisante) o quan Balmes es decideix a imitar al mític Raphael.

Isabel i Sergio. Foto: Isabel Palà

M'enamoren perquè parlen de coses senzilles i ho fan senzillament i perquè fan possible tot allò que no ho sembla, fins i tot celebrar l'arribada de l'any nou, amb campanades, petons i abraçades incloses. M'enamoren perquè saben trobar un equilibri entre els missatges gamberros (tot i que em va faltar la cançó de Marlene, la vécina del ático) i els emotius. I ho fan sense floritures. Natural, naturalment. Acaben el concert amb un audiovisual amb imatges de la banda i la cançó "moon river" (no puc evitar pensar en la mítica Audrey Hepburn cantant a Breakfast at Tiffany's). Un format melancòlic que els serveix per acomiadar-se de Manresa i, dit sigui de pas, de 1999.

Marxem a casa tan ràpid com podem que l'endemà toca aixecar-se d'hora per una nova jornada laboral. Ho fem entre mig tristos i mig contents i, sabent, igual que saben els Love of Lesbian, que la majoria de coses (potser no totes) tenen un principi i un final... tot i que si les escrius, potser en una cançó, es tornen eternes.