Entrada del manuscrit de Carme Ballester sobre la detenció de Companys. Foto: memoria.cat
Lluís Companys i Jover (1882-1940) fou el segon president de la Generalitat de Catalunya en temps de la II República espanyola. Prèviament ho havia estat "l'avi Macià". Durant el seu mandat de 1934 a 1940 (amb la Generalitat republicana a l'exili) també fou president d'Esquerra Republicana de Catalunya (1933-1934). L'any 1936, com a president de la Generalitat, va patir el cop d'estat per part dels feixistes. Del 1936 al 1939, com tots hem pogut estudiar, Espanya va entrar en una guerra civil que guanyaren els colpistes feixistes amb l'ajuda de l'Alemanya d'Hitler i la Itàlia de Mussolini. El 1939 es va haver d'exiliar, però, el 1940 les autoritats franceses del Govern feixista de Vichy van entregar Companys al Govern de Franco, que el va fer executar, després d'una farsa de judici sumaríssim ràpid; per raons polítiques.
Aquest divendres és el 70è aniversari d'aquell trist episodi. Per això, des de Manresainfo s'ha cregut convenient recordar la figura del president Lluís Companys. Un autèntic símbol de la lluita de Catalunya per la democràcia, la seva llibertat i la justícia social. Convertit en un dels màrtirs del país, hem volgut endinsar-nos ens els últims dies de la seva vida a través dels documents inèdits que l'historiador Joaquim Aloy ha fet públics fa poc. Alhora, hem volgut comentar alguns aspectes de la seva transcendència social i històrica.
El judici del president Companys encara no ha estat anul·lat
Per recuperar la memòria històrica, Espanya i Catalunya, han dut a terme, en aquests últims anys, força actes, lleis i actuacions polítiques i socials per tal de restablir la dignitat a aquells que van lluitar contra el feixisme espanyol durant la guerra civil i el franquisme. És per això, que entre les reivindicacions pendents, hi ha l'anul·lació, per part de les autoritats polítiques democràtiques espanyoles, del judici sumaríssim del nostre president. Això emperò, encara no s'ha aconseguit per la falta de voluntat política del Govern central.
Així, es dignificaria la seva figura, ja que el procés judicial fou una autèntica farsa tal i com ens recorda en Joaquim. Tot i això, el Govern del PSOE a través de la vicepresidenta de La Vega, no té intenció de fer-ho. La mateixa de La Vega, durant la presidència de Pasqual Maragall, va dir que "després de dos anys, aquesta qüestió estarà resolta". I en l'actualitat, quan és preguntada per aquest tema, exposa que no "es farà cap cosa més al respecte".
Nova documentació inèdita al voltant de la seva vida a l'exili i de la seva execució
Joaquim Aloy, ens explicava a casa seva que la troballa d'aquesta seixantena de documents inèdits fou "una casualitat". "Buscant en el fons de Josep Ester, un anarquista que es va jugar la vida a la resistència francesa, i organitzant la solidaritat a Mathaussen", ens explicava l'historiador, "vaig trobar aquests documents". Va ser doncs una molt grata sorpresa per a ell i un descobriment de gran vàlua per a la història de Catalunya.
Aloy va anar a l'Institut Internacional d'Història Social d'Amsterdam (Holanda) per consultar el fons dedicat a Ester, per tal de trobar més informació sobre el supervivent de Mauthausen, el manresà Joaquim Amat-Piniella.
Conxita Parcerisas, Joaquim Aloy i Pere Gasol amb el premi Història Sàpiens. Foto: AMHM
L'anarquista Josep Ester té un Centre d'Estudis Llibertaris a Berga que du el seu nom com a reconeixement a la tasca duta a terme, entre altres aspectes, per ser el Secretari General de la Federación Española de Deportados e Internados Políticos (FEDIP). Josep Ester, després de l'alliberament de Mauthausen, va continuar tenint contactes amb supervivents dels camps nazis i per aquest motiu, Aloy creia que en aquest arxiu podia trobar-hi algun document d'Amat-Piniella. Però el que no sabia Aloy, és que Ester també fou qui va ajudar a la dona del president (Carme Ballester), a recollir tota la documentació per obtenir una indemnització. Aquests documents es troben en aquest fons.
Joaquim Aloy: "la meva feina com a historiador és fer recerca i divulgar-la"
Tot el procés fins fer-ho públic tota la documentació trobada va ser lent, però fructífer: mesos de treball de recerca, verificació, ordenació i contextualització de la documentació, transcripció i traducció d'alguns documents escrits en alemany o francès i finalment difusió de tot el material a través de les noves tecnologies.
Aloy ens va comentar que "la feina d'investigador no només és dur a terme recerca, sinó també, donar-la conèixer". Per aquest motiu, tots els documents trobats a Amsterdam han estat penjats en una web especialment dedicada a aquesta documentació. Dissenyat per Arnau Aloy i construïda per Josep Alert i el mateix Joaquim Aloy, aquest nou espai digital de consulta històrica i divulgativa, a l'abast de tothom, forma part del portal de webs memoria.cat que ha rebut aquest mateix any el Premi d'Història Sàpiens 2010.
Documents vivencials, escrits amb un estil molt directe (tot i la cruesa del que estava vivint) per Carme Ballester, la segona esposa del president Companys, amb records gravats durant 29 anys; seria un resum del que podem trobar en aquesta web especial sobre aquesta troballa. Un tresor per a la història de Catalunya.
Carme Ballester i la seva vinculació amb "la resistance"
En aquesta documentació, es constata l'actuació de Carme Ballester en l'organització de la resistència francesa, en la qual, a més, "va protegir i amagar persones de raça jueva".
El paper de Carme Ballester com a dona del president Companys
Dintre de la troballa, hi ha alguns documents a destacar. Entre els quals, es pot comprovar el paper (institucional i social) no tant conegut, de Carme Ballester. A través d'aquesta nova documentació el seu paper recobra força. Ella va donar suport al seu marit fins al final, va ajudar als jueus exiliats que s'amagaven a casa seva, i sempre va assumir el paper d'esposa del president de Catalunya. És per això, que quan és executat el seu marit, no vol rebre cap documentació dels franquistes, ja que són "els seus botxins". I tampoc vol mentir sobre ella mateixa, perquè seria tergiversar la història de tot un país. Per aquest motiu, quan alguns dels jueus als quals havia ajudat, li proposaven (anys més tard) que -per tal de rebre una indemnització- afirmés que el seu marit havia estat en un camp nazi, ella s'hi va negar en rodó. Ella era la dona d'un president executat. Tot i que aquesta mentida seria el camí fàcil cap a nous ingressos, Carme Ballester, es manté en la seva postura institucional de recordar la història del seu país i recordar l'afusellament del seu marit. I això, li va allargar el procés per obtenir una indemnització. En algun dels papers que podem trobar al web, Carme escriu: "No puc trair la història de Catalunya". Un acte de valentia i coherència en temps de dificultats econòmiques.
En aquests papers, també s'assenyala la forta estimació (i admiració) que li tenia, a banda del seu marit, al fill de la primera esposa d'aquest, el Lluïset, que patia una malaltia mental greu. Carme Ballester el va cuidar sola en temps difícils, fins que el seu fillastre va morir, el 1956.
La relació entre l'anarquista berguedà Josep Ester i Carme Ballester
Al final de la seva vida, quan es troba malalta, demana l'ajuda de Josep Ester (la raó per la qual, s'ha pogut trobar tots aquests documents). Ballester, no vol demanar el document de defunció dels seus botxins. I per això Josep Ester li ajuda a recollir altres documents que acreditin que era la dona del president Companys, i d'aquesta manera acreditar-ho a un Land (regió alemanya que tenia competències en aquestes qüestions). Les autoritats alemanyes i franceses (en plena democràcia, el 1969) lliuren els documents que necessita Carme Ballester per reclamar la indemnització.
El règim franquista no vol, emperò, col·laborar, "perquè vol tapar a ulls d'Europa, la seva vinculació amb els règims feixistes de Vichy i Hitler", ens analitzava l'historiador. Les autoritats franquistes tampoc volen que se sàpiga que el judici sumaríssim va ser "secret, ultra ràpid i sense garanties judicials mínimes" ens va complementar Aloy per entendre la dificultat del procés de recollida de documents del govern franquista per rebre la indemnització. Finalment l'any 1970, Carme Ballester va rebre la indemnització. Un any i mig després, va morir.
La detenció del president: la col·laboració dels nazis i els francesos amb Franco
Una de les curiositats sobre els escrits de Carme Ballester és la manera que té de parlar sobre el passat "com si estigués vivint en aquell mateix instant". Joaquim Aloy ens explica, a partir d'aquesta constatació, que a Carme Ballester, la mort del seu marit "la va marcar durant tota la seva vida, i que per aquesta mateixa raó, el document on ella explica la detenció del seu marit, enviat a Josep Ester per rebre la indemnització; tot i haver passat 29 anys, sembla com si hagués estat escrit el dia següent de l'execució". En aquest document, Ballester explica amb tota mena de detalls la detenció del president.
El segrest de Companys fou una col·laboració entre els nazis alemanys i els feixistes francesos, que es van saltar la legalitat (l'statuts de "refugiat polític", i per tant, la Convenció de Ginebra). La documentació trobada a Amsterdam ho ratifica. Segons un certificat del ministeri francès, Lluís Companys va ser lliurat als alemanys.
70.000 francs per la resistència, pels exiliats jueus i per sobreviure
Ballester explica "que els gendarmes que el van detenir van entrar quatre cops a registrar casa seva perquè no es creien que un president a l'exili visqués amb només 70.000 francs". Ballester els va etzibar que realment "no coneixien qui era el seu marit". Aloy exposa que "el govern de Negrín -president de la República el 1939- es va quedar amb tot el patrimoni de la Generalitat abans de traspassar la frontera".
"L'heroica" mort del president creient en la victòria dels aliats
"El sinistre Pedro Urraca va detenir a França al president, conscient de que seria assassinat a Espanya" ens va clarificar l'historiador. A Espanya "van torturar i humiliar el president", ens va explicar en Joaquim Aloy a casa seva. Recordant emperò que "la seva mort va dignificar la figura de Companys ja que va morir amb una serenitat increïble". Per Aloy, "la seva mort, fou extraordinàriament digna". Fins i tot, els franquistes es van admirar de l'enteresa de Companys davant el piquet d'execució i el seu crit "Per Catalunya". El mateix Lluís Companys en els seus darrers escrits afirmava referint-se a la seva mort imminent: "La meva petitesa no podia esperar una fi més digna".
Esquela enviada per Carme Ballester l’octubre de 1944 amb motiu del 4t aniversari de la mort de Companys. Foto: memoria.cat
Lluís Companys fou afusellat a Montjuïc el 15 d'octubre de 1940, després d'una farsa de judici. "Havien matat un símbol del poble de Catalunya: era rabassaire, catalanista, obrerista, republicanista, president de la Generalitat. Tot el contrari del que representaven els franquistes", ens va recordar l'historiador.
Dos mesos abans de la detenció, Lluís Companys va escriure una carta a l'escriptor Jaume Miravitlles, on expressa la seva creença de que els aliats guanyaran la batalla als règims feixistes: "No és possible que els valors morals de la humanitat siguin trepitjats".