La Isabel, Cesk Freixas i els Amics de les Arts

El concert va engegar amb l'actuació de Cesk Freixas, del 84, com una servidora, que va repassar temes del seu darrer treball i també de discografia anterior: "Diuen", "La petita rambla del poble sec", "la princesa de la revolta",... Tots amb un alt component reivindicatiu, fidel a la figura de l'autèntic cantautor (com Raimon o Ovidi Montllor). La independència, la llengua, la identitat, la importància en la presa de consciència social són conceptes que es repeteixen en les seves melodies i que ell no dubte en subratllar en el seu discurs entre cançó i cançó. No oblida, per això, els grans temes socials com els conflictes armats, les fronteres i la violència contra la dona. Els que som allà aplaudim, escoltem el que a vegades només sentint ens passa per alt i ens emocionem. "Tan de bo la música servís per dir Prou". I és que no hi ha millor arma que les paraules. Justes, mesurades i punyents i tan difícils de digerir a vegades que ens arrelen a dins com una cicatriu de guerra.

Cesk Freixas marxa de l'escenari i es trenca el silenci (tot i que al fons de la sala feia estona que no n'hi havia gaire). Uns aprofiten per comentar la jugada, d'altres s'aixequen per si poden fer un mos, sense gaire sort, i els últims aprofitem per enviar algun missatge de mòbil i fer un voltet per la sala i tirar quatre fotos. No tenim gaire temps. O en tenim molt per endavant,... depèn qui s'ho miri.


Cesk Freixas va obrir el concert a Cal Llovet. Isabel Palà

Els Amics de les arts apareixen apoteòsics. Es nota que ja n'han voltat uns quants d'escenaris. No només juguen amb les lletres i els ritmes de les seves músiques, sinó que incorporen tocs humorístics i historietes kafkianes que aconsegueixen convertir el concert en un veritable show humorístic. Sedueixen amb sons de fantasia amb cançons com "Dejà Vu", "L'home que treballa fent de gos" o "Súper bon noi" però convencen amb les cançons més quotidianes que toquen temes tan universals com l'amor , el desamor o la convivència.
 

No ho fan sols, els acompanya la Bred and Banda que dóna una nova sonoritat a la banda i aporta tocs sorpreses com lel midley o max mix de les cançons dels Amics en versió italiana. El concert es va allargant però no tenen presa. Ni nosaltres tampoc. És un concert de menjador de casa, de cerveseta i espelma. Un concert tranquil a on els Amics semblen sentir-se d'allò més còmodes i a on tornen a donar mostres del seu saber fer amb les noves tecnologies. De fet, entre monòlegs descabellats, passejades amb la web cam i cançons, el grup acaba tocant durant dues hores seguides.


Amics de les Arts i Bred and Banda cantant en italià. Isabel Palà

Deixen les millors cançons pel final del concert i avisen: aplaudiu poc o molt tornarem a sortir. No pensàvem marxar! El públic s'aixeca de les cadires, fa massa estona que pica de peus a terra en un gran exercici de contenció. La vergonya desapareix i tots, grans i petits, ballem al ritme de Jean-Luc, Bed&Breakfast o A Vegades. No ens veiem des de fora, però al menys jo, tinc la sensació que devem fer molta patxoca! Ballem despreocupats i això ens agrada. I és que Els Amics de les Arts ens agraden.
 

Jo no sé perquè. No sé dir si son les lletres, si és l'ambient de bon rotllo si simplement parlen del que jo parlaria si sabés fer cançons. Sigui com sigui aconsegueixen injectar una dosi d'optimisme de la que anem molt necessitats avui en dia.

Marxem del concert contents i amb molts aprenentatges nous. Perquè sabeu que si canteu, sense errors, la cançó "d'Exercici seixanta" a les secretàries de les universitats us poden caure 5 crèdits de lliure elecció? (podeu provar-ho. De ben segur que alegrareu el dia a algú). Mentre marxem, encara tenim temps, d'observar el gruix de xapes i samarretes que els Amics han posat a la venda per si algú (i en son uns quants) es quedava amb ganes de més...

I, de fet, em sembla que encara porto el seu CD al cotxe. Apunt, si cal per fer quilòmetres fins a punts utòpics i surrealistes com els que et poden permetre fer ninots de neu al mar.