Manresa - Lleida, viatge al passat

De Manresa a Lleida, en cotxe, hi ha 115 quilòmetres. Sense córrer, amb tranquil·litat, pots fer el trajecte d'anada i tornada en menys de tres hores. Però si no tens cotxe i hi has d'anar en tren, ja cal que disposis, com a mínim, de 4 hores i mitja. Més de mitja jornada laboral, mig dia perdut entre transbords i sotragades. I no es tracta d'un viatge de plaer, precisament.

Si hem de fer cas a la pàgina web de Renfe, el primer tren del matí surt de Manresa a les 9:27, i arriba a Lleida a les 11:40. La realitat, com Manresainfo va poder comprovar, és ben diferent. Degut a les obres de millora de la via, el trajecte entre Manresa i Calaf s'ha de fer per carretera, i els passatgers provinents de Barcelona, així com els que s'incorporen a Manresa, han d'agafar el bus que surt des del pont de la Reforma. L'indret exacte és una incògnita, ja que no hi ha cap cartell que ho indiqui, ni tampoc cap indicador que expliqui com anar des de l'estació fins la parada. Un cop endevinat l'indret gràcies a l'ajuda dels passatgers més experimentats, arriba la primera sorpresa, ja que tot i que l'hora de sortida anunciada a la web és les 9:27 (la mateixa que et recorden a la taquilla), el bus no arrenca fins les 10, després que hi puguin els viatgers que arriben al tren provinent de Barcelona.

En total, som una trentena de persones, i n'hi ha més d'un que no en sabia res, de la necessitat de fer transbord. El viatge fins a Calaf és ràpid i directe, ja que un segon bus s'ocupa de portar fins als pobles (Rajadell, Aguilar de Segarra, Sant Pere Sallavinera) als viatgers que s'hi dirigeixen. La resta fem el trajecte directe, en un bus confortable i pelats de fred per culpa de l'aire condicionat (les més veteranes i previsores es posen la rebequeta).

Un cop a Calaf, cal baixar del bus i pujar al tren, que espera a l'estació a tocar de la parada del bus. El desplaçament és curt, però per als que traginen maletes o motxilles, l'esforç addicional és prou molest.


De l'autobús a l'estació de trens a Calaf. Jordi Masdeu

Deu minuts més tard, el tren es posa en marxa, i de seguida adquireix una velocitat de creuer gens perillosa (uns 65 km/h de mitjana), truncada aquí i allà per les constants parades (fins a 10) i les frenades incompressibles. Davant les circumstàncies, només queda prendre paciència i contemplar el paisatge, que es transforma lentament des de la grogor del camps acabats de segar de la Segarra fins la verdor del regadiu lleidetà. A mida que ens acostem a la destinació, el tren s'omple de gent, sobretot de treballadors temporers, per als que el tren representa el mitjà de transport més barat. Finalment, el tren entra a l'estació Lleida-Pirineus, on el vell comboi regional contrasta amb els lluents vestíbuls i els rapidíssims AVE, que arriben a Barcelona en poc més d'una hora (i passant per Tarragona!). Ja és migdia, i els viatgers provinents de Barcelona han agafat el tren a les 8 i cinc del matí.
 

El viatge es fa pesat, però el sol encara no pica, i l'energia de l'esmorzar encara no ha estat gastada pels esforços de la jornada. Ben diferent serà el viatge de tornada, amb el cos cansat i el cap pensant en el sofà de casa. Per no arribar a les 11 de la nit, agafo el tren de tornada a les 15:55, l'únic entre el del matí i el de la nit. A les guixetes de l'estació lleidetana ningú no m'adverteix de les incidències del viatge, i dedueixo que més d'un s'endurà una sorpresa ben desagradable quan el facin baixar a Calaf. Mentre vaig cap a l'andana, passo davant la porta de la Sala Club de l'AVE, on els clients preferents són tractats a cos de rei. Per a ells, Renfe sí que s'espavila.

Tal i com m'esperava, el viatge de tornada es fa molt més pesat, i les cares dels viatgers reflexen el cansament i les ganes d'arribar a destí. Per acabar-ho d'adobar, el vagó no para de fer sotracs, i la majoria de viatgers optem per canviar d'ubicació i cercar seients més adients en altres compartiments. Una hora i vint minuts més tard arribem a Calaf, sense que per megafonia s'expliqui res. Els uns avisen als altres, fins que el tren queda buit i els més despistats segueixen els més veterans, ja que, altre cop, no hi ha cap senyal que indiqui el camí ni cap cartell que assenyali la parada del bus.


De tornada, a Calaf, del tren a l'autobús. Jordi Masdeu

En aquesta ocasió, el bus va força ple, i una colla de joves excursionistes s'han de quedar a terra, esperant l'arribada d'un altre bus que els porti fins a Manresa. Després d'estar uns dies de colònies, i amb la perspectiva de l'arribada a casa, res millor que un viatge d'aventura per la Catalunya interior.

El trasllat per carretera torna a ser ràpid, tot i que l'aire condicionat que sobrava al matí el trobo a faltar ara que el sol pica amb força. Mitja horeta i ja som a Manresa, final de trajecte després de dues hores i un quart. Uns quants viatgers, encara, han d'agafar el tren, per acabar d'arribar a casa.

El proper 15 de novembre farà un any que les obres haurien d'haver acabat, i tot just s'acaba d'obrir el concurs per licitar-les. La durada del trajecte Barcelona - Lleida passant per Manresa pràcticament no s'ha escurçat des que es va inaugurar la línia, fa més de 150 anys, i els transbordaments i les incomoditats s'han d'afegir al cost del bitllet, que actualment val 10,70€. L'alternativa, per als que volen fer el trajecte complet, és l'AVE, que triga una hora escassa i que costa, com a mínim, 45,90€. La Renfe ho té molt clar, i sap quina línia ha de reforçar i a quina no val la pena dedicar-hi mitjans. I els manresans? Els manresans, i els de tots els altres pobles d'entremig, que es fotin.