24
d'abril
del
2010
El dijous 22 d'abril va tenir lloc a la sala de Plens de l'Ajuntament de Balsareny l'acte de cloenda de la campanya de Balsareny Decideix, que celebra una consulta popular el diumenge 25 d'abril, dia de la Festa Major.
Albert Mulero, membre de Deumil.cat i coordinador de Castellbell Decideix, va explicar l'origen de la plataforma Deu Mil en xarxa per l'autodeterminació, que vol donar a conèixer internacionalment la legítima aspiració del poble català a la independència. La iniciativa espontània, fonamentada en criteris de xarxa i transversalitat, va tenir un gran ressò i va portar una gran gentada a Brussel·les el 7 de març de 2009, per fer-hi sentir les reivindicacions de Catalunya. Després va promoure una ILP (iniciativa legislativa popular) al Parlament de Catalunya demanant la convocatòria d'un referèndum per la independència, que va ser rebutjada per la Mesa del Parlament, tot i que una Resolució d'aquest òrgan ja el 1989 establia que "Catalunya no renuncia al dret a l'autodeterminació". Arran d'aquella negativa, el 13 de setembre de 2009, Arenys de Munt va decidir celebrar el referèndum per iniciativa pròpia, amb un gran ressò mediàtic i una considerable alarma als ambients espanyolistes del govern i de l'oposició, a més de les reaccions de partits feixistes.
Després d'aquesta primera consulta, el 13 de desembre van fer-ne 167 poblacions més; el 28 de febrer, 80 més; i ara, el 25 d'abril, 211 pobles i ciutats com Manresa, Girona, Lleida, Reus, Balaguer... Amb un total de més d'un milió d'electors convocats a les urnes. Ha destacat que, dels 35 municipis del Bages, el dia 25 n'hauran celebrat la consulta 29. El proper objectiu dels Deu mil és el 7 de maig a Ginebra, per denunciar a l'ONU que l'Estat espanyol no reconeix als catalans el dret a l'autodeterminació, proclamat per aquest organisme internacional el 1966 en el marc del Pacte pels drets polítics i civils i el Pacte pels drets econòmics, socials i culturals; pacte que fou assumit per Espanya l'any 1977dels catalans a decidir. Ha destacat la capacitat de mobilització de la societat civil catalana en aquestes consultes populars i ha demanat la unitat dels partits polítics per canalitzar la voluntat que sorgeixi de les urnes.
Ramon Canela, espeleòleg, fabricant i escriptor, autor del llibret Catalunya, camí de la independència, que ha obsequiat a tots els assistents, ha fet un resum històric de quan Catalunya va perdre la independència el 1714 i de l'evolució del nacionalisme català fins als nostres dies. Ha subratllat que avui dia, en el marc d'una Unió Europea democràtica, i atès el context internacional, la independència és possible sense por de represàlies violentes. Ha exposat diversos arguments sobre el per què Catalunya necessita ser independent, entre els quals l'expoli fiscal i el fet que Espanya mai no ha respectat els catalans, ens nega els drets i ens rebutja. Sobre el com i el quan, ha dit que l'òrgan democràtic que té poder per proclamar la independència és el Parlament de Catalunya i ha demanat també la implicació dels partits polítics en aquest objectiu bàsic. En paraules seves, “Catalunya és un poble fort; sinó no existiria ja. Si tenim la voluntat de ser independents, ho aconseguirem”.
Marc Selgas, politòleg especialitzat en relacions internacionals, ha fet unes reflexions sobre la democràcia i sobre les mancances democràtiques de l'Estat espanyol, mancances que ha comparat amb un càncer que s'estén per metàstasi. Ha destacat nou aspectes en què aquestes mancances es fan tristament paleses:
Albert Mulero, membre de Deumil.cat i coordinador de Castellbell Decideix, va explicar l'origen de la plataforma Deu Mil en xarxa per l'autodeterminació, que vol donar a conèixer internacionalment la legítima aspiració del poble català a la independència. La iniciativa espontània, fonamentada en criteris de xarxa i transversalitat, va tenir un gran ressò i va portar una gran gentada a Brussel·les el 7 de març de 2009, per fer-hi sentir les reivindicacions de Catalunya. Després va promoure una ILP (iniciativa legislativa popular) al Parlament de Catalunya demanant la convocatòria d'un referèndum per la independència, que va ser rebutjada per la Mesa del Parlament, tot i que una Resolució d'aquest òrgan ja el 1989 establia que "Catalunya no renuncia al dret a l'autodeterminació". Arran d'aquella negativa, el 13 de setembre de 2009, Arenys de Munt va decidir celebrar el referèndum per iniciativa pròpia, amb un gran ressò mediàtic i una considerable alarma als ambients espanyolistes del govern i de l'oposició, a més de les reaccions de partits feixistes.
Després d'aquesta primera consulta, el 13 de desembre van fer-ne 167 poblacions més; el 28 de febrer, 80 més; i ara, el 25 d'abril, 211 pobles i ciutats com Manresa, Girona, Lleida, Reus, Balaguer... Amb un total de més d'un milió d'electors convocats a les urnes. Ha destacat que, dels 35 municipis del Bages, el dia 25 n'hauran celebrat la consulta 29. El proper objectiu dels Deu mil és el 7 de maig a Ginebra, per denunciar a l'ONU que l'Estat espanyol no reconeix als catalans el dret a l'autodeterminació, proclamat per aquest organisme internacional el 1966 en el marc del Pacte pels drets polítics i civils i el Pacte pels drets econòmics, socials i culturals; pacte que fou assumit per Espanya l'any 1977dels catalans a decidir. Ha destacat la capacitat de mobilització de la societat civil catalana en aquestes consultes populars i ha demanat la unitat dels partits polítics per canalitzar la voluntat que sorgeixi de les urnes.
Ramon Canela, espeleòleg, fabricant i escriptor, autor del llibret Catalunya, camí de la independència, que ha obsequiat a tots els assistents, ha fet un resum històric de quan Catalunya va perdre la independència el 1714 i de l'evolució del nacionalisme català fins als nostres dies. Ha subratllat que avui dia, en el marc d'una Unió Europea democràtica, i atès el context internacional, la independència és possible sense por de represàlies violentes. Ha exposat diversos arguments sobre el per què Catalunya necessita ser independent, entre els quals l'expoli fiscal i el fet que Espanya mai no ha respectat els catalans, ens nega els drets i ens rebutja. Sobre el com i el quan, ha dit que l'òrgan democràtic que té poder per proclamar la independència és el Parlament de Catalunya i ha demanat també la implicació dels partits polítics en aquest objectiu bàsic. En paraules seves, “Catalunya és un poble fort; sinó no existiria ja. Si tenim la voluntat de ser independents, ho aconseguirem”.
Marc Selgas, politòleg especialitzat en relacions internacionals, ha fet unes reflexions sobre la democràcia i sobre les mancances democràtiques de l'Estat espanyol, mancances que ha comparat amb un càncer que s'estén per metàstasi. Ha destacat nou aspectes en què aquestes mancances es fan tristament paleses:
- El cap d'Estat va ser designat pel franquisme. La seva figura va ser teòricament refrendada en un referèndum en què els electors, poc acostumats encara a la democràcia, van votar sense haver-se llegit a fons allò que es votava, seguint les consignes dels partits en qui confiaven. A més, el pretès paper de mediador que generalment s'atribueix a la monarquia no es desprèn d'enlloc del text constitucional.
- El sistema de partits espanyol va clarament enfocat cap al bipartidisme, que té molt poc valor democràtic; mentre que a Catalunya hi ha més partits, i amb la diversitat d'opcions i de pactes el sistema democràtic hi guanya.
- Poca cultura democràtica entre la gent jove a Espanya. Una enquesta del 2002 posava de manifest que al 40% dels joves li era igual viure en democràcia o en una dictadura.
- La dicotomia esquerra-dreta. La Constitució espanyola va ser feta en un moment en què partits com ERC estaven encara il·legalitzats, i el PSOE es va aplanar davant les exigències d'AP (l'antecedent directe del PP actual) per fer una Constitució descaradament de dretes.
- La Constitució es considera com la fita definitiva, intocable, de la democràcia, quan en realitat no n'és sinó el punt de partida, des del qual s'hauria de continuar avançant i aprofundint.
- No hi ha separació de poders. Si Montesquieu aixequés el cap es moriria! El Poder Executiu decideix allò que el Poder Legislatiu legisla, i no parlem del Poder Judicial: elegits a dit i substituïts o mantinguts fora de termini segons convingui.
- Existència legal de partits feixistes com Falange; a diferència de com ho han resolt països com Alemanya, França o Itàlia.
- Memòria història. Felipe González va dir “és important recuperar la memòria històrica; però no a Espanya, perquè podria ferir sensibilitats”. Inimaginable en qualsevol altra democràcia.
Les consultes populars han de servir per començar a prevenir aquest tumor que s'està estenent per l'Estat. Si anéssim units ho podríem aconseguir. Ha posat l'exemple d'un equip de futbol en què els jugadors són menys que els de l'equip contrari i mentre els vant fent gols encara es discuteixen entre ells. Ha fet una crida a la unitat i a fer un pas endavant.
Joan Fonollosa, enginyer industrial i professor de la UAB i la UPC, ha fet pedagogia sobre la teoria i pràctica de la independència. L'autodeterminació és el drets dels pobles a decidir el seu futur i a organitzar-se políticament. Però la Constitució espanyola només reconeix un poble, l'espanyol. Per tant, caldrà que en algun moment ens saltem la llei. El dret internacional funciona sobre un principi pragmàtic (qui mana?), però també sobre un principi democràtic: allò que es vota lliurement preval per damunt de les lleis escrites.
Un col·lectiu és una nació quan hi ha una majoria qualificada que així ho proclama. Ara bé, qui estableix quina ha de ser aquesta majoria? Tenim un precedent, les condicions que la UE va fixar per al referèndum de Montenegro: un mínim del 50% de participació i un mínim del 55% de vots a favor.
Les consultes populars no són referèndums, però tenen un factor important: el ritual de les urnes. Per això les consultes, tot i no tenir efectes jurídics, tenen un gran valor polític. Enlloc del món s'havia vist mai un moviment de base tan estès i entusiasta: Catalunya, que va ser el primer país del món a tenir un sistema democràtic al segle XI, està donant avui una lliçó de democràcia al món, per la seva capacitat de mobilització, l'interès de la gent per la independència, la por de l'Estat espanyol a preguntar-ho, la feblesa de la democràcia espanyola i la solidesa de la democràcia catalana.
El procés cap a la independència ha de ser democràtic i pacífic, amb un debat lliure i obert. No hem de tenir por: no poden fer-nos gaire més del que ja han fet. Ni els boicots serviran, ni faran venir els tancs. Cal, però, aconseguir una tutela o mediació internacional. La pertinença a la UE està legalment garantida.
El full de ruta que proposa Fonollosa passa per aquestes fases:
Joan Fonollosa, enginyer industrial i professor de la UAB i la UPC, ha fet pedagogia sobre la teoria i pràctica de la independència. L'autodeterminació és el drets dels pobles a decidir el seu futur i a organitzar-se políticament. Però la Constitució espanyola només reconeix un poble, l'espanyol. Per tant, caldrà que en algun moment ens saltem la llei. El dret internacional funciona sobre un principi pragmàtic (qui mana?), però també sobre un principi democràtic: allò que es vota lliurement preval per damunt de les lleis escrites.
Un col·lectiu és una nació quan hi ha una majoria qualificada que així ho proclama. Ara bé, qui estableix quina ha de ser aquesta majoria? Tenim un precedent, les condicions que la UE va fixar per al referèndum de Montenegro: un mínim del 50% de participació i un mínim del 55% de vots a favor.
Les consultes populars no són referèndums, però tenen un factor important: el ritual de les urnes. Per això les consultes, tot i no tenir efectes jurídics, tenen un gran valor polític. Enlloc del món s'havia vist mai un moviment de base tan estès i entusiasta: Catalunya, que va ser el primer país del món a tenir un sistema democràtic al segle XI, està donant avui una lliçó de democràcia al món, per la seva capacitat de mobilització, l'interès de la gent per la independència, la por de l'Estat espanyol a preguntar-ho, la feblesa de la democràcia espanyola i la solidesa de la democràcia catalana.
El procés cap a la independència ha de ser democràtic i pacífic, amb un debat lliure i obert. No hem de tenir por: no poden fer-nos gaire més del que ja han fet. Ni els boicots serviran, ni faran venir els tancs. Cal, però, aconseguir una tutela o mediació internacional. La pertinença a la UE està legalment garantida.
El full de ruta que proposa Fonollosa passa per aquestes fases:
- Consolidació de la majoria social fent molta pedagogia. Cal explicar molt bé què hi guanyarem els catalans quan serem independents, i què hi perdem mentre no ho som.
- Internacionalització del procés; per això va bé la campanya dels Deu mil. Acció diplomàtica intensa: EUA, UE, altres països. Plantejament clau: tenim dret i el volem exercir; som una nació i volem un Estat propi.
- Elecció d'un Parlament de Catalunya amb majoria independentista. Caldrà veure quines formacions ho assumiran obertament al seu programa i votar en conseqüència.
- Proclamació unilateral, per part del Parlament, de la independència de Catalunya dintre de la Unió Europea (aquest és el punt en què cal saltar-se la “legalitat” espanyola, apel·lant a una nova legalitat nascuda de la independència).
- Negociació amb l'Estat espanyol, tutelada internacionalment.
- Referèndum de ratificació de la independència (tècnicament no seria necessari, però serviria per “salvar la imatge” dels negociadors espanyols).
- Implantació efectiva de la independència sota la tutela internacional.
L'acte va acabar amb la seixantena d'assistents brindant amb cava català i menjant pastes.