30
de setembre
del
2023
Actualitzat
a les
19:06h
No són pocs els humanistes que, en plena confirmació i assentament de la nostra espècie dins les coordenades del nihilisme, el conegut diagnòstic espiritual profetitzat per Friedrich Nietzsche (1844-1900), reconeixen, obertament, la necessitat de més romanticisme en les nostres vides. Necessitat, per tant, d'uns valors que ens allunyin de l'habitual esfera lògico-mental-material amb la que vivim, majoritàriament, unes vides epifenomèniques i buides. I com a mostra d'aquestes vides l'espectacle sòcio-mediàtic en què s'ha convertit la primera funció de la temporada liceista on un pot trobar-s'hi famosets i famosetes que no tornarà a veure en tota la temporada, molt possiblement fins a la propera inauguració de l'any vinent. Si aquesta troupe va anar al Liceu per decisió pròpia o contractats per una agència de comunicació pagada amb diners del Liceu, un teatre públic, és una pregunta que el cronista desconeix per complet.
Amb aquest soroll de fons, dimecres i divendres vam poder veure el primer títol de la temporada 2023-2024 que ens va portar al nucli d'un dels relats més romàntics com l'és la novel·la en versЕвге́ний Оне́гин (Eugeni Oneguin) escrita per Aleksandr Puixkin (1799-1837). Publicada entre 1823 i 1831, enguany es compleix, per tant, el bicententari de l'inici de la publicació d'una novel·la que, amb els anys, no només va acabar fascinant al compositor Piotr Ilitx Txaikovski (1840-1893) fins a compondre'n una òpera, sinó que s'ha convertit en una mostra de la clarividència i capacitat profètica que por arribar a tenir l'art. I és que sis anys després de la fi de la publicació de la sèrie de l'Oneguin i quatre de la seva edició completa, el 1833, el seu autor moriria en un duel a pistola a l'igual que el personatge de Vladimir Lenski ho fa a l'obra.
Disposem, des de l'any 2019, d'una magnífica traducció, en vers al català, d'aquesta obra realitzada per Arnau Barrios i editada per Club Editor, traducció premiada i reconeguda. L'existència d'aquesta edició permet a l'hipotètic espectador que s'atansi al Liceu a veure l'Onegin de disposar d'una preciosa eina de coneixement d'una obra que té més el seu interès en la capacitat poètica d'explicar-nos les coses que no en el què se'ns diu. És la poesia implícita de viure la vida a la romàntica amb la intenistat i perill que això comporta, més enllà de la tragèdia de l'assassinat o de la corroboració, com li passa al protagonista al final de l'obra, de ser un ésser humà llençat al mig d'un món incomprensible.
Feia un quart de segle que el Gran Teatre del Liceu no apostava per aquestes Escenes líriques en tres actes amb un llibret de K. Shilovski i del germà del compositor Modest Txaikovski (1850-1916). Un quart de segle després d'haver pogut gaudir d'aquest títol amb una controvertida direcció de Peter Konwitschny, és evident que l'hermenèutica i interpretació de l'univers txaikovskià s'ha anat engrandint i, sense anar més lluny, noves biografies com la d'Alexander Poznansky (Vyborg, 1950), recentment publicada al castellà, ens ha permès comprendre la centralitat d'aquesta òpera en l'imaginari creatiu del compositor de Vótkinsk. I és que, possiblement, encara hi ha moltes qüestions a desxifrar. És per això que una nova posada en escena significa posar-se al mig de l'enigma Onegin i la seva estreta relació amb la vida del seu compositor.
Un compositor que va llegar una obra on la influència mozartiana és d'allò més evident i que,vuit anys després de l'estrena d'Onegin, compondria la seva Mozartiana, una suite per a orquestra com a homenatge al geni salzburguès en l'any del cententari de l'estrena del dramma giocoso Don Giovanni, estrenat a Praga el 29 d'octubre de 1787. És evident que el suport orquestral en les òperes de Txaikovski és d'una gran importància. I no pas perquè això signifiqui dir que el món de l'òpera signifiqués per al nostre compositor un món allunyat de la seva voluntat expressiva, cosa falsa perquè en el seu catàleg hi trobem una desena de referències encara que només dues ocupin un lloc central en les programacions, La dama de Piques (1890) i Eugene Onegin, sinó perquè avui tenim una imatge de Txaikovski lluny de l'òpera i molt a prop del simfonisme i dels seus ballets.
El director Josep Pons va mostrar, una vegada més, que ha construït un instrument orquestral cada dia més interessant on va destacar per les qüestions lligades al fraseig i l'articulació orquestrals, però que va mostrar unes febleses en l'equilibri entre veus amb l'orquestra i en el treball de les dinàmiques. Si aquests punts de feblesa són deguts i conseqüència d'una acústica impròpia per a una institució, i un teatre, com el Liceu, el cronista ho sospita, però no és menys veritat que el perfil i especialitat del director berguedà també es troba en altres repertoris on els encaixos amb la direcció artística han portat a que el músic de Puig-Reig hagi hagut d'obrir temporada amb un títol que, possiblement, no és el que més li plauria. Es parla, i sobretot rumoreja molt, d'obrir una temporada amb un títol on el respectable públic pugui sortir amb la convicció del bon nivell orquestral assolit i desplegat gràcies a la titularitat de Pons. Amb Don Pasquales i Onegins això és difícil d'assolir amb rotunditat i alguns ja comptabilitzem dies per si, finalment, arriba l'esperada i anunciada Lady Macbeth de Mtsenk de Dmitri Xostakòvitx com a òpera inaugural d'una temporada del Liceu.
Amb això no estem dient que la cosa no funcionés perquè seria faltar a la veritat, però també s'hi van trobar a faltar aquells elements més relacionats amb la màgia i l'ànima que ens porten a l'essència d'una obra on el seu creador va trobar grans paral·lelismes amb la seva pròpia vida, especialment en l'episodi del refús que realitza el protagonista a l'amor de Tatiana amb el refús que ell mateix va haver de fer a l'aristòcrata Antonina Miliukova (1848-1917) per la seva condició homosexual. Miliukova, per cert, ha servit com a temàtica per a una pel·lícula recentment estrenadaa com és La mujer de Chaikovski de Kirill Serebrennikov. La constatació d'aquest paral·lelisme no és una afirmació gratuïta. La gestació d'Onegin va córrer en paral·lel a la decisió de Txaikovski de separar-se de Miliukova després d'haver viscut tan sols dues setmanes amb ella. Anys després, en una carta a la seva amiga i mecenes Nadezhda von Mech, a la que sembla mai va veure, li va escriure:
" vaig passar dues setmanes a Moscou amb la meva esposa. En aquelles dues setmanes vaig patir una sèrie de torments morals inabastables. Vaig sentir de seguida que no podria estimar a la meva esposa i que aquest hàbit, en l'esforç del qual havia posat totes le meves esperances, mai arribaria. Em va arrossegar la desesperació. Vaig buscar la mort; em semblava l'única sortida possible. Em van començar a embargar moments de bogeria durant els quals el meu cor estava tan ple d'odi cap a la meva pobra esposa que la vaig voler escanyar".
Aquesta és la tragèdia que, al meu entendre i entre línies, palpita a l'Onegin. Un Onegin que, fins el dia 9 d'octubre es pot veure al colosseu de les Rambles, i que presenta dos casts. En un d'ells, el segon, hi trobem la mezzosopano bagenca Mireia Pintó que signa un paper de Larina de gran seguretat i convicció, amb la musicalitat característica i marca de la casa. En aquest mateix cast és on hi trobem també una més que interessant Kristina Mkhitaryan com a Tatiana en el seu debut en el paper. L'escena final amb Onegin va ser de pell de gallina i és d'esperar que vagi encaixant i integrant encara més el paper. No menys important és la seguretat i el bon gust desplegat per Josep Bros com a Lenski com tampoc un Onegin d'Iurii Samoilov de més entrega teatral que no pas vocal. La resta del cast és manté dins d'un equilibri intern que també trobem en el primer repartiment on va agradar, i molt, el Lenski del jove tenor rus Alexey Neklyudov, de clara ascendència mozartiana. De menys a més va anar l'Onegin fet per Audun Iversen i un xic freda, per no parlar de patiment, va ser la Tatiana d'Svetlana Aksenova que recordàvem de La llegenda de la ciutat invisible de Kitej d'una manera excelsa.
Dins d'aquesta correcció musical, més enllà de l'esmentat equilibri vocal / orquestral, cal parlar d'una direcció escènica de Christof Loy que, una vegada més, confirma allò denunciat per Alain Finkielkraut: la progressiva conversió de l'artista en un profeta de la correcció política i de la ideologia. És només així com podem entendre la conversió d'una tragèdia romàntica, amb gran intensitat i càrrega psicològica, en un psicodrama postmodern que arriba a moments de deliri i esquizofrènia que no són els que traspua l'obra de Txaikovski, inspirada per Puixkin, sinó els dels director d'escena. Això es pot llegir com a propi i característic de la modernor dels nostres dies, però resulta difícil de comprendre, per exemple, la resurrecció de Lenski (ho han llegit bé) després d'haver mort en un duel o que es plantegi aquest perquè un amic ha perdut l'honor en haver vist ballar la seva parella amic en un ambient més proper a un local swinger que no a un saló aristocràtic d'una ciutat russa de províncies. Al marge d'això: al Liceu s'hi pot gaudir d'un més que notable Onegin amb interessos artístics i que, a la fi de la seva audició, ens porta a unes terribles i desoladores paraules d'Onegin:
"Ignomínia!... Dolor!...
Oh, trist destí!"
Mai cinc paraules havien expressat tan bé allà on som i estem. L'enigma Onegin.
Piotr Illitx Txaikovski: Eugene Onegin. Gran Teatre del Liceu. Fins el 9 d'octubre de 2023
Amb aquest soroll de fons, dimecres i divendres vam poder veure el primer títol de la temporada 2023-2024 que ens va portar al nucli d'un dels relats més romàntics com l'és la novel·la en versЕвге́ний Оне́гин (Eugeni Oneguin) escrita per Aleksandr Puixkin (1799-1837). Publicada entre 1823 i 1831, enguany es compleix, per tant, el bicententari de l'inici de la publicació d'una novel·la que, amb els anys, no només va acabar fascinant al compositor Piotr Ilitx Txaikovski (1840-1893) fins a compondre'n una òpera, sinó que s'ha convertit en una mostra de la clarividència i capacitat profètica que por arribar a tenir l'art. I és que sis anys després de la fi de la publicació de la sèrie de l'Oneguin i quatre de la seva edició completa, el 1833, el seu autor moriria en un duel a pistola a l'igual que el personatge de Vladimir Lenski ho fa a l'obra.
Disposem, des de l'any 2019, d'una magnífica traducció, en vers al català, d'aquesta obra realitzada per Arnau Barrios i editada per Club Editor, traducció premiada i reconeguda. L'existència d'aquesta edició permet a l'hipotètic espectador que s'atansi al Liceu a veure l'Onegin de disposar d'una preciosa eina de coneixement d'una obra que té més el seu interès en la capacitat poètica d'explicar-nos les coses que no en el què se'ns diu. És la poesia implícita de viure la vida a la romàntica amb la intenistat i perill que això comporta, més enllà de la tragèdia de l'assassinat o de la corroboració, com li passa al protagonista al final de l'obra, de ser un ésser humà llençat al mig d'un món incomprensible.
Feia un quart de segle que el Gran Teatre del Liceu no apostava per aquestes Escenes líriques en tres actes amb un llibret de K. Shilovski i del germà del compositor Modest Txaikovski (1850-1916). Un quart de segle després d'haver pogut gaudir d'aquest títol amb una controvertida direcció de Peter Konwitschny, és evident que l'hermenèutica i interpretació de l'univers txaikovskià s'ha anat engrandint i, sense anar més lluny, noves biografies com la d'Alexander Poznansky (Vyborg, 1950), recentment publicada al castellà, ens ha permès comprendre la centralitat d'aquesta òpera en l'imaginari creatiu del compositor de Vótkinsk. I és que, possiblement, encara hi ha moltes qüestions a desxifrar. És per això que una nova posada en escena significa posar-se al mig de l'enigma Onegin i la seva estreta relació amb la vida del seu compositor.
Un compositor que va llegar una obra on la influència mozartiana és d'allò més evident i que,vuit anys després de l'estrena d'Onegin, compondria la seva Mozartiana, una suite per a orquestra com a homenatge al geni salzburguès en l'any del cententari de l'estrena del dramma giocoso Don Giovanni, estrenat a Praga el 29 d'octubre de 1787. És evident que el suport orquestral en les òperes de Txaikovski és d'una gran importància. I no pas perquè això signifiqui dir que el món de l'òpera signifiqués per al nostre compositor un món allunyat de la seva voluntat expressiva, cosa falsa perquè en el seu catàleg hi trobem una desena de referències encara que només dues ocupin un lloc central en les programacions, La dama de Piques (1890) i Eugene Onegin, sinó perquè avui tenim una imatge de Txaikovski lluny de l'òpera i molt a prop del simfonisme i dels seus ballets.
El director Josep Pons va mostrar, una vegada més, que ha construït un instrument orquestral cada dia més interessant on va destacar per les qüestions lligades al fraseig i l'articulació orquestrals, però que va mostrar unes febleses en l'equilibri entre veus amb l'orquestra i en el treball de les dinàmiques. Si aquests punts de feblesa són deguts i conseqüència d'una acústica impròpia per a una institució, i un teatre, com el Liceu, el cronista ho sospita, però no és menys veritat que el perfil i especialitat del director berguedà també es troba en altres repertoris on els encaixos amb la direcció artística han portat a que el músic de Puig-Reig hagi hagut d'obrir temporada amb un títol que, possiblement, no és el que més li plauria. Es parla, i sobretot rumoreja molt, d'obrir una temporada amb un títol on el respectable públic pugui sortir amb la convicció del bon nivell orquestral assolit i desplegat gràcies a la titularitat de Pons. Amb Don Pasquales i Onegins això és difícil d'assolir amb rotunditat i alguns ja comptabilitzem dies per si, finalment, arriba l'esperada i anunciada Lady Macbeth de Mtsenk de Dmitri Xostakòvitx com a òpera inaugural d'una temporada del Liceu.
Amb això no estem dient que la cosa no funcionés perquè seria faltar a la veritat, però també s'hi van trobar a faltar aquells elements més relacionats amb la màgia i l'ànima que ens porten a l'essència d'una obra on el seu creador va trobar grans paral·lelismes amb la seva pròpia vida, especialment en l'episodi del refús que realitza el protagonista a l'amor de Tatiana amb el refús que ell mateix va haver de fer a l'aristòcrata Antonina Miliukova (1848-1917) per la seva condició homosexual. Miliukova, per cert, ha servit com a temàtica per a una pel·lícula recentment estrenadaa com és La mujer de Chaikovski de Kirill Serebrennikov. La constatació d'aquest paral·lelisme no és una afirmació gratuïta. La gestació d'Onegin va córrer en paral·lel a la decisió de Txaikovski de separar-se de Miliukova després d'haver viscut tan sols dues setmanes amb ella. Anys després, en una carta a la seva amiga i mecenes Nadezhda von Mech, a la que sembla mai va veure, li va escriure:
" vaig passar dues setmanes a Moscou amb la meva esposa. En aquelles dues setmanes vaig patir una sèrie de torments morals inabastables. Vaig sentir de seguida que no podria estimar a la meva esposa i que aquest hàbit, en l'esforç del qual havia posat totes le meves esperances, mai arribaria. Em va arrossegar la desesperació. Vaig buscar la mort; em semblava l'única sortida possible. Em van començar a embargar moments de bogeria durant els quals el meu cor estava tan ple d'odi cap a la meva pobra esposa que la vaig voler escanyar".
Aquesta és la tragèdia que, al meu entendre i entre línies, palpita a l'Onegin. Un Onegin que, fins el dia 9 d'octubre es pot veure al colosseu de les Rambles, i que presenta dos casts. En un d'ells, el segon, hi trobem la mezzosopano bagenca Mireia Pintó que signa un paper de Larina de gran seguretat i convicció, amb la musicalitat característica i marca de la casa. En aquest mateix cast és on hi trobem també una més que interessant Kristina Mkhitaryan com a Tatiana en el seu debut en el paper. L'escena final amb Onegin va ser de pell de gallina i és d'esperar que vagi encaixant i integrant encara més el paper. No menys important és la seguretat i el bon gust desplegat per Josep Bros com a Lenski com tampoc un Onegin d'Iurii Samoilov de més entrega teatral que no pas vocal. La resta del cast és manté dins d'un equilibri intern que també trobem en el primer repartiment on va agradar, i molt, el Lenski del jove tenor rus Alexey Neklyudov, de clara ascendència mozartiana. De menys a més va anar l'Onegin fet per Audun Iversen i un xic freda, per no parlar de patiment, va ser la Tatiana d'Svetlana Aksenova que recordàvem de La llegenda de la ciutat invisible de Kitej d'una manera excelsa.
Dins d'aquesta correcció musical, més enllà de l'esmentat equilibri vocal / orquestral, cal parlar d'una direcció escènica de Christof Loy que, una vegada més, confirma allò denunciat per Alain Finkielkraut: la progressiva conversió de l'artista en un profeta de la correcció política i de la ideologia. És només així com podem entendre la conversió d'una tragèdia romàntica, amb gran intensitat i càrrega psicològica, en un psicodrama postmodern que arriba a moments de deliri i esquizofrènia que no són els que traspua l'obra de Txaikovski, inspirada per Puixkin, sinó els dels director d'escena. Això es pot llegir com a propi i característic de la modernor dels nostres dies, però resulta difícil de comprendre, per exemple, la resurrecció de Lenski (ho han llegit bé) després d'haver mort en un duel o que es plantegi aquest perquè un amic ha perdut l'honor en haver vist ballar la seva parella amic en un ambient més proper a un local swinger que no a un saló aristocràtic d'una ciutat russa de províncies. Al marge d'això: al Liceu s'hi pot gaudir d'un més que notable Onegin amb interessos artístics i que, a la fi de la seva audició, ens porta a unes terribles i desoladores paraules d'Onegin:
"Ignomínia!... Dolor!...
Oh, trist destí!"
Mai cinc paraules havien expressat tan bé allà on som i estem. L'enigma Onegin.
Piotr Illitx Txaikovski: Eugene Onegin. Gran Teatre del Liceu. Fins el 9 d'octubre de 2023