Dionís Guiteras: «El planeta s'adaptarà a les bestieses que li fem; si de cas, hi perdrem nosaltres»

A banda d'alcalde de Moià des de 2011, dirigent d'ERC i cap de files republicà a la Diputació de Barcelona, Dionís Guiteras és moltes més coses, totes elles molt coherents amb el seu perfil. Empresari vinculat a l'agricultura ecològica, va fundar el 1993 l'empresa de productes ecològics Natureco, i amb altres empreses del sector va fundar l'Associació Empresarial per l'Agricultura Ecològica AE2.

A nivell polític, Guiteras va aconseguir eixugar el deute històric i fora de mare que va heretar a l'Ajuntament de Moià, i serà recordat com l'impulsor de la comarca del Moianès en la seva època de diputat al Parlament. Si tot plegat fos poc, ara acaba de publicar Lligar-se bé les espardenyes que analitza la situació límit a la que ha arribat l'espècie Homo sapiens sapiens en la seva explotació del planeta.

- Què pretén amb aquest llibre?

- Lligar-se bé les espardenyes té, essencialment, dues voluntats. La primera, de caire més personal, és explicar quin és el meu pensament polític. Moltes vegades, als polítics (o si més no a mi, que tinc moltes coses al cap) se'ns fa difícil parlar de problemes tan complexos com els que estem vivint des d'un faristol o en una entrevista, bàsicament perquè aquestes qüestions, des del meu punt de vista, necessiten ser tractades d'una manera holística i tenint en compte moltes variables que, en el marc d'una conversa, és complicat aprofundir-hi. L'única via que he trobat per expressar coses tan complexes, és escrivint.

- I la segona voluntat quina és?

- Fer reflexionar: estem arribant a una situació límit com a espècie que ens afecta a tots, i el que pretenc amb el llibre és que aquelles persones que se'l llegeixin, puguin treure les seves pròpies conclusions i actuar en conseqüència.

- Què ens pot explicar del llibre?

- Que es divideix en tres parts. En la primera faig un zoom molt ampliat de l'espai que com espècie ocupem en aquest planeta, i desgrano i analitzo els tres grans reptes a què haurem de fer front si volem sobreviure, que són el climàtic, l'energètic i el demogràfic. Un cop feta aquesta primera visió global, i entenent que serà inevitable adaptar-nos a les noves circumstàncies que vindran, enceto una segona part en la qual em centro en com, des de Catalunya, podem participar d'aquest canvi de paradigma.

"Dintre del nostre marc d'actuació —el català— també podem influir a vetllar per aquesta supervivència, però també poso de manifest com canviaria la cosa si fóssim república en comptes d'una merda d'autonomia"

- Acota l'àmbit d'actuació.

- Correcte. Des d'aquí podem impulsar iniciatives, perquè encara que Catalunya sigui només un granet de sorra dintre del planeta, no podem pretendre que tot s'arregli sol. I això és el que intento deixar clar en el llibre: que dintre del nostre marc d'actuació —el català— també podem influir a vetllar per aquesta supervivència. El que passa és que s'ha teoritzat tant tot, que ens perdem pel camí… Quan els acadèmics ens parlen dels Objectius de Desenvolupament Sostenible (ODS), ho fan d'una manera molt poc terrenal i desfasada.

- Què vol dir?

- Que si no comptem amb un model organitzatiu diferent, serà impossible que aquests ODS s'ajustin i s'adaptin a la realitat. I aquí és on comença la tercera part, que advoca per replantejar-nos el model de governança que tenim; un model, no ho oblidem, que ve dels segles XIX i XX, i que, per tant, ha quedat completament obsolet i, en conseqüència, serà incapaç d'encarar els reptes que se'ns plantegen. En aquest sentit, també poso de manifest com canviaria la cosa si fóssim república en comptes d'una merda d'autonomia.

- Tenint en compte que estem parlant d'un problema d'àmbit mundial, què canviaria si Catalunya fos independent?

- Per començar, tindríem veu pròpia dintre de les institucions internacionals. A la Unió Europea (UE), l'única política comunitària que està regulada és l'agrària. En el marc d'aquesta, els estats membres treballen per afrontar les polítiques energètica, ecològica i demogràfica. En el cas de Catalunya, com que formem part de l'Estat espanyol, no podem gestionar res ni afrontar els reptes que com a territori puguem tenir.

- Formant part de la UE sí que podríem?

- Ens seria més fàcil. Ara mateix estem molt condicionats, i és que una de les coses que l'Estat espanyol ha fet darrerament ha estat demanar la renacionalització de la Política Agrària Comuna (PAC); és a dir, passar a un sol sobre estatal els anomenats sobres autonòmics. Ergo, perdre el poc poder d'autoorganització que teníem. Però, ep! Amb això no vull pas dir que com a mera autonomia no tinguem capacitat per superar obstacles. No pot ser que ens conformem a criticar l'Estat espanyol sense abans haver passat per l'autocrítica.

- Si s'és capaç de gestionar una autonomia també se'n pot ser per capitanejar un estat...

- Justa la fusta! Hi ha una frase del llibre que resumeix molt bé això, i que diu: "Si la bona gestió fins a esgotar el marc autonòmic és una obligació, explicar què es podria fer en un nou marc és un deure que tenim. Però gairebé sempre ens encallem en el deure i en explicar les mancances, i no acabem d'excel·lir en l'obligació".

- Que no podem estar encallats amb l'excusa del "no ens deixen fer", vaja.

- Exactament. Perquè d'espai per fer coses, n'hi ha. I la tercera part del llibre està plena de propostes. D'aquestes, n'hi ha una que m'agrada remarcar especialment, i és la de la importància que els mons rural i urbà, que avui en dia no es miren ni col·laboren, tornin a relligar-se i a cooperar.

- Ens en pot fer cinc cèntims?

- La planta de biogàs de Moià: no està pensada només per superar el repte energètic, sinó que està concebuda per reestructurar el model d'agricultura que tenim i per solucionar problemes mediambientals, com el de la contaminació aqüífera o el de la gestió de residus. Aquesta planta de biogàs, doncs, ofereix una solució holística a una sèrie de problemes. I aquesta és la visió que jo intento transmetre en el llibre.

- Ampliar la mirada més enllà del problema concret, entenc.

- Quan intentes atacar aquest problema, si no tens en compte tots els agents externs, acabes resolent una cosa i espatllant-ne quatre. Saps què em funciona molt, a mi?

- Què?

- Imaginar-me què es dirà de la nostra espècie d'aquí a 3.000 anys.

- I què es dirà?

- Es parlarà d'uns sapiens sapiens com una espècie de bípedes que van colonitzar el planeta però que, en els últims anys de la seva vida, van canviar tan ràpidament d'hàbits i d'hàbitat, que no van poder-se adaptar al medi i van acabar desapareixent. I és que és cert: han canviat tantes coses en tants pocs segles, que és impossible que ens hi puguem adaptar: noves malalties, desconnexió entre el món rural i l'urbà, generació de conflictes mundials, esgotament dels recursos... Per no parlar de les migracions: serà impossible aguantar la pressió demogràfica que ens vindrà per part dels hàbitats dels països que nosaltres mateixos hem esquilat i destrossat, i que l'únic que recerquen és viure en un món millor.

"El capitalisme com el comunisme, tot i que amb intencions diferents, basen la seva ideologia en el creixement sense límits"

- L'ultracapitalisme ha fet molt mal...

- Mira, en el llibre critico tant el capitalisme com el comunisme. Ambdós, tot i que amb intencions diferents, basen la seva ideologia en el creixement sense límits. L'única diferència és que un ha perdut la batalla a l'altre. Però si aquesta guerra l'hagués guanyat el comunisme, estaríem igual. Per això apel·lo al decreixement, no com a sinònim de perdre sinó com a revulsiu per guanyar. De fet, estic convençut que molta gent quedarà sorpresa de com penso a nivell ideològic i polític i de com veig la situació actual.

- Sí?

- Sí. Com que soc empresari, m'agrada conduir i tinc algun cotxe ben parit, la gent ja em titlla de capitalista. Però jo crec que no ho soc, i per això he escrit tot això.

- Seguint amb el decreixement: com ho equilibrem? Es pot decréixer molt a Catalunya, però si l'Índia, la Xina o els països del segon món continuen amb aquests índex de natalitat, no hi ha gaire marge d'actuació...

- Hem de partir de la base que nosaltres no hem de salvar el planeta; el planeta s'adaptarà a les bestieses que l'hi fem i, si de cas, serem nosaltres els que acabarem perdent. I com que no podem canviar-ho tot, el que sí que estaria molt bé és que des de Catalunya, que és el nostre àmbit, comencéssim a fer les coses com creiem que s'han de fer. El món està ple de bons exemples que no transformen res per sí sols però, com deia el Capità Enciam, "els petits canvis són poderosos". En aquest sentit, i reprenent el fil del decreixement, penso que ara no toca demanar als països del tercer o del segon món que canviïn.

"Seria molt injust que nosaltres, que tant ens n'hem aprofitat del segon i el tercer món, ara els fem pagar la nostra supèrbia i el nostre egoisme exacerbat"

- Per què?

- Per començar, perquè ells encara no tenen la impressió d'haver arribat al límit. I segona, perquè seria molt injust que nosaltres, que tant ens n'hem aprofitat, ara els fem pagar la nostra supèrbia i el nostre egoisme exacerbat. Hem de ser els del primer món els qui donem exemple! Una persona que viu miserablement a l'Àfrica o a l'Àsia però que té mòbil o televisió per satèl·lit i veu imatges d'Europa, entenc perfectament que tingui ganes de venir cap aquí. Per tant, el que ens toca fer ara als del primer món és fer canvis que repercuteixin en tota l'espècie. Si aquesta gent de l'Àfrica o l'Àsia veu que Europa és capaç de compartir allò que els va robar, potser no es plantejaran marxar del seu país perquè veuran que també tenen possibilitats de viure-hi bé.

- Lligar-se bé les espardenyes és apte per a tothom?

- El que està clar és que no és un llibre gens acadèmic, al contrari. El vocabulari que faig servir és planer i divulgatiu, sense cap pretensió d'alliçonar ningú. El retorn que estic rebent de la gent que se l'ha llegit és realment molt positiu, perquè em diuen que s'entén molt bé i que fa una fotografia força esclaridora de què està passant al món i de quina manera podem contribuir a frenar aquest declivi al qual sembla que ens dirigim.

- I ara que parlem d'espardenyes, vostè n'acostuma a portar molt sovint, tot i que fa temps que no en calça...

- El meu patriotisme amb les espardenyes de set vetes s'acaba quan baixem dels 15 graus. Per sota d'aquesta temperatura, no en duc mai. Ara que és primavera, tocarà tornar-les a treure de l'armari!