23
de març
del
2023
Actualitzat
a les
20:09h
Capítols anteriors...
L'arribada a Manresa
Després dels sis mesos d'espera a Holanda, aquells quaranta dies a Madrid abans no els diguessin que sí, que els concedien asil, se'ls van fer curts i tot. Els oferien quedar-se a viure a la capital espanyola o bé a Toledo. L'Adnan, però, preferia donar una altra oportunitat a Barcelona: allà ja hi havia estat i hi tenia coneguts que potser els podrien ajudar a integrar-se. Però sabia que aquest argument no el podia al·legar, al davant dels funcionaris espanyols, perquè aleshores el conseller Romeva ja era a la presó i si deia que el coneixia, potser es posaria (i el posaria) en problemes."Per què Barcelona?", li van repetir. De cop, es va il·luminar. Havia llegit que hi havia una clínica que tractava persones amb discapacitats físiques i lesions medul·lars. La Guttman. Va respondre'ls que tenia molt bones referències d'aquell centre i que li agradaria ser tractat allà.
No van caler més arguments per convèncer-los. Una setmana més tard els enviaven a Manresa. El primer que va pensar l'Adnan era que més que una ciutat, allò semblava una muntanya russa, amb la mà de pujades i baixades que hi havia.
La retrobada quatre anys després
Van viure a la Llar de Sant Joan de Déu de la Fundació Germà Tomàs Canet gairebé 8 mesos. La seva missió principal era trobar pis, però hi havia molt poques opcions que s'adaptessin a una persona amb cadira de rodes. El seu pare, mentrestant, anava acceptant feines en negre per poder tenir una mica de calaix i enviar diners a la família mentre aquesta no anés cap allà, i allò no passaria fins que el Khaled i l'Adnan obtinguessin el permís de residència a la ciutat; un permís que no van atorgar-los fins al desembre del 2020.Aquella tarda d'agost (ara ja som al 2021) a l'aeroport de Barcelona, l'Adnan no l'oblidarà mai. Feia quatre anys que no veia la mare i les germanes. L'abraçada que es van fer quan es van retrobar va ser llarguíssima i no exempta de llàgrimes d'emoció. Que grans que s'havien fet, les nenes! La més petita tenia 4 anys, quan ell va marxar, i ara ja era una noieta de 8 que no tenia res a veure a com la recordava.
Tot i l'emotivitat de la reunió familiar, a l'Adnan se li va fer dur que les dues germanes grans, d'aleshores 21 i 22 anys, s'haguessin quedat al Líban: totes dues s'havien casat i tenien fills, i, en conseqüència, era millor que no abandonessin el país.
El Kilimanjaro
És igual on sigui i amb qui: l'Adnan necessita fer esport cada dia. Ja no només per un tema de salut física (com més en forma està, menys dolor sent i més independència i llibertat té per fer la seva) i psíquica (la sensació de plenitud i alliberament que sent és indescriptible), sinó també per una qüestió de gratitud cap a aquelles persones que el van ajudar sortir del pou on es trobava, i per la responsabilitat que sent que té en tant que exemple de superació. Ell és conscient que el seu testimoni pot inspirar molts joves atrapats en atzucacs aparentment infranquejables. I vol donar exemple; fer arribar el missatge que amb voluntat, no hi ha res impossible.És per això que quan l'abril de l'any passat el van trucar des de la Fundació Inara per proposar-li participar en el projecte Summits for Smiles (Cims per somriures) per recaptar diners per ajudar infants i joves damnificats per conflictes bèl·lics (com ell), no va dubtar ni un segon en acceptar. "Què hauré de fer?"; "Pujar el Kilimanjaro". Com? Però si anava en cadira de rodes! "No pateixis: hi haurà un equip d'experts que et carregarà. Tu centra't en estar fort físicament per aguantar els canvis de pressió atmosfèrica i de temperatura. De la resta ens n'encarreguem nosaltres".
Ja entrenava cada dia, així que la seva rutina no va canviar gaire; només en el grau d'exigència, que va intensificar força.
Van començar la travessia el 28 de juliol. A banda d'ell, hi havia tres noies més supervivents de la guerra (de Síria, d'Ucraïna i de l'Afganistan) que coronarien el cim de la muntanya més alta de l'Àfrica. Després de sis dies intensos i molt durs, l'Adnan va plantar-se dalt del Kilimanjaro fent onejar la bandera nacional "rebel" de Síria de tres estrelles. Un cop més, tornava a demostrar que voler és poder.
Adnan Almousa Alfermli durant l'ascensió al Kilimanjaro l'estiu del 2022 Foto: Arwa Damon (Inara)
L'objectiu més ambiciós
Ha corregut les maratons de Barcelona del 2017, del 2019, del 2020 i del 2021. En la darrera edició va aturar el cronòmetre en 4 hores i 15 minuts, una reducció d'una hora justa respecte el temps que havia fet l'any anterior. El secret? Entrenament, entrenament i més entrenament. I tenir reptes motivadors per assolir. "Jo no espero que el futur em sorprengui; el creo jo a cada moment".Amb aquest lema per bandera i després d'haver experimentat "la llibertat que se sent conduint una handbike" (fins fa nou mesos només havia portat cadira de rodes), l'Adnan va posar-se a mirar preus: caríssimes, inabastables per a l'economia familiar. Va seguir recercant per l'infinit univers d'internet fins que va topar amb Àrea Adaptada, una associació sense ànim de lucre amb seu a Terrassa que promociona l'esport adaptat per a persones amb discapacitat a través d'activitats, lloguer de material i assessorament personalitzat. Des d'allà li van llogar una handbike que és la que fa nou mesos que utilitza per entrenar.
Per a aquest jove sirià, però, això només ha començat. Ara té un somni encara més gran que, si d'ell depengués, ja estaria encarrilat per fer-se realitat: participar als Jocs Olímpics. Quins? Els que es disputaran a París el proper 2024 els veu una mica justos, bàsicament perquè necessitaria tenir una handbike pròpia i entrenar a cor què vols. De moment encara no la té, però fa un parell de mesos que pica portes d'entitats i empreses perquè li facin d'espònsors. Fins ara, tot han estat reunions; molt interès però cap concreció per part de ningú.
Mentrestant, però, l'Adnan segueix construint el seu futur que el portarà, n'està segur, a prendre part de l'esdeveniment esportiu internacional més important del món. Sense anar més lluny, la seva agenda per als propers mesos ja està ben plena de competicions a disputar: l'ExtremaduraEuropean Paracycling Cup; la Copa d'Espanya de Ciclisme Adaptat Villa de Bembibre; el Campionat d'Espanya de Ciclisme Adaptat en Ruta "Concello de Viveiro"; la Valencia European Paracycling Cup, i la Mallorca Paracycling Tour. "El món no pararà per a tu; per tant, segueix i no t'aturis".