14
de març
del
2023
Actualitzat
el
23
de març
a les
21:58h
Capítol anterior...
L'interrogatori
La policia siriana no li podia fer res: ja havia creuat la frontera i, per tant, què fer amb ell ja no era competència de l'estat que l'havia vist néixer i gairebé morir. Si les mantes li haguessin caigut uns metres abans, ves a saber on seria, ara.El seu pare, però, sense permisos per romandre al Líban i amb el cotxe que l'esperava a l'altra banda, havia de tornar a creuar, sí o sí, aquella línia que un dia algú va decidir que seria la porta d'entrada i de sortida a països diferents; a universos diferents. La policia ja feia estona que l'esperava: "D'aquí no se'n va ningú fins que no hàgim parlat amb tu".
L'Adnan, des de dins del cotxe i mig estabornit per la medicació, només desitjava que l'interrogatori no acabés amb un tret. "Tot anirà bé", li va dir el seu pare mentre s'allunyava cap a Síria.
Silenci, angoixa, desolació. A escassos metres del vehicle que l'aixoplugava hi havia el seu pare sotmetent-se a un tercer grau. L'Adnan, si les cames li ho haguessin permès, hagués corregut a buscar-lo. Què li deurien estar fent? I si no el tornava a veure?
Després de tres hores de profunda incertesa, aquell home esprimatxat i amb cara de cansat va aparèixer i va entrar dintre del seu cotxe. Va engegar-lo i se'n va anar.
"Vosaltres, ja podeu marxar", va bramar un policia. No va ser fins l'endemà que l'Adnan va saber què havia passat: el seu pare, durant l'interrogatori, va dir a l'agent que si el delatava, ell faria el mateix, perquè en cap moment havia comprovat si el seu fill realment tenia una discapacitat física congènita tal com deien els documents. "D'acord. Aquí no ha passat res. Pots tornar-te'n cap a casa".
L'exili a peu
Si algú es pensava que aquell "aquí no ha passat res" de l'agent anava de debò, estava equivocat. El Khaled, el pare de l'Adnan tenia clar que aquell escapoliment amb regust de xantatge només seria el preludi d'una intensa investigació policial cap a la seva persona i, de rebot, cap a tota la família. Havia de córrer per preparar-ho tot i marxar del país com més aviat millor. Si s'afanyaven, la seva dona i les sis filles (que aleshores tenien 12, 10, 8, 6, 3 i 1 any encara no) podrien creuar la frontera legalment i sense problemes. Ell segur que no: estava fitxat. Ja tenia coll avall que hauria d'exiliar-se per la porta del darrere, recorrent a rutes clandestines (però no per això exemptes de perill) llargues i costerudes. I a peu, és clar.Després de tres mesos d'estira-i-arronses burocràtics i de viure sense fer soroll i amb l'ai al cor per una incursió militar a casa que semblava inevitable, la mare i les sis filles van aconseguir canviar de país i establir-se al Líban. El Khaled no va retrobar-se amb la família fins al cap d'una setmana.
En total, va estar deu hores caminant, però havia d'anar parant per, d'una banda, reposar, i de l'altra, amagar-se dels policies que cada dia que passava amplificaven els dispositius de control i vigilància.
El primer mes van estar vivint a casa del germà de l'àvia materna. Durant aquell temps, a banda de les visites diàries a l'hospital per visitar l'Adnan, el Khaled es dedicava a buscar una casa de lloguer on instal·lar-se amb la muller i les nenes. A Síria, ell regentava una barberia, que abans de marxar va decidir vendre's. Igual que el cotxe. Els diners que n'havia obtingut servirien per pagar l'inici d'aquella nova vidaal país veí, si bé tenia clar que en algun moment o altre hauria de posar-se a treballar en negre per no arruïnar-se.
La infecció
Només d'arribar al Líban, l'Adnan va ingressar a l'hospital de Trípoli. El seu estat de salut era tremendament delicat i encara empitjoraria més al cap d'uns dies, quan va començar a agafar febres molt altes que al principi, els metges no sabien d'on sortien. Després d'unes quantes proves, van esbrinar-ne l'origen: tenia una infecció a la sang provocada per la ferida de bala. I no només això, sinó que degut a la debilitat del seu sistema immunitari, havia agafat un virus altament contagiós.El primer dia que va tornar a veure els seus pares, tots dos anaven vestits amb bates quirúrgiques i mascaretes, i van poder-s'hi estar molt poca estona. I aquesta escena es va repetir durant mesos i mesos: el virus no remetia perquè els professionals no trobaven el tractament per fer-lo desaparèixer. Va arribar un moment que l'Adnan hauria preferit morir-se. No volia patir més, però per sobre de tot, no volia fer patir més la gent del seu voltant.