09
de març
del
2023
Actualitzat
el
23
de març
a les
21:58h
Per molt temps que passi, l'Adnan Almousa Alfermli sempre recordarà aquell 15 de març de 2012. Era molt d'hora al matí i va sortir de casa amb bicicleta (la seva estimada bicicleta!) per anar a comprar pa. Casa seva, a la ciutat siriana d'Homs, quedava una mica allunyada del centre, i el trajecte que havia de fer fins al forn més proper l'obligava a travessar un dels dos ponts que creua l'Orontes, el riu que passa pel mig del municipi. Des que la guerra havia esclatat un any abans, que els militars s'havien apoderat d'un d'aquells dos ponts. Els civils, doncs, no podien triar per quin travessar.
Ell, igual que la resta d'habitants d'Homs, tenia molt clar que si volia sortir al carrer, ho havia de fer sol. Per no aixecar sospites ni cridar l'atenció. També sabia que si mentre era a fora s'esdevenia una manifestació espontània en contra de les forces armades (que sempre acabava amb batusses, trets, ferits i morts), havia d'afanyar-se a trobar un lloc segur on resguardar-se fins que la voràgine es dissipés. Aquell matí de març va passar exactament allò: sortia del forn i, sense saber exactament com, va trobar-se enmig d'un disturbi. Va córrer fins a casa del seu avi, que vivia allà a prop, i va quedar-s'hi ben bé una hora, fins que va assegurar-se que a l'altra banda de la finestra tot tornava a aquella tranquil·litat tensa i frangible que feia mesos que es respirava.
Per travessar el pont, hi havia cua. Com sempre. La gent el creuava, sola, en lapses de dos minuts. Si els militars, des de l'altre pont, veien que hi havia més d'una persona travessant, disparaven. I ningú tenia ganes de jugar-se-la.
No podia moure's i no entenia per què. Veia que la gent de l'altra banda del pont li feia gestos perquè hi anés, però li era impossible: les cames no li responien. Un noi s'hi va apropar per ajudar-lo però els militars van tornar a disparar, aquell cop sense tanta punteria. Ningú el podia socórrer perquè si ho feia, posava en perill la seva vida. I ell, mentrestant, encara no sabia què passava: no sentia dolor, i tampoc veia que li sortís sang d'enlloc. Però tot i així no es podia incorporar. Després d'un temps incert (segons? minuts? hores?) li van llançar una corda: "agafa't fort, que t'arrossegarem cap aquí!", van cridar-li.
Va passar-se quatre dies en coma, i quan es va despertar, va trobar-se intubat pertot arreu. Seguia sense poder-se moure; només la mà dreta li feia una mica de cas. Continuava, també, tenint moltes dificultats per respirar. Tot i no acabar d'assimilar què havia passat, l'Adnan va fer La Pregunta (sí, en majúscules): "Podré tornar a caminar?"; "Encara és massa d'hora per saber-ho. Haurem d'esperar uns mesos a veure com evoluciones".
El desè dia d'hospitalització, els militars van entrar a la clínica i van ordenar traslladar, l'endemà, tots els ferits de guerra en un hospital militar. Aparentment, aquell anunci no havia d'alarmar ningú, però en un conflicte bèl·lic, res és el que sembla. Aquella mateixa tarda, un dels doctors que s'havia fet càrrec del cas de l'Adnan va entrar a l'habitació i va dir al seu pare que si s'enduien el fill a l'hospital militar, el més segur era que no el tornés a veure: "En maten molts: no volen que se sàpiga que hi ha civils ferits".
Van decidir crear un relat fals per poder fugir de l'hospital abans del trasllat de l'endemà. El metge va redactar un informe on deia que aquella mateixa nit s'havien d'endur l'Adnan cap a una altra clínica perquè li havien de fer una intervenció d'urgència. La realitat, però, era que aquella ambulància el portaria cap a casa del seu avi (a casa seva no l'hi podien dur; s'haurien arriscat massa), on s'hi estaria fins que estigués prou recuperat com per marxar del país.
El relat que al·legarien per aconseguir fugir seria que l'Adnan anava en cadira de rodes des que era petit. I que al Líban hi tenien família (era cert; parents de la seva àvia materna hi vivien), i que per això volien anar cap allà.
Havien escalat amb èxit el primer esglaó burocràtic per creuar la frontera (uns permisos especials concedits per l'administració). En teoria, amb aquells papers, la policia fronterera hauria de deixar passar l'Adnan al país veí. Això sí; només a l'Adnan, perquè la resta de la família (el pare, la mare i les seves cinc germanes) encara no tenien l'autorització per a fer-ho.
Ja havien aconseguit creuar i es disposaven a enfilar-lo a la furgoneta libanesa quan les mantes li van caure i tot el reguitzell d'instrumental mèdic va quedar al descobert.
Ell, igual que la resta d'habitants d'Homs, tenia molt clar que si volia sortir al carrer, ho havia de fer sol. Per no aixecar sospites ni cridar l'atenció. També sabia que si mentre era a fora s'esdevenia una manifestació espontània en contra de les forces armades (que sempre acabava amb batusses, trets, ferits i morts), havia d'afanyar-se a trobar un lloc segur on resguardar-se fins que la voràgine es dissipés. Aquell matí de març va passar exactament allò: sortia del forn i, sense saber exactament com, va trobar-se enmig d'un disturbi. Va córrer fins a casa del seu avi, que vivia allà a prop, i va quedar-s'hi ben bé una hora, fins que va assegurar-se que a l'altra banda de la finestra tot tornava a aquella tranquil·litat tensa i frangible que feia mesos que es respirava.
Per travessar el pont, hi havia cua. Com sempre. La gent el creuava, sola, en lapses de dos minuts. Si els militars, des de l'altre pont, veien que hi havia més d'una persona travessant, disparaven. I ningú tenia ganes de jugar-se-la.
El tret
Va arribar el seu torn. El pont era ample -també podien passar-hi cotxes- i no gaire llarg: deu metres com a molt. L'Adnan va començar-lo a travessar i quan li faltaven encara no quatre metres per arribar a l'altra banda, va sentir un tret i va caure a terra. Van haver de passar unes hores fins que no va associar que aquell soroll sec i estremidor era el que havia fet la bala que li havia travessat el cos.No podia moure's i no entenia per què. Veia que la gent de l'altra banda del pont li feia gestos perquè hi anés, però li era impossible: les cames no li responien. Un noi s'hi va apropar per ajudar-lo però els militars van tornar a disparar, aquell cop sense tanta punteria. Ningú el podia socórrer perquè si ho feia, posava en perill la seva vida. I ell, mentrestant, encara no sabia què passava: no sentia dolor, i tampoc veia que li sortís sang d'enlloc. Però tot i així no es podia incorporar. Després d'un temps incert (segons? minuts? hores?) li van llançar una corda: "agafa't fort, que t'arrossegarem cap aquí!", van cridar-li.
El diagnòstic
El seu pare no era a casa, en aquell moment, però el tiet, sí. Quan va saber què havia passat va agafar el cotxe i se n'hi va anar corrents. Amb l'ajuda d'una quanta gent, va carregar l'Adnan al vehicle per dur-lo a l'hospital. Ell ja feia una estona que tenia petits desmais i que li costava horrors respirar. Un cop a urgències va entendre per què: la bala li havia entrat per la part baixa de l'espatlla esquerra i li havia perforat el pulmó dret, provocant-li l'hemorràgiainterna que l'estava deixant sense oxigen. Però encara n'hi havia més: després de tocar el pulmó, el projectil havia xocat contra la medul·la espinal (per això les cames no li responien) i havia acabat sortint pel cantó esquerre del coll trencant-li, per si no n'hi havia prou, la clavícula.Va passar-se quatre dies en coma, i quan es va despertar, va trobar-se intubat pertot arreu. Seguia sense poder-se moure; només la mà dreta li feia una mica de cas. Continuava, també, tenint moltes dificultats per respirar. Tot i no acabar d'assimilar què havia passat, l'Adnan va fer La Pregunta (sí, en majúscules): "Podré tornar a caminar?"; "Encara és massa d'hora per saber-ho. Haurem d'esperar uns mesos a veure com evoluciones".
La primera fugida
Els dies eren llargs; molt llargs. Sort que el seu pare, coneixedor de la passió de l'Adnan per la tecnologia i la informàtica, li havia regalat un portàtil i descarregat un munt de sèries i pel·lícules per fer més amable l'ingrés.El desè dia d'hospitalització, els militars van entrar a la clínica i van ordenar traslladar, l'endemà, tots els ferits de guerra en un hospital militar. Aparentment, aquell anunci no havia d'alarmar ningú, però en un conflicte bèl·lic, res és el que sembla. Aquella mateixa tarda, un dels doctors que s'havia fet càrrec del cas de l'Adnan va entrar a l'habitació i va dir al seu pare que si s'enduien el fill a l'hospital militar, el més segur era que no el tornés a veure: "En maten molts: no volen que se sàpiga que hi ha civils ferits".
Van decidir crear un relat fals per poder fugir de l'hospital abans del trasllat de l'endemà. El metge va redactar un informe on deia que aquella mateixa nit s'havien d'endur l'Adnan cap a una altra clínica perquè li havien de fer una intervenció d'urgència. La realitat, però, era que aquella ambulància el portaria cap a casa del seu avi (a casa seva no l'hi podien dur; s'haurien arriscat massa), on s'hi estaria fins que estigués prou recuperat com per marxar del país.
La segona fugida
Sense atenció mèdica continuada i amb una hemorràgia que no estava controlada del tot, la salut de l'Adnan anava minvant. Si no tornaven a l'hospital, el més probable era que no se'n sortís. Si ho feien, però, tenia tots els números d'acabar amb els militars. L'única solució era marxar de Síria i anar al Líban. Però, com? Un ferit de guerra no pot abandonar el seu país sota cap circumstància. Calia, doncs, tramar una altra mentida.El relat que al·legarien per aconseguir fugir seria que l'Adnan anava en cadira de rodes des que era petit. I que al Líban hi tenien família (era cert; parents de la seva àvia materna hi vivien), i que per això volien anar cap allà.
Havien escalat amb èxit el primer esglaó burocràtic per creuar la frontera (uns permisos especials concedits per l'administració). En teoria, amb aquells papers, la policia fronterera hauria de deixar passar l'Adnan al país veí. Això sí; només a l'Adnan, perquè la resta de la família (el pare, la mare i les seves cinc germanes) encara no tenien l'autorització per a fer-ho.
La descoberta
El pare el va acompanyar fins a la frontera. A l'altra banda l'esperaven els parents de la seva àvia amb un altre cotxe. Els vehicles sirians necessiten molts permisos per creuar la frontera libanesa, i viceversa. Del que es tractava era de treure'l d'un cotxe i carregar-lo a l'altre sense que la policia veiés que estava ple de tubs i de cicatrius. És per això que l'Adnan anava tapat fins al coll.Ja havien aconseguit creuar i es disposaven a enfilar-lo a la furgoneta libanesa quan les mantes li van caure i tot el reguitzell d'instrumental mèdic va quedar al descobert.