Angoixa a Súria: «Sabia que el meu germà gran tenia torn»

Per fer aquest reportatge, ens hem posat en contacte amb força gent. Com es viu una jornada com la d'aquest dijous en un poble miner com Súria? L'accident és el punt de partida per parlar d'una realitat que el veïns del municipi en qüestió ja han normalitzat o, si més no, acceptat: la de saber que quan hi ha un incident a la mina, el tant per cent de possibilitats que la víctima —o víctimes— sigui família, amiga, coneguda o saludada, és altíssim. De fet, aquest elevat percentatge de connexions amb treballadors o extreballadors de l'explotació minera, s'estén pràcticament a tota la ciutadania del Bages. A tothom a qui hem preguntat si coneixien o sabien d'algú que hi tingués relació, responia que sí. Recordem que estem parlant de la indústria més important de la Catalunya Central, que compta amb més de mil empleats. 

En aquest sentit, no és gens estrany que quan passen daltabaixos com el de la mort d'aquestes tres persones a Cabanasses, els mòbils comencin a treure fum amb missatges i trucades que l'única resposta que esperen és: "Jo estic bé". Al Francisco Ruiz, la resposta tranquil·litzadora ha trigat una mica a arribar-li: "Tinc dos germans, i tots dos treballen a la mina, igual que el meu pare, ara ja jubilat", explica. Ell, que viu a Cardona, s'ha assabentat de l'accident mentre era a la feina, "i m'he posat molt nerviós: sabia que el meu germà gran tenia torn, i l'he trucat de seguida". Veient que no contestava, ha decidit telefonar el petit que, tot i no treballar en aquell moment, potser tenia més informació que ell. Res. Finalment, ha aconseguit parlar amb el José, un amic miner: "Ha estat ell que m'ha dit que no patís, que el meu germà estava bé", explica.

Tot i aquests lapses d'angoixa pura, tant el Francisco com la seva família ja han normalitzat la feina a la mina: "En el dia a dia no hi penso que tinc dos germans que fan una feina potencialment perillosa", assegura. Tot i això, quan mor algú, no pot evitar pensar en quan ell era petit i van trucar a casa per comunicar que el seu pare havia patit un fort accident: "Li va passar un camió per sobre", recorda. Per sort, no el va matar.
 

"Quan fa dos anys que no passa res, ja penses el pitjor"

L'Arnau [li hem canviat el nom perquè prefereix mantenir-se en l'anonimat] va treballar a les mines de Súria i Sallent durant 8 anys. Va ser un dels centenars d'acomiadats que va provocar el tancament de la mina de Vilafruns, el juliol del 2020, arran de les morts, amb tres setmanes de diferència, de dos treballadors. "Eren amics meus; va ser un cop molt dur", s'encongeix. Aquest matí, quan el seu pare l'ha trucat per explicar-li la tragèdia a Súria, li ha tornat tot a la memòria: "Abans del Pau i l'Isaac, ja havíem perdut el Sergi i l'Àngel... I perquè encara no sé els noms de les víctimes d'aquest últim accident; espero no conèixer-los", diu.

I és que els vincles que es creen treballant en un lloc com la mina, assenyala, "són molt potents i especials": "Nosaltres som conscients que la feina que fem té un risc i, per tant, els companys són essencials. En certa manera, ens confiem la vida els uns als altres, i això uneix molt", somriu. D'altra banda, i irremeiablement, el cost emocional i psicològic de la pèrdua —si és que es dona—, "és més traumàtic".

Tot i que des que el van acomiadar ja no ha treballat més dintre del sector, "no descarto tornar a la mina". L'Arnau, igual que molts companys, es fa seva l'expressió de "la mina enganxa": "Formar part d'aquest col·lectiu té un no-sé-què addictiu. És un sentiment difícil d'explicar en què es barregen moltes coses. Però sí, té un risc elevat, i com que ho saps, quan veus que fa dos anys que no passa res, ja penses el pitjor". En el seu cas, sense anar més lluny, la mitjana d'amics que se li van morir mentre treballava, va ser d'1 cada dos anys.

Una espasa de Dàmocles

"A la gent de Súria se'ns sol dir que la mina és el millor que tenim, perquè dona feina a moltíssima gent del poble. Però també és el pitjor, perquè el salt que et fa el cor cada cop que reps una notícia com la d'aquest matí, és terrible". La Mariona fa una estona que parla amb una amiga que té el pare miner: "De seguida que m'he assabentat del que havia passat, li he demanat si estava bé". També ha enviat un missatge de WhatsApp al grup d'amics, "perquè gairebé tots tenen algun familiar que treballa allà". Pel que fa a la seva nissaga minera, va acabar-se amb els avis, "i és un descans, realment, perquè saber que algú que estimes es passa hores allà a dins és com tenir una espasa de Dàmocles amenaçant-te constantment", lamenta, tot incidint en el fet que "les desgràcies passen cada molt poc temps".

Des de fora, ho hem pogut comprovar, tenir algú que treballi a la mina, és un neguit. Des de dins, però, sembla que tot plegat no genera tanta ansietat: "És una feina com qualsevol altra que té uns riscos afegits, sí, però ja està", ha declarat, ras i curt, el José, un dels miners de Cabanasses. Pel que fa a l'Arnau, que ho ha viscut des de les dues òptiques, diu que "certament" s'ha adonat que "ho passa pitjor l'entorn que no pas el mateix treballador".