23
de febrer
del
2023
Actualitzat
a les
20:55h
Aquest cap de setmana, el centre de Manresa tornarà a viatjar en el temps per reviure un dels episodis més destacats i singulars de la història de la ciutat; un episodi que, si no hagués existit, ara mateix no tindríem ni Festa de la Llum, ni Transéquia. I, molt probablement, el nostre estimat Passeig no seria de Pere III i el coneixeríem amb un altre nom. I quin és aquest flashback històric que viurà la capital del Bages durant els dies 25 i 26 de febrer? Efectivament, la Fira de l'Aixada.
A grans trets i per no estendre'ns gaire, el que pretén aquest esdeveniment tan consolidat i celebrat, és situar la població en la Manresa de mitjan segle XIV, moment en el qual la ciutat, víctima d'una terrible sequera, decideix (amb el vist-i-plau del rei Pere III) construir una séquia que porti l'aigua del Llobregat des de Balsareny a Manresa. Quan les obres passen per Sallent, però, el Bisbe de Vic, Galcerà Sacosta, alerta que si aquestes no s'aturen, tancarà les esglésies de la ciutat i n'excomunicarà els consellers. És en aquest context de sequera, de fam i de viure d'esquenes a la voluntat de Sacosta que, com si d'un micarle es tractés, el 21 de febrer del 1345, un raig de llum entra per l'església del Carme provinent de Montserrat. Aquest fet, interpretat com un senyal diví, és el responsable que el bisbe Sacosta decideixi aixecar el càstig i permeti acabar la séquia sense reprimendes.
Per tant, doncs, el que fa la Fira de l'Aixada és, d'alguna manera, retre homenatge a aquella Manresa desolada però alhora resistent i irreductible, que va aconseguir sortir del pou gràcies a la seva determinació i al que avui coneixem com el Miracle de la Misteriosa Llum.
¿I com ho fa, l'Aixada, per portar a la pràctica aquest cap de setmana de remembrança? Doncs ni més ni menys que amb mans; moltes mans. I també amb unes ments pensants que any rere any es reuneixen amb mesos i mesos d'antelació per posar en marxa un engranatge que mou ni més ni menys que mig miler de persones (la majoria de les quals pertanyents a associacions culturals) que, de forma voluntària, decideixen cedir el seu temps a seguir mantenir viva una de les insígnies del patrimoni festiu de la ciutat.
A banda de les gairebé trenta entitats i col·lectius que participen activament i de forma desinteressada en la celebració, també hi ha una vintena d'actrius i actors amateurs que encarnen els personatges dels actes centrals; uns actes que fan de fil conductor de tota la fira, i que tenen com a protagonistes el Rei Pere III, la Reina Maria de Navarra, el bisbe Galcerà Sacosta i el conseller del Rei, Jaume Desfar, entre d'altres figures que ajuden l'espectador a situar-se en el moment històric que es recrea.
A grans trets i per no estendre'ns gaire, el que pretén aquest esdeveniment tan consolidat i celebrat, és situar la població en la Manresa de mitjan segle XIV, moment en el qual la ciutat, víctima d'una terrible sequera, decideix (amb el vist-i-plau del rei Pere III) construir una séquia que porti l'aigua del Llobregat des de Balsareny a Manresa. Quan les obres passen per Sallent, però, el Bisbe de Vic, Galcerà Sacosta, alerta que si aquestes no s'aturen, tancarà les esglésies de la ciutat i n'excomunicarà els consellers. És en aquest context de sequera, de fam i de viure d'esquenes a la voluntat de Sacosta que, com si d'un micarle es tractés, el 21 de febrer del 1345, un raig de llum entra per l'església del Carme provinent de Montserrat. Aquest fet, interpretat com un senyal diví, és el responsable que el bisbe Sacosta decideixi aixecar el càstig i permeti acabar la séquia sense reprimendes.
Per tant, doncs, el que fa la Fira de l'Aixada és, d'alguna manera, retre homenatge a aquella Manresa desolada però alhora resistent i irreductible, que va aconseguir sortir del pou gràcies a la seva determinació i al que avui coneixem com el Miracle de la Misteriosa Llum.
¿I com ho fa, l'Aixada, per portar a la pràctica aquest cap de setmana de remembrança? Doncs ni més ni menys que amb mans; moltes mans. I també amb unes ments pensants que any rere any es reuneixen amb mesos i mesos d'antelació per posar en marxa un engranatge que mou ni més ni menys que mig miler de persones (la majoria de les quals pertanyents a associacions culturals) que, de forma voluntària, decideixen cedir el seu temps a seguir mantenir viva una de les insígnies del patrimoni festiu de la ciutat.