La Casa del Bacallà fa 100 anys: història d'un singular negoci familiar entregat a la clientela

"Tu també treballes aquí?", li pregunta una senyora d'uns 70 anys llargs, ben abrigada, mentre s'atura davant de La Casa del Bacallà, al bell mig del carrer Sant Miquel de Manresa. "Sí! Soc el rebesnet de la dona que va obrir la botiga", li respon el noi jove des de l'entrada de l'establiment, amb un somriure. "Doncs que sàpigues que és la meva preferida de tota la ciutat; ja hi venia a comprar amb la meva mare!".

D'escenes com aquesta, el Miquel Ventura Sitjes (el noi jove de la conversa) n'ha viscut a grapats: "molta de la clientela que tenim fa molts anys que ve, i quan veuen que el negoci va passant de generació en generació, se n'alegren d'allò més, ja no només pel producte que venem -que també-, sinó per com atenem i per la història que tenim", explica. Una història que, sense anar més lluny, el febrer d'aquest 2023 arribarà als 100 anys de vida (i fins i tot una mica més, ja us ho explicarem), una edat que pocs comerços aconsegueixen conquerir, ja sigui perquè el producte que oferien ha quedat obsolet, perquè ningú n'ha volgut agafar les regnes o per motius econòmics.

Per fortuna, La Casa del Bacallà tindrà corda per, com a mínim, mig segle més. El Miquel ara té 26 anys i té claríssim que, tot i haver estudiat Història a la Universitat Autònoma de Barcelona (UAB), el seu futur professional està darrere del taulell del negoci que el 1923 va entomar Serafina Bové Salat, la seva rebesàvia. "Vaig estar un temps vivint fora de Manresa, i quan vaig tornar i vaig entrar a la botiga, em va envair una felicitat que feia anys que no sentia; vaig redescobrir l'alegria de treballar", assegura, tot afegint que "el que fem aquí va molt més enllà de vendre un producte; és una experiència comercial molt diferent a la que estem acostumats".

És aquesta joia de sentir que "soc on vull ser", el motor que ha empès el Miquel a organitzar, juntament amb l'Elisenda Sitjes Fontanet -la seva mare i l'altra ànima de La Casa del Bacallà- una festa per commemorar el centenari de l'establiment que tindrà lloc el dissabte 4 de febrer al migdia a la placeta que hi ha just davant del forn de pa Montlló, al mateix carrer Sant Miquel, a uns escassos metres d'on es troba la botiga.
 

Comencem pel principi: la Marieta de la botiga

Al començament de l'article hem explicat que el Miquel Ventura té la carrera d'Història. De fet, aquesta inquietud de saber d'on venim per entendre cap on anem, el jove l'ha tingut tota la vida. Per això, quan va assabentar-se que abans que la seva rebesàvia Serafina agafés el negoci l'any 1923, en aquell mateix local del carrer Sant Miquel ja hi havia una tenda de pesca salada que, a més, regentava una cosina seva, va voler indagar una mica més.

"Sempre havia sentit a parlar de la Marieta de la botiga, però no en sabia gaire cosa més a banda que havia mort de jove, que s'havia casat i que no havia tingut descendència", relata Ventura, que continua: "Jo el que volia era saber si el negoci el va obrir ella sola o amb el seu marit, i quant temps havia estat darrere del taulell". Amb la biografia de la Marieta (Maria Solé Salat) més o menys controlada, el que li faltava llavors era buscar informació sobre el seu marit, Baltasar Cornet Centellas.

Després de localitzar-lo entre els padrons dels carrers de Manresa, va posar-se a resseguir la trajectòria vital de cadascun dels seus parents "per veure si encara en quedava algun de viu que em pogués aportar més dades". I voilà! Resulta que una neboda seva encara estava viva i residia molt a prop de Manresa. "Vaig posar-m'hi en contacte i vam quedar que l'aniria a visitar".

El que no s'esperava el Miquel era que el que li ensenyaria aquella neboda de Baltasar Cornet seria determinant per a la seva investigació: "Era la seva esquela, datada del setembre de 1918. Va morir amb 30 anys per tuberculosi". El text feia constar que la casa mortuòria del difunt s'ubicava al carrer Sant Miquel, 12, en una "tenda de pesca salada". Estava clar, doncs, que abans de l'any 1918 la botiga ja estava oberta. Això vol dir que el negoci ja fa cinc anys com a mínim que passa dels cent.

Pel que fa a Maria Solé, va morir el gener de 1923, amb 39 anys. I és aquí on entren en escena Serafina Bové i Salvador Fontanet Morera, els rebesavis. "La Marieta tenia dos germans, i tots dos regentaven botigues de pesca salada. Per això, quan es va morir, i com que no tenia descendència, van proposar als meus rebesavis de fer-se càrrec del negoci del carrer Sant Miquel, tot i no saber res de pesca salada", assenyala Ventura que, a tall d'anècdota explica que "el primer diumenge que van obrir van estar molt contents perquè van fer més de quinze duros de caixa, que era el que els comerciants de la zona els havien dit que farien com a màxim".
   

La Guerra: "Si no vam petar llavors, ja no petarem"

"La Serafina i el Salvador van tenir dos fills: la Rosita i el Josep Fontanet Bové (el Pepitu), el meu besavi, que va néixer l'any 1906". Quan aquest darrer tenia 26 anys, el seu pare mor per problemes cardíacs i ell agafa les regnes del negoci juntament amb la seva mare i una cosina paterna, Ventura Fontanet. "La botiga va passar de dir-se Pesca Salada Salvador Fontanet a anomenar-se Pesca Salada de la Señora Viuda de Salvador Fontanet, tot i que gràcies a una fotografia que tenim de 1933, vam descobrir que ja se la coneixia com La Casa del Bacallà", puntualitza el jove historiador, que també data d'aquesta època la talla de bacallà que encara ara presideix l'establiment, "i que va ser un encàrrec del meu besavi Pepitu a l'ebanista manresà Eudald Cots".

... I va arribar la Guerra. "Va ser una època de moltes penúries; si no vam petar llavors, ja no petarem". A la cruesa dels primers anys de conflicte ("no hi havia bacallà; només tenien àngel i lluç negre de les Canàries, de baixa qualitat"), se li va sumar que l'any 1938 "van cridar el Pepitu a anar al front". Mentre ell va ser fora (un any, aproximadament), la germana gran de Ventura, Rosita Fontanet Copons, ajudava de tant en tant a la botiga.

1952 i 1993, anys de canvis de cicle

Quan Josep Fontanet Bové va tornar de la Guerra, es va casar amb Rosita Fontanet Copons i van tenir dos fills: el Jaume i la Montserrat Fontanet Fontanet . Aquesta darrera -"la meva àvia"- era una gran estudiant: "tot i que ajudava a la botiga, no va voler deixar l'escola, que li encantava i treia molt bones notes", celebra el Miquel.
 
Poder compaginar els estudis amb la feina, però, no l'hi va durar gaire: el 1952, amb 12 anys encara no, va veure's obligada a deixar l'escola per dedicar-se íntegrament al negoci, ja que es van ajuntar diverses circumstàncies familiars que van fer necessària la seva presència darrere el taulell (entre les quals en destaquen les morts de la seva àvia Serafina i de la seva tieta paterna, Rosa Fontanet Bové). "A casa sempre diuen que el 1952 va ser un any molt complicat", lamenta el jove, mentre destaca que tot i els contratemps, la botiga va seguir oberta, i gairebé sempre amb el Pepitu darrere el taulell: "la gent de més de 40 anys segur que el recorda, amb vestit i corbata i, al damunt, un guardapolvo de color beix".

Fent tàndem amb el seu pare, Montserrat Fontanet Fontanet va creixent a l'obrador de La Casa del Bacallà. L'any 1964 es casa amb Amadeu Sitjes Costas ("el meu avi") i tenen "la meva mare, l'Elisenda, que es podria dir que va criar-se dintre de la botiga".

El punt d'inflexió de tot plegat va arribar el 1993, any en què va morir el Pepitu. "Fins llavors ell era qui regentava el negoci, i la meva àvia i la meva mare van haver de repensar com encaraven aquell nou cicle"; un cicle no exempt de dubtes i reflexions: ¿Què fem; seguim? Sí, ho farien, per tot el que aquell petit establiment representava per a la família però també per la relació i l'estima amb la clientela.

"Tres anys després d'aquella decisió crucial vaig néixer jo, que es pot dir que he crescut amb l'olor de la sal i les olives impregnada a la pell", somriu Ventura. Des de ben petit -i tret del temps que va estar vivint i treballant fora de Manresa-, "m'he implicat molt amb tot el que té a veure amb el negoci, ja no com una obligació, sinó perquè m'ho passo pipa".
 

El bacallà, de protagonista absolut a compartir aparador amb els plats preparats: "Ens hem hagut d'adaptar als nous temps"

A principis del segle passat, a les botigues de pesca salada s'hi venia, essencialment, bacallà, sardines, arengades, gra cuit i olives. En el cas de La Casa del Bacallà, ben aviat també van començar a comercialitzar-hi oli d'oliva a granel i altres tipus de salaons. "Fins a la dècada dels cinquanta, aproximadament, la gent comprava el bacallà sencer, amb espines, aletes, la pell i la cua, i se l'arreglava a casa", explana Ventura, que, parafrasejant la seva àvia, comenta que "quan l'any 1950 vam començar a vendre bacallà esqueixat, va ser tot un succés perquè fins aleshores era impensable que això no ho fes cadascú a casa seva".

Entre els anys 60 i 70, i coincidint amb la incorporació més massiva de les dones en el mercat laboral (que es traduïa en menys hores de ser a casa per fer les feines de la llar, en aquell moment competència exclusiva i obligada del gènere femení) "vam adonar-nos que la clientela cada vegada ens demanava més coses al detall i que no tinguessin espines". 

Pels volts del 1991, en el marc de la segona reforma que la família va fer al local, "vam posar-nos a comercialitzar brandada". Va tenir tant d'èxit, que van decidir ampliar horitzons i estrenar-se en els plats preparats. "Vam començar amb el bacallà amb samfaina, amb pebrots al piquillo farcits de brandada i amb els bunyols de bacallà", però la resposta era tan positiva "que vam seguir provant altres creacions" fins al punt que "fa deu anys que el nostre expositor és 50% bacallà i 50% precuinats".

I del bacallà que tenen, concreta el jove, "el 85% és sense espines". "A vegades, amb la meva mare diem: «Si l'avi Josep ho veiés, se'n faria creus», però és el que hi ha; tot canvia i ens hem hagut d'adaptar als nous temps".

Actualment, les joies de la corona de La Casa del Bacallà són la brandada ("aquest Nadal n'hem venut com mai"); les croquetes i els bunyols, i el bacallà amb samfaina. "És tan gran la satisfacció de saber que entrem a casa de tantes persones que gaudeixen menjant gràcies a nosaltres...! I que duri, si us plau!", exclama Ventura.