26
de gener
del
2023
Actualitzat
el
29
de gener
a les
11:39h
Quan Maurici Casasayas Soler va néixer l'any 1981, el seu pare ja feia temps que practicava judo. Per a ell [el pare], aquesta disciplina esportiva provinent d'Orient no era només un passatemps; era una manera d'entendre la vida i d'adquirir uns valors que -ho tenia clar- volia divulgar i apropar en el seu entorn més proper: el familiar però també el de la seva ciutat natal, Manresa. És per això que l'any 1989 va obrir l'Esport7, un petit gimnàs al carrer Flor de Lis especialitzat en arts marcials que, alhora, també oferia activitats de fitness. Perquè si alguna cosa tenia clara el pare del protagonista d'aquesta entrevista era que a l'espai que ell regentés, tothom hi havia de tenir cabuda. I amb aquest tothom ens referim tant a infants amb ganes de jugar, com a gent gran amb voluntat de posar-se en forma o persones amb inquietuds competitives.
Casasayas tenia 8 anys quan va inaugurar-se l'Esport7. De seguida s'hi va posar a fer judo. I també se'n va enamorar. Tant, que amb 12 anys va decidir deixar el futbol per centrar-se en aquesta disciplina que, un temps més tard, el va portar a guanyar diversos campionats d'àmbit català i estatal, entre els quals en destaca el títol de campió d'Espanya en categoria absoluta que va rebre l'any 2010. De fet, des de llavors, cap altre judoka català ha aconseguit aquesta fita. Enèrgic i inquiet, Casasayas fa dos anys que s'encarrega al cent per cent de la gestió del gimnàs. A l'inici s'hi va involucrar en clau de professor de judo; més tard va començar a assumir la coordinació de la resta de docents, i en els darrers temps, el seu pare li ha anat passant el relleu de la resta d'àrees. Estigui en mans de qui estigui, però, l'Esport7 manté intacte el seu esperit fundacional de de seguir sent "una escola de vida oberta a tothom".
- Què vol dir ser una escola de vida?
- Ser un espai que vagi més enllà de l'esport. Jo, els nanos que tinc a classe, no els entreno pensant que potser a la llarga guanyaran campionats; el que busco és que vagin fent i que un dia, quan siguin grans, es recordin de mi i em diguin que el que van aprendre aquí els va servir per afrontar situacions vitals complicades.
- I això com s'ensenya?
- En el cas del judo, que és el que jo imparteixo, té una sèrie de característiques que el fan especialment interessant a nivell de conducta.
- Per exemple?
- És un esport on s'han de prendre decisions súper ràpides. I això va calant fins al punt que, en moments de la vida, potser sense acabar-ne de ser conscient, ets capaç de resoldre contratemps de manera molt més pragmàtica i eficaç. A banda, també hi ha el tema del tai-sabaki...
- Del què?
- El tai-sabaki són el conjunt de moviments que els judokes fem per esquivar l'adversari. A mi molts cops em demanen que com és que sabent judo, no m'he barallat mai. I sincerament, penso que el tai-sabaki hi té molt a veure: t'ajuda a detectar i prevenir situacions desagradables o de perill. És una espècie de radar, diríem.
- Caram!
- Tot plegat són una sèrie d'intangibles que es van aprenent al llarg dels anys mentre s'entrena. Diuen que els judokes som diferents, i sí: tenen raó.
- A Esport7, però, no només hi fan judo...
- No! I això és una cosa que sempre hem volgut deixar molt clara. No som un club de judo; som un gimnàs.
- Però el judo és la joia de la corona.
- És el que té més volum d'alumnes, sí, però no per això s'han de desmerèixer o secundaritzar les altres activitats. També hem de tenir en compte que les classes de judo les comencem a oferir a infants a partir de 4 anys, mentre que les de karate són a partir dels 6 i les de jujitsu o muay-thai se centren en públic adult.
- Quants alumnes tenen, ara mateix, al centre?
- Sense comptar els de les escoles on anem a oferir extraescolars, 470. D'aquests, 263 són de judo; 72 de karate; 24 de jujitsu; 18 de brazilian jujitsu; 15 de muay-thai; 55 de musculació i fitness, i 23 persones grans que venen a fer manteniment.
- Està equilibrat a nivell de gènere?
- Hi ha molts més homes, si bé és cert que cada any augmenta el públic femení. Ara mateix, dels 470 alumnes del centre, 325 són homes i 145, dones. Percentualment estaríem parlant d'un 69%-31%.
- Menys de la meitat.
- El 2019 el percentatge era 74% homes-26% dones i el 2015, 79%-21%. Anem progressant...
- Abans ha dit que també fan extraescolars.
- Sí! Fa molts anys que ho fem! És una manera d'apropar el judo als centres educatius. I la veritat és que funcionen d'allò més bé. Actualment l'oferim a nou escoles del Bages i és gratificant perquè hi ha uns quants d'aquests alumnes que quan s'acaba el curs, decideixen apuntar-se a l'Esport7 perquè no ho volen deixar!
- Es publiciten d'alguna manera?
- La veritat és que el boca-orella és el nostre gran aliat, sobretot pel que fa a la canalla, que és el públic més nombrós: moltes famílies venen perquè algú els ha recomanat Esport7 per la línia educativa, formativa i de disciplina que tenim.
- Què vol dir?
- Com deia al començament, jo no busco només competidors; busco educar en uns valors que serveixin per anar per la vida. Què vull dir amb això? Doncs que quan un pare o una mare venen i em demanen si crec que el seu fill arribarà lluny amb el judo, els responc que a mi, això, de moment, m'és igual; que el que vull és que estigui motivat i que tingui ganes de venir. I si algun dia ha de ser bo, aquest dia ja arribarà. Aquí pel que advoquem és per ensenyar un esport educatiu, formatiu i que transmeti uns valors, més enllà de si s'acaba entrant en el món de la competició o no.
- Diuen que les arts marcials ajuden molt aquells infants amb problemes d'hiperactivitat o dèficit d'atenció. Hi està d'acord?
- Sí. Els nanos amb TDA o TDH (el que tota la vida se n'havia dit nanos moguts) acostumen a interessar-se molt per aquest tipus d'activitats perquè són de contacte i del que anomenem pre-lluita, que els ajuda moltíssim a desfogar-se. D'altra banda, estem parlant d'esports dinàmics però que tenen un ordre, no són anàrquics: en una classe de judo o de karate hi ha una estona de treball físic, una parada, una mica més de treball, una altra pausa... I fent aquestes alternances el que aconsegueixes és una atenció que probablement l'alumne en qüestió no tindrà a l'escola.
- Deuen haver notat cada canvi...
- Oi tant! No és una cosa d'un dia per l'altre, però al llarg del curs vas veient com evolucionen i al·lucines; infants que no s'estaven quiets que acaben podent seure i escoltar-te! I això, les famílies, t'ho agraeixen moltíssim. Però no només perceps canvis amb els més menuts, eh! En el grup de competidors també déu n'hi do...
- Ah sí?
- Sí. Estem parlant de nois i noies joves que han viscut tota la vida en un món frenètic i de resultats immediats. I en el judo, que és un esport d'anar fent i de picar molta pedra, ens trobem amb molta frustració. Saps la quantitat de vegades que em diuen que no els surt una cosa quan només l'han intentat fer un parell de cops?
- I què els hi respon?
- Doncs que la repeteixin mil cops més. I que tinguin paciència; que no tot s'aconsegueix fent picar els dits!
- A nivell competitiu sí que només hi són amb el judo, oi?
- Fins ara sí, però aquest curs hem començat amb el karate, també. Tenim un professor nou, exalumne del centre, i ha motivat el grup d'una manera tan bèstia que hi ha alumnes que s'han animat a competir i tot!
Casasayas tenia 8 anys quan va inaugurar-se l'Esport7. De seguida s'hi va posar a fer judo. I també se'n va enamorar. Tant, que amb 12 anys va decidir deixar el futbol per centrar-se en aquesta disciplina que, un temps més tard, el va portar a guanyar diversos campionats d'àmbit català i estatal, entre els quals en destaca el títol de campió d'Espanya en categoria absoluta que va rebre l'any 2010. De fet, des de llavors, cap altre judoka català ha aconseguit aquesta fita. Enèrgic i inquiet, Casasayas fa dos anys que s'encarrega al cent per cent de la gestió del gimnàs. A l'inici s'hi va involucrar en clau de professor de judo; més tard va començar a assumir la coordinació de la resta de docents, i en els darrers temps, el seu pare li ha anat passant el relleu de la resta d'àrees. Estigui en mans de qui estigui, però, l'Esport7 manté intacte el seu esperit fundacional de de seguir sent "una escola de vida oberta a tothom".
- Què vol dir ser una escola de vida?
- Ser un espai que vagi més enllà de l'esport. Jo, els nanos que tinc a classe, no els entreno pensant que potser a la llarga guanyaran campionats; el que busco és que vagin fent i que un dia, quan siguin grans, es recordin de mi i em diguin que el que van aprendre aquí els va servir per afrontar situacions vitals complicades.
- I això com s'ensenya?
- En el cas del judo, que és el que jo imparteixo, té una sèrie de característiques que el fan especialment interessant a nivell de conducta.
- Per exemple?
- És un esport on s'han de prendre decisions súper ràpides. I això va calant fins al punt que, en moments de la vida, potser sense acabar-ne de ser conscient, ets capaç de resoldre contratemps de manera molt més pragmàtica i eficaç. A banda, també hi ha el tema del tai-sabaki...
- Del què?
- El tai-sabaki són el conjunt de moviments que els judokes fem per esquivar l'adversari. A mi molts cops em demanen que com és que sabent judo, no m'he barallat mai. I sincerament, penso que el tai-sabaki hi té molt a veure: t'ajuda a detectar i prevenir situacions desagradables o de perill. És una espècie de radar, diríem.
- Caram!
- Tot plegat són una sèrie d'intangibles que es van aprenent al llarg dels anys mentre s'entrena. Diuen que els judokes som diferents, i sí: tenen raó.
Casasayas fent classe a un dels grups d'iniciació al judo Foto: AFT
- A Esport7, però, no només hi fan judo...
- No! I això és una cosa que sempre hem volgut deixar molt clara. No som un club de judo; som un gimnàs.
- Però el judo és la joia de la corona.
- És el que té més volum d'alumnes, sí, però no per això s'han de desmerèixer o secundaritzar les altres activitats. També hem de tenir en compte que les classes de judo les comencem a oferir a infants a partir de 4 anys, mentre que les de karate són a partir dels 6 i les de jujitsu o muay-thai se centren en públic adult.
- Quants alumnes tenen, ara mateix, al centre?
- Sense comptar els de les escoles on anem a oferir extraescolars, 470. D'aquests, 263 són de judo; 72 de karate; 24 de jujitsu; 18 de brazilian jujitsu; 15 de muay-thai; 55 de musculació i fitness, i 23 persones grans que venen a fer manteniment.
- Està equilibrat a nivell de gènere?
- Hi ha molts més homes, si bé és cert que cada any augmenta el públic femení. Ara mateix, dels 470 alumnes del centre, 325 són homes i 145, dones. Percentualment estaríem parlant d'un 69%-31%.
- Menys de la meitat.
- El 2019 el percentatge era 74% homes-26% dones i el 2015, 79%-21%. Anem progressant...
- Abans ha dit que també fan extraescolars.
- Sí! Fa molts anys que ho fem! És una manera d'apropar el judo als centres educatius. I la veritat és que funcionen d'allò més bé. Actualment l'oferim a nou escoles del Bages i és gratificant perquè hi ha uns quants d'aquests alumnes que quan s'acaba el curs, decideixen apuntar-se a l'Esport7 perquè no ho volen deixar!
- Es publiciten d'alguna manera?
- La veritat és que el boca-orella és el nostre gran aliat, sobretot pel que fa a la canalla, que és el públic més nombrós: moltes famílies venen perquè algú els ha recomanat Esport7 per la línia educativa, formativa i de disciplina que tenim.
- Què vol dir?
- Com deia al començament, jo no busco només competidors; busco educar en uns valors que serveixin per anar per la vida. Què vull dir amb això? Doncs que quan un pare o una mare venen i em demanen si crec que el seu fill arribarà lluny amb el judo, els responc que a mi, això, de moment, m'és igual; que el que vull és que estigui motivat i que tingui ganes de venir. I si algun dia ha de ser bo, aquest dia ja arribarà. Aquí pel que advoquem és per ensenyar un esport educatiu, formatiu i que transmeti uns valors, més enllà de si s'acaba entrant en el món de la competició o no.
Després del judo, el karate és l'activitat que més alumnat aplega Foto: AFT
- Diuen que les arts marcials ajuden molt aquells infants amb problemes d'hiperactivitat o dèficit d'atenció. Hi està d'acord?
- Sí. Els nanos amb TDA o TDH (el que tota la vida se n'havia dit nanos moguts) acostumen a interessar-se molt per aquest tipus d'activitats perquè són de contacte i del que anomenem pre-lluita, que els ajuda moltíssim a desfogar-se. D'altra banda, estem parlant d'esports dinàmics però que tenen un ordre, no són anàrquics: en una classe de judo o de karate hi ha una estona de treball físic, una parada, una mica més de treball, una altra pausa... I fent aquestes alternances el que aconsegueixes és una atenció que probablement l'alumne en qüestió no tindrà a l'escola.
- Deuen haver notat cada canvi...
- Oi tant! No és una cosa d'un dia per l'altre, però al llarg del curs vas veient com evolucionen i al·lucines; infants que no s'estaven quiets que acaben podent seure i escoltar-te! I això, les famílies, t'ho agraeixen moltíssim. Però no només perceps canvis amb els més menuts, eh! En el grup de competidors també déu n'hi do...
- Ah sí?
- Sí. Estem parlant de nois i noies joves que han viscut tota la vida en un món frenètic i de resultats immediats. I en el judo, que és un esport d'anar fent i de picar molta pedra, ens trobem amb molta frustració. Saps la quantitat de vegades que em diuen que no els surt una cosa quan només l'han intentat fer un parell de cops?
- I què els hi respon?
- Doncs que la repeteixin mil cops més. I que tinguin paciència; que no tot s'aconsegueix fent picar els dits!
- A nivell competitiu sí que només hi són amb el judo, oi?
- Fins ara sí, però aquest curs hem començat amb el karate, també. Tenim un professor nou, exalumne del centre, i ha motivat el grup d'una manera tan bèstia que hi ha alumnes que s'han animat a competir i tot!